'Avi, et trauré d'aquí!', un llibre que batega, que parla i que té una promesa, segons Roger Heredia a El Nacional

Roger Heredia escriu un article d'opinió a El Nacional en què recomana fermament la lectura del llibre Avi, et trauré d'aquí! de Joan Pinyol


A l’interior de la bústia, un sobre marró. L’anagrama d’Edicions Saldonar em delata el contingut. La portada m’impacta. Al centre, la façana principal de la basílica del Valle de los Caídos, custodiada per la infranquejable creu cristiana de 150 metres d’alçada. Al cel, la imatge de Joan Colom i la seva esposa es difumina entre els núvols. A sota, el nom del seu net, Joan Pinyol, autor d’aquest llibre. El capelladí que mou cel i terra per desenterrar la memòria republicana del mausoleu franquista i treure l’avi del costat del seu botxí. El net que porta impregnat a l’ADN la lluita. A l’ànima, els valors pels quals el seu avi va perdre la vida. Un llibre que batega, que parla i que té una promesa: Avi, et trauré d’aquí!

Joan Pinyol és llicenciat en Filologia catalana, catedràtic d’ensenyament secundari i fa trenta anys que és professor de llengua catalana i literatura. L’escriptor que al dinovè títol ha trobat allò que el fa tan especial, la narració de l’eterna lluita per recuperar la dignitat del seu avi, que veu la llum ―a la majoria de llibreries― el dia del 80è aniversari de la seva mort, el 5 de març de 1939.

Un relat que combina poesia i prosa que, suaument, impregna cadascuna de les pàgines. Narrativa íntima que trenca el silenci. Paraules tendres amarades de sentiment. Paraules que manlleven la injustícia i l’oblit per transformar-lo en esperança.

I els seré franc, em costa escriure aquestes paraules sense poder contenir l’emoció davant la immensa dignitat de cada paràgraf, al pas de cada pàgina. El sentiment que constata la desatenció i l’oblit de les víctimes republicanes. L’alè al clatell d’aquells que van guanyar la guerra, ara, autoanomenats demòcrates.

El documental del Sense ficció de TV3, realitzat per la Montse Armengou i el Ricard Belis, ha donat títol a aquest llibre. El segell inconfusible de la Montse Armengou, directora de documentals del Sense ficció de TV3, el trobareu al pròleg. No hi ha prou paraules per agrair la seva tasca al capdavant del periodisme d’investigació de qualitat durant aquests últims deu anys. Una dècada parlant d’aquelles històries amagades al fons del calaix. Un decenni recuperant la memòria històrica i la lluita pels drets humans.

La televisió pública com la finestra d’esperança davant la manca de complicitat de l’administració. Una administració pública que massa sovint s’ha oblidat dels familiars i víctimes, una vergonya que s’ha perpetuat durant dècades en aquest país. Treure de l’anonimat els milers d’històries que encara hi conviuen.

Només els avançaré que el llibre divideix la promesa en dues parts. A la primera, la vida del Joan Colom, el soldat republicà que va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Lleida. Les flors que la família li portava durant anys van deixar de tenir sentit el 2008, quan van descobrir que les seves despulles havien estat traslladades amb nocturnitat, acarnissament i sense el permís ni informar la família, al lloc que el seu net anomena el “parc temàtic del feixisme”. I a la segona part, la brutal odissea per treure el seu cos de sota la cripta de la basílica del mausoleu feixista que atempta i pertorba el Valle de Cuelgamuros.

La vida ens va portar a trobar-nos amb el Joan Pinyol. El mes de març de l’any passat, el programa Solidaris de Catalunya Ràdio ens va invitar a visitar el mausoleu per compartir la nostra opinió davant la barbaritat que suposa mantenir en peu aquesta ignomínia franquista. El genocida enterrat al costat de les seves pròpies víctimes, gairebé 34.000 de registrades, vora 60.000 en total segons algunes estimacions oficials.

Les víctimes del franquisme continuen tenint el mateix paper 80 anys després. El motiu, una dictadura enquistada, disfressada i perpetuada en el temps, avalada per certs partits polítics i l’establishment neofranquista. Ni els governs de dreta ni els d’esquerra han estat capaços de fer allò que hauria de ser una obligació per a qualsevol país. L’oblit dels governs ha generat la doble victimització, la que menysprea i la que humilia.

La lluita del Joan Pinyol ha de ser l’exemple per a milers i milers de famílies. Aquest llibre hauria de ser d’obligada lectura a qualsevol centre educatiu. L’exemple de la lluita contra l’oblit, la lluita per allò que han volgut silenciar. El compromís per canviar l’oblit per dignitat i vèncer, d’una vegada per totes, l’eternitat del règim. Fer de la veritat, la justícia i la reparació, els valors essencials de la nostra societat.

La història del Joan Pinyol ha de ser l’alè d’esperança per a aquells que l’han perdut. El testimoni eixordador davant el silenci perpetuat. La força de la lluita per a la recuperació de la dignitat davant la feblesa democràtica. Em cau la cara de vergonya quan, encara sovint, conec històries silenciades que han passat de mares a fills. Em costa aguantar les llàgrimes quan aquella mà freda i arrugada, agafa la meva amb força, mentre m’explica aquella història que la por ha amagat durant dècades. Aquella veu trencada i fràgil que et pregunta, per què? Per què tants anys? Per què no ens han ajudat? Per què ens han fet callar aprofitant-se de la por en recordar el que hem patit? Per què s’ha silenciat els perdedors de la guerra?

La major tasca està per fer, ho sabem, però tot és possible, només depèn de nosaltres. Cal remoure la remor del silenci. Si sumem cadascuna d’aquestes milers d’històries silenciades és impossible que ens aturin. La força que et dona l’aigua quan corre, passa o trenca. Encoratgem-nos i diguem ben alt i ben fort que ningú no ens aturarà. Que ho farem per elles i per ells, pels que jauen a un metre sota terra al camí de l’oblit, per nosaltres i pels que vindran.

Quan veig la lluita incansable del Joan em sento més fort, menys sol, més esperançat. Ens tenim a nosaltres, què més ens cal? És fonamental unir la nostra lluita, som molts i no tenim por, tenim el dret, el deure i la responsabilitat de recuperar allò que els va fer perdre la vida, la veritat és imparable.

La vida m’ha portat a conèixer persones meravelloses i aprendre cada dia al seu costat. Una d’aquestes, és el Joan Pinyol. Una persona que estima i es deixa estimar. Determinat, ferm i disposat a fer el que calgui per fer justícia. Un amic i un company de lluita. Sense cap dubte, faràs realitat la teva promesa. Gràcies per compartir la vostra història. Tornaran a casa, d’on mai haguessin hagut de sortir.

A l’avi, amor i raó de tot plegat

Avi, et trauré d'aquí!

Avi, et trauré d'aquí!

Joan Pinyol

#Periodisme

Més a Actualitat