Saldonar publica Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots de Carles Santos, que recull tots els textos que va escriure l'artista en ple procés de creació dels seus espectacles musicals. Albert Roig ressenya el llibre a Núvol. Podeu llegir l'article aquí.

Carles Santos mor el 4 de desembre del 2017 a Vinaròs. El mes següent, el 13 de gener, les ballarines, ballarines de cinquanta anys i més, que han treballat amb el músic, entren d’una en una totes soles a l’escenari del Teatre Lliure de Montjuïc, el travessen, fermes, dignes, s’aturen, se descalcen, deixen les sabates de taló a l’escenari, surten.

Al costat esquerre de l’escenari hi ha el piano, que calla, trist, sense la banqueta, sense el Santos de genolls fent de banqueta per a la pianista. Just dalt del piano penja un pes molt gros. Aquest pes serà la darrera nota musical del Santos. El tècnic el deixarà caure damunt del piano, l’asclarà i el ressò llarguíssim i vibrant de les cordes omplirà el silenci de la platea. Fosc. Tothom es posa dret i comença a aplaudir, a aplaudir, a aplaudir l’escenari buit. 

Són dues de les accions d’Un Santos (sense el Santos) triades i pensades per Montse Colomé i Anna Llopart per dir-li adéu. Les sabates de taló: és una acció de La pantera imperial, l’homenatge que el Santos va fer a J. S. Bach el 1997. La pantera imperial és el piano de coa del Santos, un Bösendorfer imperial. J. S. Bach és Déu. Un Santos (sense el Santos) tancava la vida més esplèndida, la menys retòrica i teòrica, del Teatre Lliure, dirigida per Àlex Rigola. Des del 2003 Rigola havia invertit i confiat el pressupost de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure en la Companyia Carles Santos.

Un Santos (sense el Santos) és el final. El principi: el Silence de John Cage i el Concert irregular de Joan Brossa i Pere Portabella que van interpretar l’Anna Ricci i el Santos al Teatre Romea, el 1968. El segon espectacle del músic: Minimalet minimalot. El tercer espectacle: Beethoven, si tanco la tapa… què passa? El quart espectacle: Té xina la fina petxina de Xina. El cinquè espectacle: La boqueta amplificada. Els solos del Santos, minimals i animals. El seu instrument ara no és el piano: és la veu i la percussió. La seva boca, el seu cos, percudit, es fan to-ca-ti-co-to-ca-tàs inèdits i salvatges. El moment àlgid de la performance és quan el músic alça un porró de vi i beu i beu mentre canta una tirallonga rítmica, incomprensible, hipnòtica. Fins que les cordes vocals se li esquerden. Té cinquanta anys. A partir d’ara les seves mans, les mans de tocar el piano, però també la mà d’escriure els llibrets d’òperes frenètiques i delirants, serviran les veus de la soprano, la mezzo, el tenor, el contratenor, el baix, el baríton.

Asdrúbila és la seva primera òpera i el seu primer llibret. Asdrúbila inaugura l’escriptura gossa del Santos. Asdrúlia és la seva gossa. Aquesta gossa és:

Calenta, bavosa, vibrant,

pardalera, arbolada, capullona,

febrosa, xotona,

porcota i sublim.

Se revolta i figoteja,

perfora, escatxilla i brama.

A Asdrúbila treballa amb l’actor Francesc Orella. Al llibret d’Asdrúbila i a Orella els segueixen el de La pantera imperial i l’actriu Mary Davidson, el d’El fervor de la perseverança i l’actriu Anna Ycobalzeta, el de Chicha Montenegro Gallery i l’actriu Queralt Albinyana, el de Patetisme il·lustrat i l’actriu Mònica López. Ara l’editorial Saldonar acaba d’editar aquests llibrets sota el títol Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots. És la frase final de 53 maneres de matar un capellà. Aquestes diverses maneres amenes de matar un capellà són el text del seu vint-i-dosè espectacle: El fervor de la perseverança, el més deliciós i el més net.

