Patrick Farbiaz explica a Público que "Valls no té cap límit, és capaç de tot per arribar al seu objectiu i ara mateix és l'alcaldia de Barcelona"

Marc Font entrevista a Público Patrick Farbiaz, coautor del llibre Contra Valls, que retrata l'exprimer ministre francès i actual candidat de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona com un personatge autoritari i sempre alineat amb el poder.


Convertit en un cadàver polític a França, en un gest inèdit l'exprimer ministre Manuel Valls va anunciar fa uns mesos que optaria a l'alcaldia de Barcelona, aliat amb Ciutadans. En aquest context, Edicions Saldonar publica una edició actualitzada de Contra Valls, una obra que retrata el dirigent com a ambiciós, autoritari, sempre al servei dels interessos del gran poder econòmic i alineat des de fa anys amb una política clarament de dretes, malgrat les dècades de militància al Partit Socialista. Ens trobem a la llibreria Laie de Barcelona per parlar amb Patrick Farbiaz, durant deu anys director de les relacions internacionals d'Els Verds i coautor del títol juntament amb Noël Mamère, diputat ecologista durant vint anys a l'Assemblea Nacional francesa.

Quan el passat setembre Manuel Valls va anunciar que seria candidat a l'alcaldia de Barcelona, com es va viure a França?

Ho va anunciar al setembre, però ja feia uns tres mesos que era oficiós. Hi havia un sentiment una mica barrejat, entre el fet que fos increïble que fes això i, alhora, que era ridícul. Que un polític que havia sigut primer ministre i encara era diputat, i de fet feia menys d'un any que l'havien escollit, fes això va ser vist una mica com una traïció als seus electors. Va haver-hi una certa incomprensió. Després, en gran part l'opinió de les esquerres era dir-li «bon vent», en els traiem de sobre. I gent com jo que estimo a Catalunya us dic que quin regalet us hem enviat!

A França, després de la seva etapa com a primer ministre, perdre les primàries del Partit Socialista i deixar el partit, se'l considerava un cadàver polític?

Sí, ho era. Perquè de fet és un fracàs terrible per algú que des de petit ha volgut ser president de la República francesa, puja tots els graons possibles per aconseguir-ho i un cop està gairebé dalt es precipita daltabaix.

Repassem una mica la trajectòria de Valls. Ja als anys 80 va començar a allunyar-se de les tesis de la socialdemocràcia clàssica i ràpidament va emmarcar-se en el sector més dretà del Partit Socialista francès. L'etapa com a alcalde d'Evry marca el pas definitiu en el seu trencament amb la socialdemocràcia?

Als anys 80 ell és molt rocardià i Michel Rocard era un socialdemòcrata. Històricament a França hi ha dues esquerres. La primera, més tradicional, la representava [François] Miterrand, que era una esquerra que es referia més aviat a Jean Jaurès [dirigent socialista del tombant del segle XX] i Leon Blum [dirigent socialista i primer ministre francès als anys 30]. I hi ha una segona esquerra que representarà Michel Rochard i que també s'anomenarà l'esquerra americana. L'experiència del poder aproparà aquestes dues esquerres. Des del 1983, Miterrand abandona les nacionalitzacions i corregeix moltes coses que havia fet els dos primers anys [de president] i molts elements del seu programa. Tria anar cap a una Europa cada vegada més liberal i, per tant, les diferències ideològiques entre aquestes dues esquerres s'aniran difuminant. La millor prova d'això és que un dels millors aliats de Michel Rocard en els anys noranta va ser Lionel Jospin, que venia de la primera esquerra i, en el passat, dels trotskistes. Valls va ser conseller de Rocard i també assessor de Jospin.

"Valls representa una transformació de l'esquerra tradicional francesa en una esquerra blairista, liberal"

A la seva manera representa una transformació de l'esquerra tradicional francesa en una esquerra blairista, liberal. Després del fracàs de Jospin, aleshores ell és alcalde d'Evry i diputat i pensarà que ha d'anar més de pressa en la ruptura de la socialdemocràcia tal com era. I multiplicarà els elements de transgressió que el separen cada vegada més de l'esquerra. Per exemple, amb les declaracions sobre seguretat, immigració o les 35 hores,... I apareix cada vegada més com un home de dretes.

