Cada poeta ocupa una butaca en la sala enorme de la nostra literatura. La fila que se li assigna, amb criteris de jerarquia, més endavant o més endarrere, de vegades no té gaire a veure amb la vàlua dels poemes que ha produït. N’hi ha, de poetes, que els fan seure en una butaca cap allà al final, a prop de la porta de sortida.

És el cas de Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1901 - València, 1967), un dels escriptors més destacats de l’anomenada «Generació del 1930», al costat d’altres autors com ara Adolf Pizcueta o Miquel Duran de València. 

El jove Francesc Almela i Vives

La nostra intenció publicant La llum crepuscular és fer una mica de força perquè se li permeti ocupar un lloc més destacat, en alguna fila de més endavant de la sala, perquè el puguem veure millor quan es facin les fotos de grup (és a dir, perquè sigui més prestigiat i més llegit).

El llibre que us demanem que us mireu bé és una antologia poètica preparada per Josep Ballester, l’especialista de capçalera en l’obra d’Almela i Vives, que també n’ha fet un estudi introductori, que ha de marcar el que es digui del poeta d’ara endavant. 

La seqüència recomanable de lectura seria agafar un parell o tres de poemes, així a l’atzar, i després continuar amb el pròleg, per situar-vos i agafar aire abans de llegir el cos sencer dels versos. I descobrir una veu que potser us havia passat per alt fins ara, que ens enriqueix el patrimoni literari comú.

La llum crepuscular sobre el piano de Carles Santos a l'auditori de la Fundacio Caixa Vinaròs

Els poemes seleccionats, en conjunt, i segons els humils editors, ens planten a la cara una de les veus més robustes de la poesia valenciana del segle XX. No només hi ha les composicions que, sense sortir de la subjectivitat inevitable, l’antòleg considera que són les millors, sinó que n’empaquetem també unes que no havien estat publicades mai en un llibre: «Tetralogia il·licitana» i «Home». Valoreu sisplau la profunditat i l’exuberància d’aquest últim poema.

Francesc Almela i Vives, assegut, el segon a la dreta

I ara anem al gra: la recepció dels poemes de Francesc Almela i Vives ha xocat des de fa anys contra una barrera no literària, la que es va alçar al començament de la batalla cultural, social i política que es va desfermar després que Joan Fuster publiqués als primers anys seixanta el canònic Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. 

Sembla demostrat que Almela i Vives va participar en la furibunda campanya del diari Las Provincias contra Fuster, i fins i tot va arribar a escriure el llibre Valencia y su reinoper abocar tota la mala bava contra les idees noves que s’estaven obrint pas per dignificar el país. Era una època confusa, no cal dir-ho. Aquest fet, tal com ens han recordat alguns assidus de les xarxes socials, ens explica la prevenció que fins ara s’ha tingut sobre l’obra i la figura pública del de Vinaròs.

Nosaltres us proposem centrar el focus, amb ànim de millorar la concòrdia col·lectiva i la salut cultural, en uns altres aspectes: d’una banda, en la feina enorme que Almela i Vives va fer en favor de la nostra cultura i la nostra literatura abans de la guerra (president de la secció valenciana de Nostra Parla, vicepresident de l’Agrupació Nacionalista Escolar i director de Taula de Lletres Valencianes i de Nostra Novel·la); de l’altra, en la gran qualitat de la seva obra (fins i tot superior en l’època fosca), amb els llibres L’espill a trossos (1928), Joujou (1933), La llum tremolosa (1948), La columna i les roses (1950) i Les taronges amargues (1955).

Ja sabeu que a Saldonar no ens quedem amb el primer que ens expliquen, i és per això que confiem que feu una visita als poemes d’Almela i Vives amb una mirada neta de prejudicis.

Penseu que el 13 de juny, quan vam presentar La llum crepuscular a Vinaròs, a l’Auditori Carles Santos, davant mateix del piano del nostre músic preferit, Josep Ballester ens va regalar una informació que trenca tòpics: va ser el mateix Joan Fuster qui va encarregar a Ballester que preparés una primera edició de l’obra poètica de Francesc Almela i Vives per publicar-la a la col·lecció que el de Sueca dirigia a Edicions Alfons el Magnànim. Paradoxes de la vida. Joan Fuster va fer aquesta pregunta a l’autor de la nostra edició: «I per què no també Francesc Almela i Vives?». A Saldonar la interpretem com un «fora ressentiments, i valorem el que cal valorar». Podeu llegir aquí l’article on Ballester en parla.

Aquesta antologia insisteix en la línia de recuperació i reivindicació de clàssics valencians del segle passat que Josep Ballester ha anat servint a Saldonar. Recordem la publicació consecutiva de No prosa de Joan Fuster, Oli calent del gresol de la vida de Vicent Andrés Estellés i De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra de Maria Beneyto. Continuarem.