Ell xala així. Ell no llegeix llibres de poesia, no llegeix els poemes del seu mestre: Joan Brossa, i, en canvi, ara escriu sota la guia Brossa. Brossa fa vuit anys que és mort i se li ha fet més present que mai. Són escrits objectius i carnals, sagnants, fecals, que detesten el jo i el sentimentalisme. Són desig i rialla, amb una mica de pebre sado i pixum. Aquestes tortures, fetitxes, creus, fastigoses i feixugues, semblen escrites per Caliban, el salvatge esclau que camina carregat de cadenes, als peus, al coll. Caliban és un personatge de The Tempest de Shakespeare. Caliban és el pescador i el cuiner i sempre fa pudor de peix i de suor. A Caliban la música de l’esperit Ariel l’encisa, el posseix. Ell coneix tots els peixos del delta. Per exemple: “lo samaruc”, que és un peix menut que es cria a les séquies.

Per al Santos lo samaruc és l’equivalent del dramaturg invisible, que és ell mateix. Té seixanta anys i cavil·la el seu divuitè espectacle: Sama Samaruck Samaruck Suck Suck, un espectacle per acròbates i elfs alats. Escriu aquesta escena: es fa fosc i el cor canta «Sama Samaruck Samaruck Suck Suck», mentre un petit helicòpter sobrevola el públic amb un focus, com si busqués a algú. Després apareix la contorsionista, que diu «Jo mateixa amb el meu cos expresso la dificultat de la paraula, embullada en ella mateixa». Escriu: «Sama Samaruck Samaruck Suck Suck: personatge inexistent i indefinit, fill d’ell mateix, a qui tothom fa referència i ningú coneix. És el titular del circ, que porta el seu nom, i que suposem que es mou entre l’habitació d’un hotel i la gàbia de feres aparcada dins el recinte del circ. Sama Samaruck Samaruck Suck Suck és la bogeria que ens acompanya i que no pertany a ningú. Va solta i algú li posa nom. Segurament ja ens esperava quan vam arribar i quan marxem no marxarà. S’ocupa de lo bo i ho fa encara més bo. Sama Samaruck Samaruck Suck Suck podria formar part d’aquest somni sense gravetat, integrant d’una xarxa en la xarxa i sempre sota l’envelat? Sama Samaruck Samaruck Suck Suck podria ser el somni d’un espectacle?». 

Com Prospero, el mag de The Tempest, el músic de Vinaròs ens parla del «somni del somni». A ell, com a Prospero, el serveixen dos esclaus: l’esperit Ariel, que és el pentagrama i el piano per tocar Bach, i Caliban, que és el fill del sol, és carn. I ara s’ha fet vell i s’adona que és ell l’esclau del piano i de la carn i escriu, assegut davant el piano, damunt els pentagrames, els seus llibrets. Escriu el final de La meua filla sóc jo:

«Veu en off: Després de totes aquestes experiències, les filles-filla han decidit matar el pare, que segons ell, és sa filla.

Les filles-filla han proposat quatre maneres diferents d’executar la mort.

Primera: obligant-lo a menjar hòsties en mal estat i data caducada fins a la mort.

Segona: ofegant-lo amb orina de mascle anònim que pinta les ungles dels peus de Sebastià Crapull.

Tercera: netejant-li el cor amb lleixiu.

Quarta: extirpant-li del cervell la paraula jo».

Dinava amb el Santos a les Cases d’Alcanar i em va dir (l’escena ja l’he deixada escrita aquí a Núvol i a Posseït): «Avui a les quatre de la matinada pescava. Fea dies que no havia sortit amb la barca. Estàs allà dins i veus com tot està equivocat. La meua carrera de músic és un error familiar. Ara tots los motors sonen igual. Abans no. Quan jo era menut tots sonaven diferent. Quan tornava una barca al port jo sabia quina marca de motor era i quina era. Pàpàpàpà. Pààpààpàà. Pàpapàpa. Mons pares van dir: Té molt bona aurella. Lo farem músic. I als onze anys en un dels primers intents de perdre’m de vista me van enviar a estudiar piano a Suïssa». 

