Jordi Llavina escriu una ressenya al suplement de llibres del diari Ara sobre Res no és personal de Joan-Elies Adell. "Un llibre molt sòlid", conclou

Llibres anteriors de Joan-Elies Adell, com és ara La degradació natural dels objectes (Proa, 2004) o Escandall (Meteora, 2014), ja responien a una idea vertebradora clara, distintiva. Ara bé, cap títol seu anterior no resultava, a parer meu, tan unitari com aquest: un llarg poema dividit en tres parts més un epíleg, en què la veu única (en primera persona) ens va presentant, tot servint-se de l’octosíl·lab i d’una dicció narrativa, una mena d’estat de la qüestió de l’home que ha arribat a la cinquantena. "Qui ets tu ara?", es pregunta l’autor –i ho ressalta el prologuista–: la resposta és el poema mateix, en la seva fluència diacrònica. El fil que van descabdellant els versos és el biogràfic, però des d’un tractament que es vol exemplar, universal: la recerca de les arrels familiars, els dies d’or de la primera joventut, l’experiència de l’amor i la paternitat, la construcció de la memòria, la malaltia del pare, la companyia de la mare, la fixació de la residència a l’Alguer, la figura i l’exemple de Crist, la redescoberta de l’amor i la paternitat... Res no és personal –l’expressió ve del poeta Ramón Sanz– és, justament, el llibre més íntim del poeta de Vinaròs. La seva és una lliçó d’experiència que es vol compartible. "La teua estranya manera / de ser temps és servant el temps": aquest és el principal objectiu del poema, servar el temps. En el seu darrer llibre, Josep Maria Esquirol defensa que hauríem de referir-nos al misteri de la vida, no pas al de la mort. Un dels versos d’Adell apunta en el mateix sentit. "Com és que hem passat / tan veloçment des de la infància / fins a l’ardent fam de jovencell?". El misteri de la vida en la seva joia esclatant i en el dolor que més llasta. És una escriptura que preserva de caure en la desesperació i l’oblit: "Sé que és / malaltís aquest rar desig / de fixar aquí tanta intempèrie, / aquest anhel de remenar / records futurs, i vulnerar / així un cor comú i adorable".

La intenció del poema em fa pensar en obres com En quarantena, de Narcís Comadira, Nura, de Ponç Pons, o Planisferi lunar, de Jordi Julià. Hi ha una voluntat d’endreça moral gairebé testamentària: "És també això la poesia, / enllumenar amb poques paraules, / amb el llantió del llenguatge, / la fondària d’una mar / de ningú". A l’Alguer, el jo del poema s’atura un instant davant la necrològica d’un paisà. El rostre del mort prefigura el propi. Com la imatge, magnífica, de les dues postes de sol –"l’una a ponent, l’altra a llevant"–. Un llibre molt sòlid.