Han passat, en efecte, una pila d’anys entre Ciutats sense memòria (Proa, 2006) i aquest nou llibre, Les despulles d'un somni, el tercer d'Antoni Ribas Tur. Podria no haver estat beneït pel premi Joan Perucho «Vila d’Ascó» i seguir provant sort en altres guardons —també en editorials— sense que ningú considerés que valia la pena apostar-hi. Hauria estat un error, un més en un sistema on el nepotisme es confon massa sovint amb l’amiguisme i la ignorància. La poesia en llengua catalana és plena de trajectòries interrompudes, de renúncies involuntàries, de desaparicions resignades. Antoni Ribas Tur hauria pogut caure en aquesta dimensió, que pràcticament ningú reivindica ni estudia; però el llarg parèntesi que separa els versos del llibre precedent dels d’aquest han enfortit i matisat la seva veu, que reclama una mica d’atenció —perquè la mereix.

Un dels possibles recorreguts cronològics que planteja Les despulles d’un somni arrencaria a la casa dels pares —o encara abans, quan el poeta esmenta algun membre de la família, sempre encriptat hàbilment— i acabaria al pati del diari Ara, que trepitja amb assiduïtat des d’abans i tot que en sortís el primer número, on deu haver publicat, pel cap baix, un miler d’articles en vuit anys, una extensa radiografia del món de l’art feta des de Barcelona. «La pluja ha rovellat / la tela metàl·lica de la tanca / del pati i l’òxid regalima mur avall», escriu a «Epíleg». És el pati del diari, el de les pauses, els cafès i el joc per caçar pokémons. Llavors afegeix dues comparacions, «una llàgrima cremada» i «les cabelleres de les dones / d’un quadre de Gustav Klimt». El poema tanca un trajecte vital on l’autor imagina la pròpia extinció. Després d’afirmar que no ha triat encara quina cançó vol que soni mentre mor, reclama «acabar a casa», i que les seves restes «no se les emportin dins un sac de plàstic».

Aquest és un llibre de contraris, esbossat ja des del títol: la il·lusió (el somni) es contraposa amb la realitat (les despulles). La pulsió del desig és tan forta com l’angúnia del desengany. La menció a les arrels familiars és igual de necessària com la voluntat de fer camí alliberat de la companyia de ningú. La cita inicial de Rilke dona una pista en aquest sentit: «Però dels fills que han deixat / el més jove va potser pel camí més solitari». L’autor de Les despulles d’un somni és el germà més petit de casa. També, com esmenta el poeta alemany, indaga amb nocturnitat, i enmig de la foscor pot sentir que «tot li pesa com plom», però persistint en la seva recerca creu que «es desentelarà tot». Negror i clarividència. Orgia i puresa. Extrems com aquests queden enllaçats amb harmonia en poemes com «Frankenstein», on una veu en tercera persona es proposa construir un cos a partir de tots els amants que ha tingut («Estrafà braços, cames i caps / i els sargeix per crear / un ésser que retingui el plaer»).

El seu malestar s’escampa sobretot pels retorns puntuals a Eivissa i pel dia a dia al cor de l’Eixample barceloní, tot i que puntualment viatgi fins a Roma i Varsòvia. «No he tocat mai un mort», admet l’autor al final de «Juliol de 2012». L’afirmació, en aquest cas, coincideix amb la seva biografia, però és també una declaració de principis, perquè els poemes de Les despulles d’un somni, tot i tenir present la desaparició (la dels altres, però també la pròpia) i no defugir ni la tristesa ni els desenganys són d’una vivesa admirable.