Publicat l'any 1965 després de quasi vint anys de silenci poètic, Els instruments humans ocupa un lloc de privilegi en la producció literària de la segona meitat del segle xx. 

Els versos que el conformen són fruit d'una llarga i complexa elaboració, en què Vittorio Sereni vol passar comptes amb el sentiment de culpa que el turmentava per haver estat exclòs de la resistència partisana, fet que el va deixar fora de la Història, «incomplet per sempre». Al mateix temps, afronta amb una lucidesa extraordinària els costos humans de la modernització, del capitalisme i de la pèrdua de sentit de l'intel·lectual en la societat contemporània. 

Eugenio Montale afirma que Sereni és un poeta que troba «cada cop més insuportable la qualificació de poeta» i s'obliga a viure al revers de la poesia, acceptant-ne els riscos i la necessitat de fondre's en el modus vivendi de l'home del carrer: «Una poesia feta així, que lògicament hauria de tendir al silenci, es veu obligada a parlar». 

La poesia d'Els instruments humans és d'una força i una singularitat capaces de transformar les «cremades o les ferides» de l'existència, perquè sap afrontar els grans temes que travessen la història europea —la guerra i l'Holocaust, la tensió entre transformació i preservació, la lluita entre la memòria i l'oblit— amb una doble exigència, ètica i expressiva.