Entre la poesia breu i el teatre minimalista, els poemes de Testimoniatges. Sèrie primera mostren un Iannis Ritsos que ha deixat enrere les grans composicions èpico-líriques de la postguerra i busca noves formes d’expressió. Escrits entre 1957 i 1963, aquests textos parteixen d’escenes concretes, personatges anònims, objectes quotidians i situacions aparentment senzilles per construir una poesia enigmàtica, al·lusiva i plena de significats.

Ritsos hi adopta la mirada del testimoni: observa i descriu, sense intervenir directament, deixa que siguin els seus personatges els que parlin, preguntin, dubtin o s’equivoquin. La derrota i el desemparament hi apareixen en figures marginals, boges o incompreses, però també en una resistència que ja no necessita grans gestes. 

És també una poesia de la terra i de la memòria: cases antigues que resisteixen les noves, pedres que apareixen sota terra, escultures que cobren vida. Una poesia aparentment objectiva que parla de pèrdua, resistència, amor i desig.

Aquest és el quart llibre que publiquem de Iannis Ritsos —tots traduïts per Pau Sabaté—, després d’Epitafi, Poemes de resistència i D’amor i desig.