Josep Gifreu a VilaWeb: “La guerra d’Ucraïna amenaça de fracturar el món en dos”

Rere el retrunyiment i la virulència de les batalles més ferotges pel control d’aquest tros de terra o aquell altre se n’amaga una de molt més etèria: la del control per la informació. Aquest és precisament el punt de partida d’Ucraïna, la guerra pel relatel nou assaig del periodista i catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra Josep Gifreu. Blai Avià l'entrevista a VilaWeb. Podeu llegir l'article aquí.


El llibre no tan sols ofereix un compendi metòdic i altament informatiu dels primers sis mesos de la guerra d’Ucraïna, sinó que també examina amb detall i rigor una faceta més discursiva del conflicte que sol quedar fora dels grans titulars: de la destrucció progressiva del periodisme independent a Rússia a l’estratègia que s’amaga rere aparicions mediàtiques de Volodímir Zelenski, passant per la importància del vocabulari amb què el Kremlin parla del conflicte. En parlem amb Gifreu, un dels principals experts de la teoria de la comunicació al país, que ajuda a treure l’entrellat d’una guerra que farà un any el mes vinent.

—Expliqueu que Rússia i Ucraïna han triat estratègies comunicatives oposades: l’una ha optat per l’opacitat informativa, l’altra per la transparència total.

Són polítiques de comunicació de guerra que han estat molt ben estudiades en ambdós casos. En el cas de Rússia, l’estratègia d’opacitat informativa ve de lluny, de la primera guerra de Txetxènia. Les atrocitats de l’exèrcit rus en aquell conflicte van ser àmpliament denunciades per mitjans independents com el Novaya Gazeta, i això va generar molt de rebuig. Quan va esclatar la segona guerra de Txetxènia, Putin va començar a restringir l’accés dels mitjans a la informació per evitar noves controvèrsies com aquestes, i alhora va decidir de crear dos grans mitjans de propaganda per contrarestar qualsevol informació que li fos inconvenient: la cadena Russia Today i l’agència Sputnik. Això, en certa manera, prefigurava les polítiques informatives que Putin va seguir més tard en altres intervencions militars, com Geòrgia i Crimea. El Kremlin sap que no es pot permetre una premsa lliure amb una certa independència de les posicions oficials, i això s’ha vist molt clarament durant la guerra.

—I Ucraïna?

A Ucraïna, l’estratègia ha estat la contrària. Zelenski, que és un comunicador molt hàbil, ha aparegut constantment a les xarxes i als mitjans occidentals per a suscitar simpatia amb la seva causa, tant a l’exterior com entre els mateixos ucraïnesos. Per descomptat, aquesta transparència és relativa, perquè en una guerra evidentment hi ha àmbits que són infranquejables. Per exemple, Kíiv ha prohibit que es comparteixin imatges del front o que es divulgui qualsevol informació sobre els punts d’entrada d’armament estranger.

—De fet, al llibre dieu que, internament, Ucraïna ha pres mesures dràstiques de control informatiu i “desrussificació”.

Ucraïna és un país que, d’una manera o altra, ha estat subjugat des de temps immemorials, primer, a l’imperi rus, després, a l’URSS, i que ara ha dit prou. L’origen de la invasió es troba en el Maidan, que va ser una revolució bàsicament nacionalista que cercava de posar fi a la submissió d’Ucraïna a l’òrbita russa. La invasió dels russos, i també la resistència dels ucraïnesos, es deu a aquest clam inicial de sobirania. Això, alhora, explica les ànsies de “desrussificació” entre els ucraïnesos, una estratègia que ja van seguir altres estats pròxims a Rússia, com els bàltics. És el cas de Letònia, per exemple: la meitat de la població era russòfona, però després de la independència es va imposar el letó com a llengua oficial i el rus va quedar marginat. Aquesta estratègia es pot discutir, certament, i de fet a Ucraïna hi ha hagut debats sobre fins a quin punt s’havia de “desrussificar”. Però des del punt de vista de la construcció de la identitat nacional ucraïnesa s’entén que hi hagi una voluntat de deixar enrere la gran influència cultural russa.

—Putin no és l’únic que censura. La Unió Europea, per exemple, va prendre la decisió controvertida de prohibir els mitjans russos al començament del conflicte. Què en penseu?

Certament, va ser una decisió sense precedents. Jo diria que aquí la UE va fer com Rússia: va crear una censura que fins aleshores era inconcebible en unes democràcies on la llibertat d’expressió i de premsa hauria de permetre, en principi, que circulés fins i tot la desinformació i la propaganda. Més enllà d’això, una altra conseqüència de la prohibició ha estat que, d’ací estant, no hem pogut saber exactament què deien els mitjans oficiosos de propaganda russos. Jo mateix no he pogut accedir a aquestes fonts, tot i que crec que haurien estat importants per al llibre. Crec que va ser una decisió incorrecta, i jo em decantaria per no prohibir uns mitjans que, d’altra banda, han tingut molta més influència en altres parts del món que no Europa, com ara Llatinoamèrica.

—Una altra dimensió important del conflicte és que ha evidenciat la divisió entre un bloc occidental favorable a Ucraïna i un del sud global més afí a Rússia.

