'Avis, us traurem d’aquí!', l'odissea de Joan Pinyol explicada a Núvol

Clàudia Rius explica a Núvol totes les vicissituds que relata Joan Pinyol a Avi, et trauré d'aquí! per recuperar la memòria familiar enterrada al Valle de los Caídos


Hi ha moltes maneres de lluitar per a mantenir viva la memòria dels avis, i algunes estan condicionades per l’acció compartida. És el cas del professor i escriptor Joan Pinyol, que volent fer justícia a la història del seu avi, Joan Colom, s’ha trobat que no pot fer-ho sol: el seu avantpassat està enterrat en una fossa del Valle de los Caídos, i per tant, té tot un Estat a davant. Però com ha descobert, Pinyol, que aquest familiar estava enterrat allà? El llibre Avi, et trauré d’aquí! (Edicions Saldonar, 2019) explica el llarg procés que l’escriptor ha batallat i continuarà batallant amb l’esperança d’aconseguir un sol propòsit: enterrar l’avi Colom al cementiri del seu poble, Capellades.

“Quan estudiïs qualsevol tema o consideris qualsevol filosofia, pregunta’t només quins són els fets i quina és la veritat que revelen. Mai et deixis portar ni pel que vols creure ni pel que creus que et beneficiaria que cregués tothom. Observa només els fets.” Amb aquesta cita de Bertrand Russell comença el llibre Avi, et trauré d’aquí! que Joan Pinyol ha escrit després d’un llarg procés de recuperació d’una història familiar que no deixa de ser un llarg procés de recuperació d’una història col·lectiva que encara no està completat. En ell, l’autor explica les peripècies de recerca de proves i de persecució d’accions legals que fa anys que duu a terme per tal d’aconseguir que el seu avi torni a casa.

Dividida en tres parts, l’obra en qüestió barreja diferents punts de vista. Per una banda, llegim el periple vital de Joan Colom, és a dir, la història de l’avi de l’autor: qui era, què li va passar durant la guerra, quins llocs va recórrer i on va morir. Aquesta part és especialment colpidora, perquè està escrita amb voluntat literària i perquè compta amb les cartes que Joan Colom i la seva dona s’enviaven mentre ell, de la lleva del 1919, era reclutat per lluitar al bàndol republicà. Per altra banda, llegim què ha fet Joan Pinyol durant més de deu anys de recerca; paperassa, viatges i lluites per aconseguir treure el seu avi del Valle de los Caídos. Finalment, després de transitar des del passat fins al present, el llibre s’acaba mirant al futur, amb una carta que l’autor escriu als seus fills.

Si una característica té la recerca de Joan Pinyol és que l’escriptor de seguida va ser conscient que la feina, en tant que individual, seria invisible, i que per tant no en tindria prou amb investigar. Per això va decidir que la seva lluita s’havia d’intentar col·lectivitzar, i que per aconseguir-ho havia de tenir repercussió mediàtica. És així com el capelladí ha fet ús dels mitjans de comunicació per transmetre la seva història. El cas més reeixit és el documental que el 2013 va produïr i emetre el programa Sense ficció de TV3, també titulat Avi, et trauré d’aquí! La directora de documentals del Sense ficció, Montse Armengou, és qui obre el llibre amb un pròleg titulat Orgull, tristesa i vergonya, on recorda el següent:

Avi, et trauré d’aquí! és un llibre que, com el documental en el seu moment, no hauria d’aparèixer publicat mai, perquè en un país realment democràtic l’Estat ja hauria reparat el dany a Joan Colom i als seus descendents, com Joan Pinyol. I que no ens digui ningú que parlem del passat. Parlem de víctimes de la democràcia que, avui dia, segueixen lluitant pel que van fer als seus ancestres, víctimes de la dictadura. O és que passat i present estan massa lligats encara a l’estat espanyol? Dit d’una altra manera, és que encara queden massa lligams entre dictadura i democràcia?”

Com llegim a l’obra, des que Joan Pinyol va iniciar el seu periple legal i mediàtic per recuperar i tornar les restes del seu avi a Capellades, ha topat una vegada i una altra amb els murs infranquejables de la legalitat espanyola, que continuen bloquejant qualsevol reivindicació relacionada amb la dictadura. Les carpetes amb centenars de documents, peticions i certificats que Pinyol ha anat acumulant al llarg d’aquests anys demostren el poder absolut que s’oculta rere un entramat legal i judicial que no permet fer justícia amb les víctimes del franquisme.

I darrere de tota la lluita que Pinyol està duent a terme en el present, el nét rescata les paraules de Joan Colom des de la presó, ansiós de veure la seva família i sense saber quin seria el seu destí. Això és el que deia a la seva dona, Teresa Comabella, el 12 de desembre de 1938: “A tu, nena, tinc tantes coses per dir-te que no sé com començar. […] Si sapiguessis les vegades que he maleït la guerra, i pensar que som l’un tant de l’altre, i que hi hagi cap cosa que ens hagi pogut separar. De totes maneres tingues la força i serenitat necessàries per veure això acabat. I que la primera abraçada sigui l’última vegada que ens faci separar.” Una carta escrita per una persona, però que encara avui implica tota una societat.

Avi, et trauré d'aquí!

Avi, et trauré d'aquí!

Joan Pinyol

#Periodisme

Més a Actualitat