Joan Burdeus es pregunta a Núvol de què parlem quan parlem de desobediència civil

Joan Burdeus publica a Núvol l'article "De què parlem quan parlem de tsunamis?" sobre els fonaments del Manual de desobediència civil de Mark i Paul Engler, i crida l'atenció sobre el capítol 5: "Declara la victòria i fuig"


Consell per a l’independentista de carrer que es du la mà a la cartera quan sent a parlar de momentums i tsunamis: llegiu Gene Sharp. Si no, llegiu el Manual de desobediència civil (acabat de traduir i publicar per Saldonar), de Paul Engler i Mark Engler, que és una síntesi estructurada i més divulgativa, alhora que una defensa enardida del sharpisme. Al cap d’unes hores, entendreu per què els nostres polítics, tant els independentistes com el processistes, parlen com parlen. Comprendre finalment la retòrica confusa produeix un efecte estrany: la fe que les entitats i els partits tinguin un pla concret per aconseguir la independència de Catalunya o que aquest pla hagi de reeixir no augmenta ni disminueix, però poder llegir entre línies alleuja l’esperit. De cop i volta, us sentireu capaços d’acabar les frases de Roger Torrent o escriure els discursos d’Elisenda Paluzie. Un exemple no necessàriament a l’atzar de la concordança entre les recomanacions teòriques dels autors  i el que hem viscut a Catalunya: el 5è capítol del Manual de desobediència civil, que Engler i Engler van escriure molt abans del 2017, porta per títol, que alhora és una recomanació: “Declara la victòria i fuig”.

El sharpisme es pot definir com l’enfocament pragmàtic de la no-violència. La tesi forta de Sharp i els seus seguidors, basada en l’estudi meticulós de Ghandi, Luther King i companyia, és que la no-violència s’ha d’entendre com un instrument per aconseguir unes finalitats determinades que es pot deslligar completament de les conviccions morals. De fet, la teoria de Sharp, que ha estat titllat com “El Maquiavel de la no-violència”, va més enllà: les consideracions morals són contraproduents per als moviment socials revolucionaris, que farien bé d’aplicar la lògica militar al conflicte. Podríem parlar d’un militarisme sense armes, d’una guerra sense violència, però sempre amb la metodologia bèl·lica al cap i al cor dels militants (un altre malnom deliciosament revelador de Sharp: “El Clausewitz de les revolucions desarmades). El contrast que busca Sharp és amb el pacifisme d’inspiració religiosa, que s’adhereix a la no-violència des dels principis ètics, i es pot sintetitzar en un adagi popular entre la Societat de cercles de treballadors catòlics: “Jesús mai ens va dir que havíem de tenir èxit, ens va dir que havíem de tenir fe”. En oposició frontal a aquesta doctrina, Sharp escriu: “Sentir-vos bé, no ser violents o estar disposats a morir, quan no hàgiu assolit els objectius de la vostra lluita, no canvia el fet que heu fracassat.” Per Sharp, la no-violència es mesura amb la consecució dels objectius finals, i el procés sempre és, com diu també el manifest del Tsunami, “llarg i complex”.

Sempre hi haurà una tensió entre la visió pragmàtica del sharpisme i la seva presentació en públic, que explica la sonoritat cursi de “Tsunami Democràtic”, una expressió ensucrada que segueix caient en la temptació de posar a l’altre bàndol en el sac de la no-democràcia més per autocomplaença que per convicció. La contradicció és inescapable perquè, encara que la gràcia de la doctrina de la desobediència civil no violenta és, precisament, que la poden abraçar sants i dimonis mentre tinguin un objectiu polític comú, el principi psicològic en el qual es basa és el que Sharp anomena “jiu-jitsu polític”, una adaptació de la màxima maquiaveliana que diu “Com més gran és la crueltat del príncep, més feble esdevé el seu règim”. L’aposta sharpiana és que la no-violència sempre acabarà soscavant la legitimitat dels règims en el poder, fent tombar l’opinió pública en favor dels represaliats. Vet-ho aquí la paradoxa: guanyar a través d’un relat moral, però des d’una planificació rigorosament amoral o, en termes més suaus, estratègica.

 

Manual de desobediència civil

Manual de desobediència civil

Paul Engler
Mark Engler

No-ficció

Més a Actualitat