El poema observa i diu, toca de peus a terra, recull i es deixa interpel·lar per l'entorn. La seva funció és interioritzar el que es veu perquè faci pòsit a través de les paraules i abasti el que hi ha de profund en els marges de l'enllà, de l'extraradi del jo que compartim tots. 

El poema vol esbrossar el que hi ha d'ocult rere el que és evident, rere el brogit que amaga les coses essencials. I humilment les aplega, les endreça i les mostra per dibuixar-nos el món i el que som dins seu. 

El poema vol esbrossar evidències banals, retalls de món, amb les paraules, per apaivagar neguits, encendre somnis, cridar desitjos, burxar consciències, compartir gestos, pensar i repensar tot el que ens envolta i deixar-nos preguntes en l'aire, pendents, per mantenir-nos vius.

Així, les paraules pouen instants, acompanyen soledats, fan reconèixer paisatges i ressusciten els mons que viuen rere les aparences. Perquè més enllà de les imatges ens reconeguem amb els dubtes, els temors, els somnis, els retrets, els silencis i la música que ens fan com som. Per això cal reivindicar l'idioma i el poema, eina de reflexió. I els poetes, que amb paraules fabriquen miralls de l'ànima.