«I per què no també Almela i Vives?». Són les paraules inicials que Joan Fuster apuntava en una edició de L’espill a trossos de l’escriptor de Vinaròs, tot fent referència no sols a ell, sinó a tot un grup d’intel·lectuals que van intentar «trencar» amb una sèrie de tòpics de la Renaixença que encara eren ben presents en no poques produccions artístiques que es consumien de la producció cultural regionalment valenciana. A nivell de creació poètica, podríem esmentar també Bernat Artola i Carles Salvador com alguns dels exemples d’aquest tempteig d’esberlar aquests clixés vuitcentistes ja endèmics.

La figura de Francesc Almela i Vives s’inscriu plenament en el panorama intel·lectual i literari valencià del primer terç del segle xx, un període marcat per la voluntat de modernització i per l’esforç de normalització lingüística en un context polític sovint advers. Periodista, erudit i escriptor que va tocar totes les tecles de la creació literària, Almela forma part de l’anomenada «Generació del 1930», un grup d’autors que, sense constituir un grup programàticament cohesionat, compartiren una mateixa sensibilitat davant els reptes culturals del moment i una clara consciència de la necessitat de dotar la literatura valenciana d’estructures modernes i homologables a les d’altres tradicions europees.

Nascut a Vinaròs el 9 de novembre de 1901, Almela es traslladà encara infant a València, ciutat que es convertiria en el principal escenari de la seua formació intel·lectual i de la seua activitat pública. L’itinerari vital, marcat des de ben prompte per les dificultats econòmiques derivades de la mort del pare el 1914, és representatiu d’una generació d’intel·lectuals que hagueren de compaginar el treball amb l’estudi i que, per això, desenvoluparen una sòlida formació autodidacta. Aquesta circumstància explica en part l’amplitud dels interessos i la combinació, poc habitual, d’escriptura literària, erudició històrica i activisme cultural que caracteritza la seua trajectòria.

La seua formació universitària en Filosofia i Lletres, amb especialització en Ciències Històriques, resultà determinant en la manera d’entendre la literatura no com una pràctica aïllada, sinó com un fenomen vinculat a la tradició i a la construcció d’una consciència col·lectiva. En aquest sentit, Almela comparteix plantejaments amb altres intel·lectuals i escriptors de la seua generació, com Adolf Pizcueta o Miquel Duran de València, que entengueren el fet literari com una eina al servei d’un projecte més ampli, encara que cadascun ho fes des de registres i sensibilitats diferents.

Des de molt jove, Almela va orientar el seu compromís amb la llengua del país cap a l’acció cultural, en sintonia amb els moviments valencianistes que, a partir de la dècada de 1910, defensaven la necessitat de reforçar els vincles de tota mena amb la resta dels territoris de parla catalana. La seua presidència de La Nostra Parla, entitat fundada el 1916 amb seus a València, Palma i Barcelona, s’ha d’interpretar dins aquesta confluència, que pretenia superar els particularismes excessius i consolidar una llengua literària comuna. Aquest plantejament el vincula amb iniciatives paral·leles desenvolupades a Catalunya i les Illes Balears, i el situa en una línia de continuïtat amb figures intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans, encara que des d’una posició més perifèrica i condicionada per la realitat valenciana.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) suposà un fre considerable a aquestes aspiracions, i la desaparició de La Nostra Parla exemplifica la fragilitat de les estructures culturals en un context polític repressiu. Malgrat tot, lluny de desmobilitzar-se, Almela va intensificar la seua activitat en altres àmbits, com ara l’Agrupació Nacionalista Escolar o la revista Taula de Lletres Valencianes, que esdevingué un dels principals fòrums de debat literari i lingüístic del moment. En aquest sentit, el paper d’Almela com a director en la darrera etapa de Taula resulta comparable al d’altres figures que, en publicacions similars, assumiren una funció de mediació i cohesió generacional.

