El periodisme no ha de ser neutral amb la ultradreta, segons Andreu Barnils

Andreu Barnils publica l'article d'opinió "Ultradreta" a Vilaweb, on explica la seva posició sobre el tractament informatiu que ha de tenir Vox, després d'haver llegit el llibre Ultradreta de Cas Mudde i d'haver entrevistat l'autor. Podeu llegir l'article aquí i també l'entrevista a Cas Mudde.


El periodisme no ha de ser neutral, i amb la ultradreta, o el racisme, encara menys. Aquests dies Vox posa en crisi aquesta mirada majoritària dins el periodisme (i la societat en general) que veu en la neutralitat una virtut dels periodistes. Ser neutral (amb la ultradreta i amb tot) és exercir malament el periodisme.

Ho explicava com ningú Cas Mudde, autor del llibre Ultradreta (Saldonar, 2020), llibre que em va quedar dins per la manera sàvia que té d’explicar el fenomen; a més vaig tenir la sort d’entrevistar-ne l’autor. A la pregunta de si els periodistes hem de parlar de la ultradreta o no dir-ne res i fer com si no existís (tàctica dels altres candidats, com es va veure al debat de TVE) va respondre això: “Heu de parlar-ne críticament. No crec en la neutralitat, perquè la ultradreta és partidària d’un sistema polític que no permet que els mitjans facin la seva feina. Els mitjans n’heu de parlar, sense exagerar-ne la importància (sovint es comet l’error de parlar-ne massa quan són quatre, cosa que els dóna ales), i heu d’anar molt ben preparats a les entrevistes. En moltes ocasions veus ultradretanes menteixen directament, sobre immigrants per exemple, i els periodistes no ho rebaten. I el resultat és una imatge falsa de la realitat. Alhora, no crec que els mitjans hagin de donar columnes d’opinió a ultradretans. Fes-los una entrevista crítica, però no els donis una plataforma propagandística. Aquesta és la meva posició: han de ser tractats i se n’ha d’informar, però no com la resta. Perquè no són com la resta.”

Mudde fa dècades que ha estudiat la ultradreta, i en el seu llibre diferencia quatre fases del moviment després de la Segona Guerra Mundial. Primera onada (1945-1955), fills dels feixismes dels anys trenta. Segona onada (1955-1980), període amorf, populisme de dretes. Tercera onada (1980-2000), en què prenen força partits nous com el Front Nacional, FPÖ, i Vlaams Blok Flamenc; partits petits que entren als parlaments, on són aïllats. Finalment, quarta onada, la d’ara. Llegint-lo vaig entendre millor Vox.

En la quarta onada (2000-2021) la ultradreta s’ha normalitzat i és heterogènia. Ja no és aïllada com a la tercera, fins al punt que hi ha partits que veuen normal de pactar-hi (PP, Cs, o Pedro Sánchez, que la setmana passada va agrair el vot de Vox sobre els fons europeus); hi ha periodistes que veuen normal de no fer entrevistes dures amb racistes (per ser neutrals); hi ha persones que normalitzen idees d’ultradreta  (la immigració vista sempre com un mal i un perill). Normal, la ultradreta és una cosa normal, a la quarta onada.

La ultradreta de la quarta onada també sorprèn perquè és heterogènia, començant pels dirigents, molt allunyats de la imatge neonazi del passat. És així que pots tenir dirigents masclistes a Itàlia, però no a Suècia. Al Nord d’Europa hi ha líders ultres que poden ser gais, i a Catalunya, negres. En fi, els dirigents, i els partits ultres, són molt més diversos i complexos que no la mirada que els dediquem.

Ultradreta

Ultradreta

Cas Mudde

No-ficció