Nicolas Tomás (Barcelona, 1992) acaba de publicar El gall ferit (Saldonar), un retrat del neguit dels francesos, 224 pàgines de reportatge fruit de quatre anys d’anar amunt i avall per les perifèries de França —més de 3.500 quilòmetres, setze per pàgina. Toni Piqué l'entrevista a El Nacional. Podeu llegir l'article aquí

El llibre és un trencaclosques de 16 escenes i una conclusió que radiografien les falles polítiques i econòmiques, socials i religioses, racials i identitàries que perfilen la malaise française, el malestar francès. En primer pla apareix l’ombra de l’extrema dreta. De fons, la degradació d’un Estat centralista i condescendent que ha adquirit vida pròpia enllà del control dels ciutadans. També el fracàs de les elits que l’han gestionat —polítics i énarques, empresaris i directius, intel·lectuals i periodistes. El gall ferit val la pena. Pinta la França encauada per les lumières de París, sempre enlluernadora, amb informació de primera mà i les persones de carn i ossos desaparegudes dels estudis i enquestes. Ho fa sense dictar sentència, deixant aire i espai al lector. Amargueja un xic, potser perquè la majoria de vinyetes són descarnades, desoladores, cosa que té mal remei si es tracta de mostrar un país ferit, la república dels oblidats. Certament, hi ha moments lluminosos, com la trobada amb Ali Charrihi, fill de la primera víctima de l’atemptat de Niça del 2016, que diu: “Si fas el mal, sempre perdràs. Si fas el bé, potser el camí serà més llarg, però acabaràs guanyant”. És, en fi, el llibre d’un periodista comme il faut. El volum es mereixeria referenciar els documents i declaracions, un índex onomàstic i un bon mapa. Tomás, que té la nacionalitat francesa —d'aquí el seu nom de pila en francès—, és ara el delegat d’ElNacional.cat a Madrid. L’entrevista és per telèfon, enmig del tràfec l'endemà de les eleccions regionals de Castella i Lleó.

—“Faré de tot perquè no tinguin cap opció de votar pels extrems”, va dir Emmanuel Macron en prendre possessió de la presidència de França. Se n’ha sortit?

Macron ha creat un relat més efectista que efectiu. En aparèixer a l’escena política promovia un relat diferent. Per exemple, una narrativa molt europeista al país que l’any 2005 va fer fracassar la constitució europea [el 55% dels francesos van votar en referèndum contra el tractat constitucional de la UE]. Les grans reformes de Macron han topat amb l’oposició fortíssima dels armilles grogues o de les banlieues [els suburbis]. D'altres ha estat incapaç de dur-les a terme. A Còrsega va prometre diàleg amb les autoritats locals i encara no ha sabut reconèixer un element bàsic com l’especificitat de la regió. Mentrestant, el nacionalisme cors no para de millorar els seus resultats electorals. Molts creien que Macron era aire nou i ara el veuen com el mal menor.

—És una gran diferència.

La gent que s’ho passa malament no en té prou amb el mal menor. No es conforma. D’aquí que apareguin fenòmens tan radicals com Èric Zemmour, un candidat amb un discurs a la dreta de l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen. El país ha canviat molt. Si sumes els pronòstics de les enquestes i et fixes en les xifres dels candidats dels extrems, t’adones que els tres candidats ultres sumen més que els set de l’esquerra. L’extrema dreta aplega un terç dels votants, mentre que les set opcions a l’esquerra de Macron sumen el 28%.

—Senyal d’un país polaritzat.

—Sí. L’esquerra està en hores baixes i perd vots cap a l’extrema dreta. Els obrers industrials de la Lorena, per exemple, eren el feu tradicional del Partit Comunista i ara voten majoritàriament l'RN.

—Però el RN no guanya mai.

La gran victòria de l’extrema dreta a França és marcar l’agenda i els debats públics amb els seus temes: si les escoles han de preparar menjar halal per als alumnes musulmans, si es pot portar el hiyab en públic, etcètera.

—No et sembla curiós que algú pensi que resoldre aquestes incidències pot redreçar un país o la seva situació personal? I que això passi a França.

El populisme és la metàstasi, no la malaltia. El problema ve de molt enrere. A França ha fallat tot un sistema. L’Estat omnipresent ha volgut ocupar espais decisius en la societat però ha estat ineficaç i no ha arribat als barris, als pobles, a una indústria que es mor. L’Estat ineficient i centralista té gran part de la culpa del mal moment actual. Fora de França, la gent no sap, per exemple, que els prefectes —l’equivalent dels delegats del govern espanyol— són escollits des de París i tenen més poder que els mateixos governs regionals. És a dir, qui mana a territori és algú imposat des de París. I l’Estat el controlen sempre els mateixos: les grans empreses, les elits intel·lectuals, els alts funcionaris que provenen de l’Escola Nacional de l’Administració (ENA).

–Macron ha tancat l’ENA.

Li ha posat un altre nom. Gatopardisme pur: si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï.

–Qui ha ‘matat’ la V República francesa?

