En el moment en què Josep Lluís Micó em va proposar fer el pròleg del seu nou llibre, La profunditat de les butxaques, la primera sensació que vaig tenir va ser la d’haver assumit una gran responsabilitat.

Jo no acostumo a escriure, soc una persona més d’imatge. Però no em vaig poder resistir a prologar un llibre d’un escriptor al qual admiro i, sobretot, no vaig poder evitar l’interès i les ganes de llegir-lo com més aviat millor.

Els seus anteriors llibres de periodisme literari, Química orgànica (2019) i Titulars i reserves (2021), m’havien captivat, i per això m’hi vaig capbussar amb ànsia. Tant m’havien impressionat que, fins i tot, vaig decidir adaptar per al cinema un dels relats de Titulars i reserves, que espero que, a curt termini, esdevingui una pel·lícula.

Reconec que, abans de llegir els llibres de Josep Lluís Micó, desconeixia el periodisme literari. No era un gènere que acostumés a llegir i, d’entrada, em feia una certa mandra. Amb ell, vaig descobrir un gènere molt més literari que periodístic, que ens explica la realitat des d’un punt de vista inusual, original.

La realitat, una cosa tan difícil de retratar i per la qual els cineastes busquem les maneres més rebuscades de fer-ho, es converteix en aquests relats en un fet que sembla d’allò més fàcil. Darrerament, hem vist que les pel·lícules que més èxit han tingut internacionalment han estat justament aquelles que han buscat trobar la veritat en les seves imatges.

La literatura de Micó, però, va molt més enllà d’un pur retrat de la realitat. Tot i que es nota la seva ànima de periodista, també hi ha un excel·lent escriptor al darrere. Un escriptor capaç de narrar-nos dues històries tan diferents com les que componen aquest llibre. I de fer-ho com si es tractés d’una pel·lícula.

Recordo que, quan vaig llegir per primera vegada el relat que estem adaptant a la pantalla, «Consells per tallar una ceba sense plorar», em va sorprendre no només el que explicava, sinó també com havia estructurat la història en forma de western, amb una gran originalitat. Una família arriba a un lloc estrany per viure-hi i es converteixen en «els forasters», un vincle clar amb la trama de les pel·lícules de l’Oest que tots coneixem.

En aquest llibre, La profunditat de les butxaques, Micó ho torna a fer i ens regala dues peces que semblen preparades per convertir-se en relats audiovisuals.

En la primera, «Et deixo», no ens hem de deixar enganyar per aquestes paraules tan fredes i taxatives. El que narra és una història d’amor en majúscules. D’amor, d’admiració intel·lectual i de passió física. I de pèrdua. I, així i tot, també hi podem veure una crítica ferotge del món acadèmic i de la seva manera de funcionar. I de la hipocresia de les persones a l’hora d’acceptar el seu veritable jo.

En la trama principal, trobem expressions tan memorables com: «Després d’aprendre a oblidar-te, vaig haver de desaprendre a recordar-te».

Reconec que tinc debilitat per les històries d’amor amagades, com les que hi ha a la meravellosa pel·lícula de David Lean Brief encounter o a les mítiques In the mood for love o Happy together, de Wong Kar Wai. I és que el relat «Et deixo» m’ha portat en molts moments a sentir emocions semblants a aquelles que em van provocar aquests films. I a empatitzar profundament amb el protagonista, un professor universitari malalt que mai ha pogut oblidar qui va ser el seu gran amor, que el va portar a llocs insospitats per a ell.

En el segon relat, «Història contemporània», l’autor s’encamina cap a un estil molt diferent, que en molts moments s’apropa a la comèdia, narrant la història de la creació d’un negoci entre dues amigues, la Ximpum i la Cambreta. Són dones que s’havien conegut molts anys abans, a l’època de la famosa Ruta del Bakalao valenciana. Aquí, es fa una descripció magnífica d’aquestes dues persones i, alhora, una panoràmica crítica i intel·ligent sobre el país i els anys noranta.

El retrat que ens ofereix de la Ruta i de les seves nits interminables, que esdevenien dies, i fins i tot setmanes, és una autèntica joia. També se’ns parla de com ha envellit aquella gent que va tenir la sort de sobreviure als excessos de la nit valenciana.

De nou, tenim aquí un relat totalment cinematogràfic. Fins i tot, l’autor es permet fer un flashforward i començar la narració el 2039, i, tot seguit, passa a explicar-nos la història i la relació de les dues protagonistes, que es remunta als anys noranta del segle XX.

Cap de les històries sobre aquest tema i aquesta època que he llegit o que he vist traslladades a la pantalla ho fan amb tanta veritat com aquest relat.

Només espero que Josep Lluís Micó publiqui més sovint. I que aquestes històries que troba i que fa seves, com a gran periodista i escriptor que és, apareguin de nou, casualment o no, en el seu camí.