Feixisme persistent, el llibre d’Alba Sidera publicat per Saldonar, és un retrat de la Itàlia de Salvini, però també una advertència sobre l’Europa que ens espera. Ho explica Sebastià Bennasar a Bearn. Podeu llegir la ressenya aquí.

Fa un cert temps que corre la brama que el millor periodisme avui en dia es fa als mitjans digitals i als llibres. És cert que la xarxa ha obert moltes possibilitats i que hi ha mitjans molt dignes que fan una feina excepcional, però crec que és en els llibres que fan els periodistes on es demostra el tremp, la voluntat d’anar més enllà de la crònica i del reportatge per tal de voler incidir realment en la societat que ens envolta, tot sovint transitant els confusos límits entre el periodisme, l’assaig divulgatiu i el llibre d’història contemporània. La mescla de tots tres gèneres, si se saben combinar bé, acaba resultant en un producte de primer ordre per entendre el món contemporani.

En aquest sentit els anglosaxons han estat veritables mestres, però periodistes francesos, alemanys i també llatinoamericans han elevat la crònica i el reportatge a cims de periodisme literari en els darrers vint anys, coincidint amb el canvi de mil·lenni i la crisi definitiva del periodisme en paper (on es continuen salvant algunes bones peces, però on el dia a dia ha demostrat les enormes limitacions). A casa nostra aquest gènere (amb notables excepcions) no s’havia escampat massa -amb honroses excepcions, algunes de les quals ja venen dels anys vint i trenta del segle passat-. Però ja fa uns quants anys que l’editorial Saldonar i el grup de periodistes Ramon Barnils han iniciat una sana col·laboració que s’ha plasmat en la col·lecció Periodistes. El volum Feixisme persistent, de l’Alba Sidera (Girona, 1979), és un dels seus fruits més eixerits.

I és que Sidera és corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari Avui (els nostàlgics ens resistirem sempre a anomenar-lo El Punt Avui) i s’ha guanyat tot el prestigi de la professió amb les seves cròniques sempre brillants d’un dels països més interessants del nostre entorn immediat. I una de les coses més fascinants i perilloses que hi ha passat en el present més recent és l’ascens de l’extrema dreta fins assolir el poder de la mà de Matteo Salvini, el líder de la Legga.

Vist des de fora a molta gent li va sorprendre l’ascens de Salvini després de totes les barbaritats que havia anat dient contra els immigrants i d’haver fet de l’excavadora (per destruir els assentaments gitanos) un dels seus símbols d’identitat. Però Salvini no només va arribar a ser vicepresident i ministre de l’interior, sinó que el 2019 va guanyar les europees a Itàlia. I ho va fer amb el suport explícit dels feixistes i dels neofeixistes, que al país alpí i segons ens explica Sidera no amaguen gens la seva filiació ideològica amb Mussolini.

El retrat que fa de la Itàlia contemporània és demolidor, perquè el feixisme i neofeixisme i la dreta radical de Salvini, juntament amb el populisme de Grillo i el moviment cinc estrelles són les opcions majoritàries arreu del país i fins i tot entre els obrers. És a dir, s’ha produït una Lepenització (el fenomen que explica com els votants del port de Marsella i le Havre, que votaven massivament el partit comunista van passar a votar massivament el Front Nacional quan aquest va prometre que fotria fora els immigrants i recuperaria els llocs de feina primer per als francesos).

Sidera no es limita a analitzar l’ascens de Salvini, sinó que rastreja com el feixisme ha estat persistent i permanent en la mentalitat de molts italians i analitza tots els grups, petits i grans, d’extrema dreta. Ho fa d’una manera rigorosa i documentada, però a la vegada amb passió i veritable força literària —el primer text del llibre, “Viatge al parc temàtic del nazifeixisme: Predappio” és quasi un relat de ficció—. Tot això fa que el llibre sigui molt amè de llegir (sort, perquè les barbaritats que s’hi expliquen són de primer ordre) i que el lector ho vulgui saber tot.

La periodista pren partit, és clar, i es mulla a l’hora d’analitzar concomitàncies entre Salvini i Vox, alerta de la complicitat dels mitjans italians i dels altres partits amb el feixisme i dóna dades terribles: més del 48% dels italians estarien disposats a tenir un líder fort poc condicionat pel Parlament. Si alguns flipaven amb Silvio Berlusconi, haurien de saber que, a la vora de Salvini, no deixava de ser una simple MamaChicho.