Les iniciatives impulsades des de Taula, com les «Taules de poesia» o la campanya per la unificació ortogràfica, s’inscriuen en un procés més ampli de normalització que culminà amb l’acord de Castelló de 1932, les anomenades Normes Ortogràfiques de Castelló. Aquest acord, sovint considerat un punt d’inflexió en la història de la llengua al País Valencià, no sols tingué conseqüències estrictament lingüístiques, sinó que va contribuir a crear un marc de referència compartit per als escriptors de diverses generacions, afavorint una major cohesió i una projecció més ambiciosa.

En paral·lel, la direcció literària de Nostra Novel·la situà Almela en una posició central dins l’esforç per ampliar el públic lector en llengua catalana, en especial en l’àmbit de la narrativa, que per tradició era molt més feble entre els valencians. Aquesta iniciativa pot comparar-se amb experiències semblants en altres territoris, com les col·leccions populars de narrativa impulsades a Catalunya durant els mateixos anys, i posa de manifest una clara voluntat de modernització dels circuits de difusió literària.

Pel que fa a la seua obra poètica, Almela mantingué sempre una actitud relativament distant respecte a les avantguardes, a diferència d’altres autors coetanis que experimentaren o van intentar experimentar amb formes i llenguatges que se suposaven innovadors. La seua poesia, ja present en reculls com L’espill a trossos i Joujou, es caracteritza per una progressiva interiorització i per un to reflexiu que, amb el pas dels anys, derivà cap a un escepticisme cada vegada més marcat i més profund. En aquest aspecte, la seua evolució pot posar-se en relació amb la d’altres poetes de la seua generació que, després de les expectatives inicials, adoptaren una mirada més desencantada sobre la realitat històrica.

La Guerra d’Espanya i la posterior postguerra accentuaren aquesta actitud. Mentre que molts escriptors valencians van haver de fugir i d’exiliar-se, altres optaren pel silenci o per l’adaptació a les noves i complicades circumstàncies. Almela perseverà en la seua línia poètica, publicant obres com La llum tremolosa, La columna i les roses i Les taronges amargues, que poden llegir-se com a testimonis d’una veu madura, conscient dels límits de la cultura en un context de repressió, però encara fidel a una concepció exigent de la literatura.

El reconeixement institucional que rebé a partir de la dècada dels cinquanta, amb els nomenaments com a acadèmic corresponent de diverses institucions espanyoles i internacionals, reflecteix una paradoxa compartida per altres intel·lectuals del seu temps: la integració en la cultura oficial d’un règim polític que havia desarticulat bona part del projecte cultural en què s’havien format. A més, si afegim l’atac que va iniciar des de Las Provincias, a partir de la publicació d’El País Valenciano de Joan Fuster, podem parlar de la prevenció de què ha estat objecte la persona i l’obra d’Almela, i ens confirma, encara més, la dificultat d’analitzar la seua trajectòria. Adolf Pizcueta, fent referència al volum Valencia y su reino de Francesc Almela i Vives, apunta: «En aquest llibre bolcà el seu ressentiment, atiat per alguns amics que arribaren a tindre ascendent sobre ell a força de llagoteries. La seua intervenció en l’atac de Las Provincias a Joan Fuster sembla certa i és coneguda. Tot això li ha valgut els comentaris pòstums, que si en part estan justificats, no són plausibles a l’hora de valorar una vida tan fecunda i meritòria com la seua. (…) Al meu modest juí Almela es mereix un tracte més equànime, que el temps, sense apassionaments, li dispensarà. Mai va ésser ben tractat: ni en vida ni després de mort». En el cas concret de l’escriptor de Vinaròs, aquest reconeixement no anul·là la continuïtat d’una activitat erudita i divulgadora de la cultura, que es va manifestar tant en la seua tasca com a arxiver i cronista de la ciutat de València com en iniciatives com la Llibreria Valenciana, concebuda com un espai de preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic.

Així, la trajectòria de Francesc Almela i Vives, malgrat els canvis que tingué a la fi dels seus anys de vida, malgrat les interrupcions històriques i les limitacions polítiques, va contribuir a la consolidació d’una cultura literària moderna al País Valencià, tot establint ponts entre la tradició i la modernitat, entre l’erudició i la creació, i entre l’ambició col·lectiva i la veu individual.