L’ha matat gent com Manuel Valls [primer ministre entre el 2014 i 2016]. Ningú ha fet més per l’extrema dreta que ell. Quan era ministre de l’Interior els va comprar el pack sencer —el discurs i les polítiques— i així la va legitimar. Mentre el president François Hollande i el partit socialista feien campanya de la por i deien “que ve l’extrema dreta!”, ell, el primer ministre, feia d’extrema dreta. Si això ho hagués fet la dreta potser semblaria més comprensible. Avui ningú no s’estranya que Valérie Pécresse, candidata dels Republicans [el partit conservador], compri el discurs de l’extrema dreta i parli de la Gran Substitució, la teoria que hi ha un pla per minoritzar els francesos blancs i cristians per afavorir els d’altres orígens, molts dels quals francesos de segona o tercera generació, per cert. I la presentaven com la dreta moderada i liberal que podia fer mal a Macron. Però... Valls? Era ministre pel Partit Socialista amb un president socialista que va arribar al poder amb la promesa, entre d’altres, d'ampliar el dret de vot dels migrants i va acabar expulsant del país els gitanos roma i altres minories.

—És comparable el Reagrupament Nacional amb Vox?

Aviam, el Reagrupament Nacional fa més de mig segle que existeix. No sé si el fenomen de l’extrema dreta francesa es pot traslladar a Espanya. Potser després de les eleccions a Castella i Lleó [del 13 de febrer del 2022] comença a canviar el paradigma. Caldrà analitzar-ne les dades i verificar, per exemple, si el vot rural ha anat a Vox. A França, l'RN és el primer partit dels obrers després de l’abstenció. A Espanya això encara no passa, encara que no es pot descartar. Em costa de trobar-hi el paral·lelisme. A Madrid, per exemple, voten Vox als barris més rics i a França voten RN famílies desfavorides. Le Pen s’imposa als segments de la societat de rendes més baixes i pitjor nivell educatiu. Si comparem les capitals, París té un substrat més progressista. Com a ciutat global, cosmopolita i progre, París és més comparable a Barcelona, amb qui comparteix contexts històrics semblants.

—L’extrema dreta espanyola aprèn de la francesa, però.

L’extrema dreta espanyola ja existia en grupuscles ultres marginals o arrecerada dins el PP. El salt que ha fet amb Vox beu sobretot de les estratègies de Marine Le Pen, a qui els promotors de Vox ja visitaven abans de fer bons resultats electorals. D’ella han après a deslliurar-se de les propostes i actituds més casposes i fer un discurs més modern, que culpa altres bocs expiatoris per les desgràcies de la pàtria, sobretot la immigració, però també la tirania de Brussel·les, el feminisme. D’altra banda, l'RN ha tingut més èxit a França perquè ha aconseguit interpel·lar els treballadors, mentre que Vox, a Espanya, no tant. Cada país té les seves dinàmiques. Simplificant-ho, França va alliberar París dels nazis i Espanya va patir 40 anys de nacionalcatolicisme. Això té conseqüències.

—Els francesos són famosos per revoltar-se i capgirar el país: 1789, 1830, 1848, la Comuna… fins al maig del 1968. Les revoltes últimes, però no sembla que tinguin gaires efectes en la malaise française.

No crec que els francesos hagin perdut capacitat de rebel·lió. Ara no tallen el cap al rei, però la revolta dels armilles grogues ha deixat alguns morts, no ho oblidem pas. També ha canviat el signe de les revoltes. L’extrema dreta actual sap capitalitzar-les en benefici seu, potser perquè no ha tocat poder i encara no se la veu com una part del sistema. La malaise és el discurs que ven Zemmour. La suposada decadència de França és real almenys en el concert internacional. Ara, enganxada a aquest argument et cola la seva merda de la Gran Substitució.

—No és això el mateix que passa amb l’islamisme? Al llibre dius que arrela en discursos comunitaristes (la meva comunitat és la millor), identitaristes (soc musulmà, no francès) i victimistes (som víctimes de la França colonitzadora). No és la mateixa mecànica mental que l’extrema dreta?

Zemmour i els reclutadors gihadistes són figures similars, que creixen promovent la radicalització i el replegament en la pròpia comunitat. Replegament i no integració. Busquen l’enfrontament de les comunitats. I no dic pas que aquelles comunitats no existeixin, sinó que han de poder conviure.

—El llibre presenta una sèrie de vinyetes o escenes, com les peces d’un trencaclosques. La imatge que componen és desoladora. No gaire falaguera, si més no. Té solució, França?

Esclar que en té. Reclama valentia política i fer coses que no s’han fet fins ara. No n’hi ha prou amb els fronts republicans contra l’extrema dreta. Cal oferir resultats reals: entrar als barris, polítiques d’integració, revisar les institucions. La policia, posem per cas, en què el racisme és semblant al que sabem de les policies dels Estats Units. També cal reindustrialitzar el país. A molts obrers els han deixat a l’estacada perquè les empreses s'han deslocalitzat a l’estranger. Calen sortides reals a la part de França que està morint. Invertir i invertir bé. De vegades no són necessàries grans inversions sinó operacions estratègiques per recosir el país.

—Estan els francesos disposats a acceptar sacrificis?

No vull ser massa pessimista. Algunes coses hauran d’esclatar. França és un país de substrat conservador. Les revolucions icòniques franceses, des de la del 1789 fins a la del 1968, també venen seguides de moments més reaccionaris. Potser els armilles grogues indiquen un moment de canvi més profund. Potser el país ha de petar del tot perquè remunti. Potser cal una VI República, una refundació com la que s’esdevé a Xile, on les revoltes contra la pujada del bitllet del transport públic han acabat en una assemblea constituent que ha enterrat la constitució de Pinochet.