La guerra d’Ucraïna ha aguditzat una fractura enorme i molt transcendental per a les llibertats bàsiques al món –com la llibertat d’expressió i d’informació– entre el bloc occidental i el bloc russo-asiàtic. Aquesta fractura, que segurament no veurem només en temps de guerra sinó també en temps de pau, pot tenir conseqüències greus per al futur, perquè amenaça de fracturar el món en dos: entre una societat oberta i una societat opaca sense llibertats que considerem bàsiques. Com dic al final del llibre, entre aquests dos blocs potser emergirà una mena de tercera via en alguns dels països de l’anomenat sud global, on aquestes llibertats no s’entenen exactament a la manera occidental però on tampoc no es cau en actituds anti-occidentals, i on es continua valorant la importància de la democràcia liberal. Per posar-vos-en un exemple: jo he seguit amb atenció la premsa llatinoamericana durant el conflicte, i no li han donat ni bon tros la importància que li han donat les capçaleres europees i nord-americanes. És realment un altre món: sembla que considerin la guerra d’Ucraïna un afer regional, un conflicte només per a l’hemisferi nord.

—Alguns d’aquests països, de fet, semblen obertament hostils a la causa ucraïnesa.

És així. Perquè ens en fem una idea: el Mercosur, un fòrum llatinoamericà, va declinar de convidar Zelenski com a ponent convidat. No els va semblar convenient. És una anècdota, però indica un distanciament respecte a Occident i la causa d’Ucraïna. Molts països del sud global volen mantenir relacions polítiques, diplomàtiques i econòmiques amb l’aliança russo-xinesa i les seves àrees d’influència a tot el món, que són considerables. Alhora, també volen tenir bones relacions amb grans països de l’Àsia, com l’Índia, per exemple, i per tant no es volen situar fàcilment al costat de cap causa bèl·lica –ni diplomàtica– que pugni per una nova hegemonia en el món demà.

—La semàntica és una altra dimensió important del conflicte. Putin, per exemple, no es refereix mai al conflicte com a “guerra”, sinó únicament com a “operació militar especial”.

Putin no manipula el llenguatge arbitràriament: el manipula amb uns objectius polítics i militars molt concrets. Com que ell realment pensa que el poble ucraïnès i el poble rus són un mateix poble, diu que la invasió és simplement una operació militar per a tornar a l’etapa anterior al Maidan –que considera un cop d’estat– i reinstaurar el govern pro-rus. La lògica de Putin és: “Per què ha de ser una guerra? Contra els meus no faria una guerra”.

—És a dir: la versió oficial és que Rússia rescata els ucraïnesos d’un “règim nazi”, un altre terme que Putin fa servir sovint.

Exactament. El Kremlin diu que rescata un territori i una població que forma part del poble rus, que els protegeix del maltractament de Kíiv. Vull dir que és una estratègia amb una certa coherència, entre cometes, des d’un punt de vista discursiu. I bona part de la població russa està d’acord amb la invasió d’Ucraïna, o si més no, ho estava al començament: fins a un 70% dels russos, segons algunes enquestes. Però, és clar, això no es pot deslligar de la gran operació de propaganda de canals de televisió en mans del règim.

—L’agressió russa ha ocasionat un sentiment molt fort d’identitat entre els ciutadans ucraïnesos, fins i tot els de parla russa. Quin rol han exercit els mitjans en aquesta transformació?

Quan va començar la guerra, els principals canals de televisió d’Ucraïna es van posar d’acord per informar conjuntament sobre el curs de la guerra. Aquesta unitat entre els grans mitjans de comunicació del país ha ajudat a crear aquesta sensació d’unitat del poble ucraïnès contra l’invasor rus. Les intervencions en vídeo de Zelenski, emeses a les xarxes però també de manera conjunta, i gairebé diària, a totes les grans televisions, també hi han ajudat. Sembla que l’agressió de Rússia ha reforçat, de retruc, el sentiment d’unitat nacional d’Ucraïna.

—Sou un dels grans teòrics de la comunicació al país. Quina importància ha tingut la premsa en la construcció nacional dels Països Catalans?

Des del punt de vista dels mitjans, com vaig tractar a l’assaig El quart poder i la independència, és evident que ens trobem en una situació de país ocupat. En el cas de la televisió, això és claríssim: ningú no ho pot negar. La paraula ocupació pot agradar més o menys, però només cal fer un recompte dels canals i de les audiències que tenen les televisions espanyoles a Catalunya, i sobretot a la resta dels Països Catalans, per a copsar-ho. Quant a la premsa escrita, i encara que no es digui obertament, els últims anys hi ha hagut un moviment per a enterrar el procés entre alguns mitjans hegemònics que són més o menys unionistes, però també entre alguns mitjans que són –amb més ambigüitat o menys– independentistes. Crec que realment hi ha un conflicte molt latent entre els mitjans hegemònics i el gruix de la professió periodística

—Salvant les distàncies, de guerra mediàtica també n’hem vista molta entre Catalunya i Espanya.

A la premsa de Madrid –dit de manera general, sempre hi ha matisos– hi ha hagut una guerra declarada sistemàtica contra el procés, amb posicions més o menys dures per part dels mitjans. I ha quedat clar que aquests mitjans no formen part tan sols de la caverna, sinó també de la mateixa governació de l’estat espanyol: compleixen la missió d’estintolar el poder de l’estat espanyol i dels seus fonaments: el règim del 78, la monarquia, la judicatura, etcètera. Allò que sosté la premsa i grans televisions de Madrid és el deep state. El moviment d’alliberament nacional català ha de tenir en compte aquesta fortalesa del deep state, que també és molt acomboiat per la producció mediàtica i la producció, des dels mitjans, d’ideologia favorable al manteniment de l’statu quo.

 

Ucraïna, la guerra pel relat

Ucraïna, la guerra pel relat

Josep Gifreu

No-ficció