En certa manera, creu que l'evolució ideològica i la trajectòria de Valls resumeix la crisi que han viscut els partits socialistes en nombrosos països europeus, bàsicament per allunyar-se dels seus principis originaris i adoptar polítiques de dretes i neoliberals?

Ho resumeix perfectament i és una de les raons per les que vam fer el llibre. Una de les coses que ens revoltava era la impotència de l'esquerra per respondre a la crisi de la socialdemocràcia amb idees noves que no fossin de dretes. El tema de la mundialització financera i econòmica, que es tradueix sobretot en la crisi del 2008, la revolució digital, la crisi climàtica i ecològica, el nous fenòmens migratoris, el caos geopolític fruit de la fi de la Guerra Freda,... L'esquerra clàssica no s'esperava totes aquestes qüestions i no hi havia reflexionat. L'esquerra clàssica només hi donava una resposta, que era tornar a la política dels 30 gloriosos. La idea que el creixement ens salvarà i podrem redistribuir. Només que avui no queda gairebé res per redistribuir i el món està mostrant els seus límits en termes de recursos. Per tant, la resposta de Manuel Valls és fàcil. Ell diu que si voleu salvar el vostre estil de vida occidentalista hem de fer un bloc contra els nous enemics que són els musulmans, o en general els països àrabs, poden ser els immigrants i hem de defensar la nostra civilització.

"No hi ha cap diferència en matèria econòmica entre Macron, Valls i Blair i per imposar aquesta política hi ha d'haver  una política autoritària"

A França va denunciar els gitanos, els musulmans, els immigrants, però alhora aquesta política, igual que la de Blair, és sobretot una política liberal econòmica. A nivell econòmic no hi ha cap diferència entre Macron, Valls i Blair i per imposar aquesta política hi ha d'haver ordre, una política autoritària. Per imposar el neoliberalisme hem d'utilitzar la policia i de vegades l'exèrcit. L'esquerra ha estat incapaç de fer el que Gramsci deia, guanyar la batalla per l'hegemonia i fer que les idees de l'esquerra es repensin com les idees del conjunt, en una perspectiva d'emancipació i de canvi social. Valls és el reflex de la nostra impotència de pensar el canvi.

Parlava de l'absència de diferències entre Macron, Valls i Blair. Respecte Sarkozy es pot dir el mateix?

No hi ha cap diferència, perquè Valls va reprendre la política securitària de Sarkozy. Contra el moviment dels armilles grogues, Macron s'ha assessorat amb Sarkozy que li ha donat idees de repressió i de donar-los certes recompenses per tenir-los contents.

A Barcelona es reivindica com el candidat de les elits i no dubta a titllar de "populistes" tant l'independentisme com els Comuns i d'atacar tots aquells que qüestionen els grans interessos econòmics. 

"Valls sempre s'ha posat al costat del poder"

Sempre s'ha posat al costat del poder. Així ho ha demostrat en la seva política a França, tant quan va ser ministre de l'Interior, com quan va ser primer ministre. Aquí està clar que és el candidat dels cercles rics. Primer per la seva companya, però també per tota una sèrie de xarxes als seu voltant que són riques i nacionalistes espanyoles.

És el candidat de les elits i, alhora, ha insistit que no pensa pactar ni amb Comuns ni amb independentistes. No sembla que li quedi gaire marge per arribar a l'alcaldia amb un marge d'aliats tan estret. 

Sí, però la política és dinàmica i en una dinàmica electoral ningú sap què passarà. Ningú hauria pensat que Macron o Trump haurien estat escollits, per tant s'ha d'anar amb molt de compte. S'ha d'estar alerta, perquè Valls és un personatge intel·ligent, és llest i farà servir tots els mitjans necessaris per dividir el bloc d'esquerres i els independentistes. Continuarà fent el que ja ha fet posant com a número tres Celestino Corbacho, intentarà captar votants socialistes, i potser intentarà acabar integrant certes personalitats d'altres espais... El seu mantra és el bonapartisme i el bonapartisme no és ni de dretes ni d'esquerres. Valls es revela en la força d'un aventurer que arriba per conquerir una ciutat, una regió, un estat... Diu 'jo sóc el defensor del poble', 'jo sóc la república'. Valls és un demagog bonapartista i des d'aquest punt de vista hem de ser desconfiats amb ell.