El setzè espectacle: Ricardo i Elena. «Ricardo, el dinar ja està fet», «Ricardo, el dinar s’està refredant», «Ricardo, he fet caragols». La mezzo Clàudia Schneider ho canta en llatí: «Ricarde, prandium confectum est jam», «Ricarde, prandium frigescit», «Ricarde, cochleas paravi». El tenor Antoni Comas és Ricardo i també canta en llatí: «Helena mea uxor est». Ricardo i Helena parlen i parlen i mengen i mengen, mengen ostres al Nadal. Ell és el seu fill únic i quan moren, amb els diners que n’hereda contracta ballarins i ballarines, cantants, músics, i estrena òperes i no pensa que, potser, li convé gravar-les. O pensa que no val la pena. Perquè la llei del Santos és la llei de la lleugeresa i la mar. La més senzilla: nadar a la mar sis mesos a l’any, anar a pescar, cuinar, menjar, tocar Bach dues hores cada dia, fer una partitura per als estris de la cuina, clavar 88 forquilles a la taula, contemplar les cinc gràcies —la violinista, la ballarina, la soprano, l’escenògrafa, la mar—, fer l’amor. 

El dotzè espectacle: L’esplèndida vergonya del fet mal fet. El tretzè espectacle: Figasantos-Fagatrop, missatge al contestador: soparem a les nou. El divuitè espectacle: Sama Samaruck Samaruck Suck Suck. El dinovè espectacle: El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. El vint-i-dosè espectacle: La meua filla sóc jo. Torno a llegir el retrat hiperbòlic que es fa ell mateix, el pescador, el cuiner, el pecador, i hi veig els dos trets del caçador de L’âge d’or. Aquesta escena l’acompanya sempre. El caçador que mata el fill, com qui mata un conill grassonet, perquè el fill, ximplet i toca-collons, l’ha fet emprenyar, li ha llançat el cigarret a terra. Els tambors de Calanda. El caçador de Calanda: Luis Buñuel. Les fanfàrries de les Terres de l’Ebre i de València. L’humor, lo poc-suc, de la gent del Delta també l’acompanya sempre. El seu humor genuí canta el llim del riu i els humors: els seus i els sucs i les sangs i les aixelles de les quatre mares amants. 

La meua filla sóc jo comença així. Primer: l’obertura musical. Segon: el fetus i les seves quatre mares amants: Xoxània, Xoxònia, Xixònia i Xixínia. Tercer: el naixement. Aquí la mà del músic no hi posa cap anotació. Quart: els jocs dels xiquets i les xiquetes de Vinaròs. Un joc que consisteix a cantar la gradatio que comença amb la goma dos i acaba amb la bomba atòmica. Cinquè: el tren el du a París i a Suïssa i ell és un adolescent grassonet i dibuixa escenes eròtiques. Als deu anys ja era un brillant i celebrat pianista feliç. Sisè: el jove pianista coneix Joan Brossa i John Cage i la Xoxània, la Xoxònia, la Xixònia i la Xixínia proclamen que ja és arribat el temps de netejar-se el cul amb música clàssica. I la Xoxània hi afegeix que és “el temps de digitalitzar el teu clítoris”. Ell sempre toca mare. 

L’espectacle vint-i-sisè: Chicha Montenegre Gallery. Per celebrar els seus setanta anys, el músic construeix un altre somni del somni: l’escenari és una piscina, o és la mar fonda, on els quatre cantants se capbussen i naden, i és també el cel, per on volen i surten i entren a escena pel dalt, pels costats, ingràvids. La llei de la lleugeresa. Com Prospero a l’epíleg de The Tempest, ell també vol ser lliure i llança els seus pentagrames a la mar i la mar els torna a vomitar a la platja, a Vinaròs. Ell, com Prospero, després de cada actuació, parteix per la meitat la seva vareta màgica i la vareta es torna a ajuntar i escriu Flor d’escarabat i dirigeix tres mil infants al Palau Sant Jordi. 

El penúltim espectacle: Shubertnacles humits. La cinquena mare xoxeta, prima i alada, toca el piano cap per avall enfilada dalt del piano. L’últim espectacle: Patetisme il·lustrat. L’actriu, la pianista, la percussionista, la ballarina i ell, agònic. Ell s’arrossega a genollons per l’escenari, despullat i patètic, i ens diu, com Prospero, que s’han esvaït els meus encisos i la seva força i que la seva fi és dolor i desesperació. Última escena: el músic escurat, sense un cèntim, estirat en una llitera, morint de càncer, assisteix als assajos de SE’NS N’HA ANAT EL SANTos AL CEL, l’homenatge que li fa el Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Jordi Oriol.

Aquí vos deixo obert aquest deute: Ens morirem sense haver-los escabetxats a tots. Lletra negra. Llet negra. Silenci de negra.