Fotografia

Nicolas Tomás

Per què ens ha de preocupar el que passa a França

‘El gall ferit’ és el resultat d'un viatge de 3.500 km per conèixer la perifèria francesa, indignada i sovint oblidada, que ara aposta per l'extrema dreta

Hi ha uns francesos que potser no tenen veu però que hi són, i poden fer decantar balances. Són els obrers de la Lorena que sempre havien votat l’esquerra, però ara, cansats de falses promeses, han provat altres opcions. Són els gitanos de Perpinyà. Són els veïns de Calais, que veuen com la seva petita ciutat s’ha convertit en un punt de conflicte. Són els agricultors que viuen amb la soga al coll per a poder pagar els deutes. Són milions de francesos que viuen fora de la bombolla de París.

El gall ferit és un llibre i també un viatge de més de 3.500 quilòmetres. Té la banlieue de París com a punt de partida, però travessa el país de nord a sud, de l'Atlàntic al Mediterrani. A partir de trepitjar el terreny i recollir desenes d'històries personals per compondre un mosaic de la França perifèrica, indignada i sovint també oblidada. I això ajuda a entendre moltes més coses, com que l’obrer, el gitano o l’agricultor que poden agafar la papereta del Reagrupament Nacional. Però també hi tenen veu els negres que pateixen el racisme policial, els musulmans que tracten de lluitar contra la radicalització gihadista o els activistes que fa dècades que estan en peu de guerra contra projectes faraònics que destrueixen el territori i no escolten els que l’habiten.

És un mosaic del país que pot ajudar a entendre personatges com Éric Zemmour. Quan semblava que França ja en tenia prou amb Marine Le Pen, emergeix la seva figura, encara més extremista. La d'algú que defensa la teoria conspirativa de la gran substitució, segons la qual la població musulmana està substituint els francesos de soca-rel. La d'algú que ha estat condemnat per sostenir que la França de Vichy –ocupada pels nazis– va salvar els jueus francesos. La d'algú que no veuria de mal ull el restabliment de la pena de mort, aplicada per últim cop el 1977 i abolida definitivament el 1981. I totes aquestes idees, i moltes altres, s'han fet un espai en el debat polític i públic com si res. Són racistes i negacionistes els centenars de milers de francesos que poden votar-lo?

Probablement, França és el paradigma europeu de la normalització de l'extrema dreta. No ha tocat gaire poder –més enllà del municipal– gràcies al sistema electoral francès de doble volta. Però sí que ha estès els seus tentacles en el debat públic i ha imposat la seva agenda. Ho va verbalitzar el patriarca Le Pen després de perdre en segona volta contra Jacques Chirac el 2002, però havent portat el debat als seus termes: "Paradoxalment, vencedors en el terreny ideològic, hem perdut temporalment en el terreny electoral". Han estat dècades de picar molta pedra davant l’abandonament de grans bosses de francesos per part de la classe dirigent. Enguany el Front Nacional –rebatejat com a Reagrupament Nacional– compleix mig segle de vida.

Es pot veure també en les enquestes que no paren de sortir sobre les eleccions presidencials del mes d’abril. L’últim sondeig d'Ipsos per a FranceInfo dona als tres candidats d'extrema dreta una intenció de vot del 30% (d'altres fins i tot superen aquesta barrera), amb Le Pen i Zemmour no gaire lluny de la segona volta. Mentrestant, els set candidats de l'esquerra (sí, set) sumen tots junts el 28,5%. Cap sondeig situa un candidat progressista a la segona volta.

Al feixisme no se'l combat ni llegint ni viatjant. A l'extrema dreta tampoc no se la combat amb proclames buides o amb quinze dies de campanya electoral. Se la combat entenent per què ha pogut passar el que ha passat i quins han estat els errors dels governs de tots els colors. I després actuant per incorporar milions de francesos que, per un motiu o un altre, se senten exclosos de la República.

Tot i les particularitats de cada país, aquest avís a navegants no només serveix per a França. A l'estat espanyol es va vendre durant anys que no hi havia extrema dreta, que era una excepció europea. Mentrestant, a l’ombra, els ultres anaven superant les seves diferències històriques i s’organitzaven electoralment. Avui ja són 52 diputats al Congrés dels Diputats i 11 al Parlament de Catalunya. I no sembla que hagin tocat sostre.

El gall ferit

El gall ferit

Nicolas Tomás

No-ficció