Paul Engler a El Temps: "El ‘momentum’ el crees fent accions que comporten gran sacrifici"
Paul Engler i el seu germà Mark són els responsables del Manual de desobediència civil que ha publicat Saldonar. Es tracta d’una guia completa per dissenyar un moviment popular exitós a través de la lluita noviolenta. Xavier Puig va poder parlar per a El Temps amb Paul durant la seva estada a Barcelona, on va presentar el llibre de la mà de les entitats que lideren el procés independentista català. Podeu llegir l'entrevista aquí.
—Per què els moviments socials haurien d’escollir la no-violència com a model de lluita?
Al llarg de la història, la majoria de conquestes socials als Estats Units i Europa i la majoria de dictadors enderrocats s’han produït no pas gràcies a canvis institucionals, sinó a través dels moviments socials. A través de la desobediència civil, els moviments socials canvien el clima polític i els polítics els segueixen. Com canvies el clima polític? Podem veure que els grans canvis es fan al voltant d’esdeveniments detonants. Aquests grans canvis d’opinió impliquen desvetllar el suport passiu, la gent a qui ni els va ni els ve.
—Què ha de tenir una bona campanya de desobediència civil?
Un dels reptes principals és respondre sempre. La majoria d’acadèmics i polítics que han pensat sobre els moviments de protesta pensen que estan creats per factors externs. Que són coses espontànies. La realitat és molt més complexa. Hi ha molts factors que poden crear esdeveniments detonants, però necessites un moviment organitzat per capitalitzar-ho. Et cal un moviment que agafi aquest moment desencadenant i el converteixi en alguna cosa que pugui polaritzar la població. El públic no pot demostrar la seva opinió sense protestes. Cal una organització que pugui absorbir l’energia dels esdeveniments amb la seva activitat. Aquest és un dels grans reptes.
El segon que necessites és ser capaç de traslladar aquesta organització a una escalada real. Has de fer accions que puguin saltar als mitjans. No aconsegueixes els focus dels mitjans a través dels canals normals. Has de fer accions que comportin sacrifici, has de posar el cos en la disrupció. És així com captes l’atenció dels mitjans.
La tercera cosa, que penso que és clau, és emmarcar l’acció de manera correcta. Al llibre parlo de demandes simbòliques. Sempre utilitzo l’exemple quan Ghandi va dir que volia canalitzar les reivindicacions d’independència a través de la lluita contra l’impost de la sal. Per a la majoria de gent de classe mitjana, l’impost de la sal era una cosa més. Però per a la gent pobra era quelcom molt molest. Com els caixers ATM, que quan retires diners cobren una petita quota. Moltes vegades els moviments assumeixen aquestes accions i semblen petites. Per exemple, durant el moviment pels drets civils, les persones negres estaven segregades als restaurants. Això és una cosa relativament petita comparada amb no poder aconseguir una feina o anar a la universitat. Però era una cosa que la gent sentia profundament. Era molt simbòlic. Donar un marc a coses simbòliques és molt important. Emmarcar qüestions populars permet al teu moviment sentir-se victoriós de les seves accions, encara que siguin simbòliques.
—Parla de la necessitat de polaritzar, però no comporta un risc a l’hora d’aconseguir un suport majoritari?
Sí. Els estudis i les estadístiques, si mires molts esdeveniments polítics, mostren que si estan emmarcats entorn de la qüestió correcta i són populars, quan empenys la gent a posicionar-se, la majoria de vegades, polaritzar és bo. Trump ha estat molt bo polaritzant. No dic que m’agradi, però l’estratègia funciona. L’excepció és quan esdevens molt disruptiu i comences a fer accions violentes. En aquests moments, normalment, polaritzes la majoria de la gent en contra teva. Si et mantens no-violent i emmarques bé l’acció, sempre guanyes suport actiu. Concentres energies en el que anomenem momentum. El crees fent aquestes accions que comporten gran sacrifici.
—Diu que la violència crea polarització negativa. Ara bé, si creu que els moviments socials han de tenir autonomia, com preveuria l’aparició d’aquesta acció violenta?
Crear acords sobre l’acció és crucial per al moviment per tal que, encara que hi hagi autonomia, tothom estigui d’acord en algunes qüestions bàsiques. Aquesta és la resposta simple. La resposta llarga és que tu has de cuinar el teu moviment. L’has de dissenyar des del principi amb aquesta cultura. No pots controlar la ideologia de tothom, però sí establir aquesta cultura de la no-violència. Els principals conflictes d’aquests moviments els lliuren els líders contra el mateix moviment per intentar mantenir-lo no-violent. Ghandi va fer una vaga de fam protestant contra la seva pròpia gent per mantenir-la no-violenta.
—Està d’acord amb Gene Sharp quan diu que la desobediència civil ha de ser sempre no-violenta?
Al llibre parlem d’una no-violència estratègica. Això és diferent d’una no-violència moral. Personalment, soc cristià i crec en la no-violència des d’un punt de vista moral. Però els moviments no crec que siguin moralment no-violents, han de ser estratègicament no-violents. La no-violència et fa més eficient. Hi ha moltes evidències arreu del món de provocadors que volen que el moviment deixi de ser no-violent perquè això justifica la repressió. Així doncs, et volen violent. Ajuda l’oposició i polaritza la gent en contra teva.
—On se situa la línia entre el que és i no és violent?
