Fotografia

Carles Santos

Allò que ha passat és el millor que podia passar

Quan una professió, en aquest cas la musical, és viscuda amb tota la intensitat possible, condiciona absolutament l’existència del mateix individu-músic

Ricardo i Elena era el nom dels meus pares.

Ricardo i Elena és el títol de l’obra.

Amb aquest títol algú podria pensar que es tracta d’una obra autobiogràfica o, si més no, referida al meu àmbit familiar. Però no és així.

Aquesta obra, com totes les anteriors, no té una línia argumental, però sí un fil conductor a través de la música; en aquesta ocasió, sacsejada per l’evolució d’una estètica combativa.

És evident que quan una professió, en aquest cas la musical, és viscuda amb tota la intensitat possible, condiciona absolutament l’existència del mateix individu-músic.

I també és evident que el mateix individu-músic utilitza la seua absoluta dedicació i concepció de la música per donar un sentit a la seua pròpia existència.

Aquesta convivència és la que dinamitza l’impuls creatiu, que es manifesta de les formes més diverses; però sempre lligades a unes coordenades inevitables, que en aquesta obra (Ricardo i Elena) seran mostrades juntament amb el producte estrictament musical.

Dic inevitables, perquè són implacables i t’obliguen a reflexionar al voltant d’un producte que ja existeix (malgré lui) i que en algun moment de la seua trajectòria necessita una aproximació complementària.

Fins a arribar al moment actual, han passat moltíssimes coses, algunes de les quals ni tan sols recordo i n’hi ha altres que ni jo mateix he encertat a vore, però amb tot això hi ha un resultat final que cal acceptar.

Ricardo i Elena són uns dels tants pares, en blanc i negre, que van conformar tota una època i que amb molta feina, alguns d’ells finalment, han aconseguit la seua pròpia representació en colors; i dintre d’aquest espectacle (Ricardo i Elena) són un pretext metafòric que serveix per ordenar una sèrie d’elements determinants que ajudaran a mostrar una obra que ara conviu amb mi amb absoluta normalitat.

Un dels objectius d’aquesta obra (Ricardo i Elena) és demostrar-me a mi mateix que allò que ha passat és el millor que podia passar.

No es tracta d’una justificació, però sí d’un balanç equilibrat de tota una sèrie de manifestacions que, vistes amb la distància, confirmen que no podrien ser d’una altra manera.

És un treball referit a mi mateix, fet amb cautela, amb ganes, amb humor, amb serenitat i amb tot assumit. 

Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots

Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots

Carles Santos

No-ficció