Mercè Pujol ressenya al digital de cultura Sonograma el poemari Res no és personal de Joan-Elies Adell

Diu Francesc Gil-Lluch, al pròleg del poemari de l’últim llibre de Joan-Elies Adell, que, després de moltes lectures de Res no és personal, no li basta l’escandall, fent referència al llibre anterior del poeta, Escandall, publicat per l’editorial Meteora. Gil-Lluch es fixa també en l’escandall perquè és una eina de pescadors que serveix per determinar la fondària del mar.

Fondària, memòria, confiança, intempèrie, el passat, anhels, records futurs. Fins aquí, tot és personal. Però no. Joan-Elies Adell, que tot just acaba de travessar la cinquantena dels seus anys, ens diu que res no és personal…

«Soc un vers que ningú ha sabut
memoritzar, escumall d’un líquid
que mai no extraurà la bromera
cabdal, bàsica, del record.»

El poeta de Vinaròs compon un extens poema dividit en tres parts més un epíleg escrit en primera persona. Narra en vers octosil·làbic (no sembla que sigui un mer exercici poètic) les vivències de la infància -que passa tan veloçment- l’adolescència, la joventut i la maduresa. Adell s’expressa quasi sempre des d’una tonalitat elegíaca i intimista.

Parla d’un imaginari marítim i fa servir un llenguatge fornit d’experiències personals que sobrevenen al llarg de la vida, sobretot quan es viu intensament, amb tot el neguit que això provoca.

«És també això la poesia,
enlluernar amb poques paraules,
amb el llantió del llenguatge,
la fondària d’una mar
de ningú, que sorruda frisa
per deixar-nos-hi sense parla,
malgrat les pròpies paraules?»

Allò que crida l’atenció és la fragmentació de les vivències de l’autor, la lectura de les seves cadències rítmiques ens guia pels meandres de la vida: el pas del temps, les arrugues o les bosses de cansament sota els ulls. I de nou ens encamina cap a la mar:

«L’escuma, fins i tot quan trenca
fort a la platja, mai no deixa
aparentment petja.»

Un llibre ple d’imatges i pensaments per submergir-nos en el món de Joan-Elies Adell.