Per Sant Jordi, a Saldonar tenim les nostres idees.

Us les presentem:

• El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter i altres contes antiespecistes (edició de Borja Duñó)
• El mal involuntari de Josep Lluís Micó
• Segona vida d’Amanda Hess
• Els dies dels talps de Júlia Serramitjana

Els animals no humans són subjectes, i no els objectes en què els convertim, i són capaços de sentir dolor, angoixa i tristesa. Tot això, però, preferim apartar-ho de la nostra mirada.

Aquest llibre és un pas significatiu en el camí de fer una literatura que no només ens commogui, sinó que sacsegi les nostres certeses més profundes sobre qui som com a espècie i a qui fem mal en aquest món. És el resultat d’ajuntar veus diferents, que han creat relats que van del tour virtual a una empresa càrnia a la història d’una desconeguda filla de Noè, passant per contes que aborden la naturalesa mateixa de la violència, l’horror de l’experimentació animal i la banalització del maltractament convertit en espectacle. Les narracions són sorprenents, inquietants i fantàstiques, i tenen girs inesperats. 

Amb aquest recull, Andreu Gomila, Jordi Nopca, Lluís Freixes, Alba Serrano Giménez, Noelia Karanezi, Laia Beltran, Marta Tafalla, Xantal Rodríguez i Borja Duñó posen la seva prosa al servei de la lluita contra l’especisme.

Després de 15.000 hores de documentació, investigació i entrevistes, culminades amb gairebé 1.800 hores de redacció, una baixa mèdica sense data de retorn a la feina va forçar Josep Lluís Micó a recopilar en un (voluminós) volum, El mal involuntari, tots els seus relats de periodisme literari. 

L’autor va invertir 500 hores a revisar les peces ja publicades i 1.000 més a corregir els textos inèdits. Va re/ordenar un total de 12 històries segons l’edat dels protagonistes —joves, adults, grans— i va ser llavors quan es va adonar que aquelles vides, aparentment extraordinàries, eren com la seva, grollerament comuna. 

L’error de càlcul, el leitmotiv de les cròniques i els reportatges de Micó, és la justificació del compendi. Ell pensava que aquest llibre seria l’últim perquè la malaltia el derrotaria. De moment, segueix escrivint cada dia.

Una ecografia rutinària detecta una anomalia en el nadó d’Amanda Hess. Quan recorre a internet, però, la seva cerca la deixa més vulnerable que mai a les conspiracions, els mites, els judicis, les transaccions comercials i les obsessions.

Mentre Hess documenta la seva relació amb el món digital, identifica com les tecnologies actuen com a porta d’entrada a ideologies perilloses, conflictes ètics i preguntes existencials, i il·lumina com tradicions com l’eugenèsia, la vigilància i l’hiperindividualisme es reciclen a través d’uns productes que enlluernen una nova generació de pares i fills.

Alhora divertida, punyent i surrealista, Segona vida és un viatge que abasta una xarxa d’aplicacions de fertilitat, proves genètiques prenatals, vídeos de revelació de gènere, grups de Facebook sobre malalties rares, influencers de «part lliure» i realities hospitalaris. Amanda Hess s’enfronta a les distorsions de la tecnologia mentre la segueixen durant l’embaràs i fins als primers anys de vida del seu fill.

Som al 2041 i els habitants d’un poble vitivinícola viuen sota terra, refugiats a les caves per evitar les temperatures tòrrides, com si fossin talps. El Sadurní no pot suportar-ho més i s’escapa una nit que baixa la calor, i descobreix a la superfície un cep amb un brot verd. D’amagat dels altres, s’hi acosta sovint per regar-lo però no se n’acaba de sortir i confessa el seu secret a l’Aurora, jove com ell, i enòloga. Entre tots dos cultiven l’esperança de fer ressuscitar les vinyes.

«Havia agafat el costum de parlar al brot verd. L’havia descobert en un cep d’una vinya dels afores del poble. Feia dies que no havia anat a veure’l. Va treure la llanterna de la butxaca per enfocar-lo».

Júlia Serramitjana, que debuta amb tot el talent amb aquesta novel·la, ens situa en un paisatge postapocalíptic, cremat i gris, en què la perspectiva d’un món millor ha desaparegut i les persones malviuen de mala manera allà on el clima els ho permet, com uns animals acovardits. És possible un nou començament, però, entremig de tanta foscor? Per contestar aquesta pregunta, caldrà que no perdem de vista la lluita tenaç per fer sobreviure el cep d’una vinya.