Fotografia

Josep Lluís Micó

Periodisme en forma

Avui, en un entorn tan saturat i un temps tan complex, l’experimentació és més que convenient, recomanable o aconsellable. És obligatòria

La principal diferència entre un periodista i un escriptor de ficció és que la matèria primera amb què treballa el primer és allò que passa al món, mentre que, per al segon, la matèria primera és ell mateix. Jo soc periodista.

Sovint es discuteix sobre la rellevància de la forma en la literatura i sobre la preocupació pel fons en el periodisme. En aquest aspecte, ja no em veig capaç de ser tan taxatiu com ho he estat en el comentari anterior. M’explicaré.

Opino que el futur del periodisme literari depèn de la forma. No podem ignorar l’interès de les històries. Aquesta consideració és tan òbvia que no mereix cap desenvolupament. Com podríem practicar el periodisme —genuí— si no fos així? En fi, no cal parlar-ne més, oi?

Tornem a la forma. Sense cap aspiració de reivindicar-me com exemplar, exposaré els meus exemples a Saldonar. Química orgànica inclou dos relats. En el primer, una mare que perd el seu únic fill es deixa caure en la trampa dels excessos per apaivagar el dolor; en l’altre, una nit de mentides, sexe i droga acaba amb la mort d’una dona.

Titulars i reserves mostra, primer, la crueltat que exerceixen els habitants d’un poble sobre una família de Madrid que s’hi instal·la després dels mesos de confinament pel coronavirus; a continuació, els testimonis d’una noia que aconsegueix prostituint-se els diners per a un màster i dels clients que van contractar els seus serveis; i, en tercer lloc, les experiències de narcotraficants de diversos indrets i èpoques.

La profunditat de les butxaques, un professor recorda la tempestuosa relació que va mantenir clandestinament amb un alumne i dues nostàlgiques de la Ruta del Bakalao comparteixen els detalls d’un pla empresarial per reviure l’ambient de festa extrema d’aquells anys, amb música màkina i substàncies prohibides.

No tinc la intenció de menystenir les meves històries, sobretot perquè escric aquestes línies per al bloc de l’editorial que les ha publicat. Però he(m) d’admetre que ens poden remetre a altres peces periodístiques, difoses per la premsa, la ràdio, la televisió o internet.

I aquí reapareix el debat que he suggerit abans. Quina originalitat absoluta suposen aquests llibres? Doncs, per començar, la forma. Qui ha de cobrir la informació del dia a dia no es pot permetre portar el periodisme al terreny del hip hop. O del western. O del monòleg interior. O de l’humor…

Jo sí que ho he pogut fer. I em sento un privilegiat per això. Avui, en un entorn tan saturat i un temps tan complex, l’experimentació és més que convenient, recomanable o aconsellable. És obligatòria. Periodisme és el substantiu, i literari, l’adjectiu. El binomi necessita els dos termes per igual.

La profunditat de les butxaques

La profunditat de les butxaques

Josep Lluís Micó

No-ficció