És una bona pregunta. Això no ho definim nosaltres, ho defineix el públic. Nosaltres no podem decidir què és violent. El públic és l’audiència. Parlem de com ho percep el públic. Això pot ser diferent en funció del context. Als Estats Units, la destrucció de mobiliari públic —en tant que tenim una llarga història de disturbis—, és vista com a violenta. Aquestes regles s’apliquen a tothom. No sé on és aquesta línia a l’Estat espanyol. La majoria de discussions sobre la violència no interessen al públic. Bona part de la gent que fa aquestes accions no pensa en el públic, sinó en allò que ells pensen que és una acció reeixida. No pensen si l’acció construeix suports públics per al moviment.
—És possible, però, des dels moviments, lliurar una batalla cultural per desplaçar la barrera del que es considera o no violent?
La percepció de la violència és molt difícil de canviar. Si decideixes lluitar al voltant d’un tema popular, has de triar el marc del debat. Has d’entendre d’on ve la gent. Però, quan parles de violència, és molt difícil de canviar. No canvia molt de pressa. Es poden canviar, gradualment, petites coses. Per exemple, pot canviar la manera com es perceben petites destrosses de mobiliari públic. Però no crec que els moviments s’hagin d’orientar cap aquí. No vol dir que al públic li agradin les teves tàctiques, has de pensar si donaran suport a la teva acció si fas servir aquesta tàctica. Per a mi, el debat sobre si una acció és violenta o no és estúpid. Si tens dubtes, pregunta-li a la teva àvia, pregunta als teus familiars. Ells t’ho diran ràpidament. El 10% de la gent que és activista debatrà sobre què és violent, però per a mi no importa. El que importa és si es percep com a tal. En general, però, la línia sol ser on comences a fer mal físic a la gent.
—Aquesta oposició entre els líders que volen mantenir la no-violència i la part de moviment que aposta per la violència, com en el cas de Ghandi, no corre el risc de dividir el moviment?
Sí, absolutament. La disciplina no-violenta és una de les coses més difícils de defensar per part dels moviments socials. Alguna gent no fa servir la paraula no-violència per fugir del debat de què és violent i què no, i fan servir termes com resistència civil. Aquí, al llibre, ho han anomenat desobediència civil. A Europa, la desobediència civil és un terme més ampli que la no-violència.
—És útil fer servir estratègies de desobediència civil en contextos de guerra?
Jo, personalment, no critico els moviments que estan enrolats en lluites armades en altres països. Tenen problemes que són grans reptes per als seus líders. Respecto, per exemple, les forces autònomes kurdes i les decisions que prenen per defensar-se. Però quan prens la decisió de lluitar armat o no, quan fas aquesta tria, has d’escollir bé quina vols. Has d’optar per una o l’altra. I no casen massa bé. En conflictes democràtics, la no-violència és el més eficient. Les lluites no-violentes són dues vegades més eficients per fer caure dictadors. És molt difícil aconseguir suport popular en lluites violentes. Fins i tot en contextos violents.
—Per exemple?
Mira Xile amb Pinochet. Durant la Segona Guerra Mundial, per exemple, a Noruega hi va haver la lluita no-violenta contra el feixisme. Mira el cas de les primaveres: quan la lluita a Síria va esdevenir violenta, no li va anar massa bé al moviment. Hi ha lluites massives de les minories ètniques no-violentes a la Xina...
—Parla també de la importància de crear comunitats alternatives. Per què?
A Europa i als Estats Units, el moviment sindical ha estat el principal suport dels moviments socials. Són les estructures més grans que mobilitzaven persones. En els nostres dies, són menys rellevants. Hem de pensar quines són les bases de gent que poden liderar les protestes. El que veiem és que les comunitats alternatives són la primera base del moviment, els primers que s’adapten. Moltes vegades, als EUA, els primers són els quàquers. Aquesta minoria religiosa ha esdevingut realment radical, una gran força pel canvi progressista. Necessitem més comunitats d’aquesta mena, aquest tipus de comunitats culturals. Al moviment dels drets civils, l’església negra en va ser una de les bases. Necessitem el mateix arreu. Necessitem aquestes bases alternatives de gent. Necessitem crear espais alternatius d’esquerres independents del poder polític. Un poder independent que es pugui defensar a ell mateix.
—Quan has de mantenir una protesta, et trobes que la gent depèn de la seva feina per viure i, per tant, sovint no es pot implicar tant com voldria. Aquestes comunitats anirien en direcció a pal·liar això també?
És correcte. Les comunitats poden crear poder independent. La majoria de vegades, els moviments de protesta massiva comencen per activistes habituals, no per grans institucions. Gent d’aquestes comunitats. Perquè comporta que puguis perdre la feina, comporta sacrifici. Perquè la polarització comporta riscos i reptes. També fas malbé la teva relació amb l’establishment. Molts polítics o sindicalistes no ho volen fer, no poden, perquè tenen contractes o condicionants polítics. Per això són importants les comunitats alternatives, per dissenyar i mantenir el moviment.
—Què en pensa vostè, de les estratègies que està utilitzant el moviment independentista català?
Em sembla que han d’anar amb compte. Hi ha moltes accions amb sacrifici, com els presos polítics, que són increïblement populars. Hi ha molta gent contra la repressió de l’Estat espanyol i defensant la llibertat d’expressió i el referèndum. Les tàctiques de desobediència civil tenen finestres que les poden convertir en violència, que no és gens popular. Crec que és un repte pel moviment. El moviment crec que ha d’intentar crear una cultura no-violenta més gran. L’Estat vol que hi hagi una escalada violenta. Veig la gent tenint aquest debat sobre què és estratègic i què no ho és.