Diu que el bonapartisme no és ni d'esquerres ni de dretes, però Valls ja s'ha manifestat al costat de l'extrema dreta de Vox a Madrid i no me l'imagino fent-ho amb l'independentisme. En el fons no sé si és més complaent amb l'extrema dreta.

Sí, tens raó, però a França fa dos anys ningú se l'imaginava manifestant-se amb els feixistes. Fa tres anys va obligar a retirar-se de la segona volta de les eleccions regionals a candidats socialistes per permetre que la dreta guanyés contra el Front Nacional. I trobar-lo en una manifestació contra un govern socialista al costat del PP i de Vox va sorprendre molt a França.

Com ho interpreta? 

El personatge no té cap límit, és capaç de tot per poder arribar al seu objectiu i ara mateix és l'alcaldia de Barcelona. Va anar a Madrid perquè avui és el candidat de Ciutadans i perquè el seu partit s'ha aliat amb Vox a Andalusia. Per tant, ell no podia separar-se de la manifestació, de la seva base política, fins i tot quan li molestava estar al costat de Vox. Això no vol dir que no intenti presentar-se com algú que representa la gent que lluita contra la independència, però que també està molt obert i si algú vol venir amb ell que hi vagi. A la seva llista voldrà mostrar que representa tothom.

El considereu un tipus de polític que en comptes de buscar sortides als conflictes, el que fa és alimentar-los? 

"La seva estratègia és trobar-se sempre davant de fets consumats que exciten la situació política, provocant que estiguem amb ell o contra ell"

Això és una mica el que volia explicar quan al llibre parlem de la doctrina del xoc de Naomi Klein. La seva estratègia és trobar-se sempre davant de fets consumats que exciten la situació política, provocant que estiguem amb ell o contra ell. No li importen les conseqüències que això tingui en la vida de les persones. El seu objectiu polític és la presa del poder.

A Barcelona, com a París, una de les grans qüestions actuals és l'accés a l'habitatge. Una de les coses que destaquen al llibre és que com a primer ministre va ser clau per desmantellar la llei que permetia regular el preu dels lloguers. No sembla una mesura que beneficiï a la majoria de la població.

La seva idea carregant-se aquesta llei o limitant-la era per venir a dir que els promotors immobiliaris construïssin més. Per tant, deia que estimular la promoció faria que hi ha hagués més construcció i baixarien els preus, però el resultat d'això és un augment del preu del lloguer i del preu dels pisos. I aquest model ha fet de París i les principals ciutats una espècie de museu pels rics on s'expulsa els pobres. A París hi ha més llogaters i a Barcelona hi ha més propietaris però la política fonamentalment és la mateixa, la gentrificació i anar enviant les classes treballadores cada vegada més lluny. No em posiciono sobre qui ha de ser alcalde a Barcelona, però sí que observo que Ada Colau ha intentat lluitar contra aquest fenomen, mentre que Valls no va prendre cap mesura, A París, per exemple, no s'ha pres cap mesura contra Airbnb... Valls mai va fer cap moviment per mitigar el problema.

Barcelona és un punt d'arribada o un trampolí per intentar convertir-se en un actor important de la política espanyola?

"Si la gent de Barcelona li diu 'no passaran!', potser mirarà de fer el salt a l'Estat amb Cs"

La qüestió de Manuel Valls és el poder. L'han fet fora a França, ha trobat aquest espai a Barcelona i si la gent de Barcelona li diu "no passaran!" potser s'aturarà, però amb els mitjans que té, de xarxa i de finançament, potser mirarà de fer el salt a l'Estat amb Ciutadans i per això li dic a Albert Rivera que vigili amb Valls.

Contra Valls

Contra Valls

Noël Mamère
Patrick Farbiaz

#Periodisme