La traducció catalana d’Els instruments humans de Vittorio Sereni (1913-1983) pretén incorporar a la nostra literatura una de les obres capitals de la poesia europea del segle XX. Publicat originalment el 1965, després d’un llarg procés de gestació que s’estén des de la postguerra fins als anys del miracle econòmic italià, aquest llibre representa el moment de plena maduresa d’un poeta que va saber convertir la seva tràgica experiència personal i la convulsa història del seu país en una reflexió d’abast universal sobre la memòria, el temps i la condició humana.

Després de Frontiera (1941) i Diario d’Algeria (1947), Sereni va mantenir durant gairebé dues dècades un silenci poètic només aparent. En realitat, aquells anys van ser un període d’elaboració lenta i exigent: un silenci creatiu com ell mateix l’anomenava. L’experiència de la guerra i la llarga captivitat de dos anys en camps de presoners del nord d’Àfrica, el retorn a una Itàlia profundament transformada, el naixement de la República i les contradiccions del desenvolupament industrial constitueixen el rerefons d’un llibre que es va anar construint a poc a poc, com una exploració constant dels límits del llenguatge, de la poesia i de la consciència.

Els instruments humans és, en aquest sentit, una obra profundament arrelada en la història. Els seus poemes evoquen les ferides de la guerra, les esperances i desenganys de la reconstrucció, les mutacions socials dels anys cinquanta i seixanta i la sensació, tan característica del poeta llombard, d’haver assistit als grans esdeveniments del segle des d’una posició marginal o indirecta: “exclòs per sempre”. Però reduir el llibre a una simple lectura històrica seria insuficient. La seva força rau precisament en la capacitat de transformar aquestes circumstàncies concretes en preguntes que continuen interpel·lant els lectors d’avui: què significa participar en la història? Quina relació mantenim amb el passat? Com podem donar sentit a una experiència sovint marcada per sentit de fragilitat, el dubte i la incertesa?

El mateix títol del recull ofereix una clau de lectura essencial. Per a Sereni, els «instruments humans» són els recursos limitats amb què les persones intentem entendre el món i abastar-lo. No es tracta d’eines de domini, sinó de mitjans precaris i insuficients: la memòria, la paraula, la consciència, les relacions amb els altres, el diàleg. També la poesia forma part d’aquests instruments. Lluny de qualsevol pretensió profètica o heroica, Sereni concep el poema com un espai d’interrogació, un lloc on la realitat és observada amb lucidesa, des d’una mirada precària, sense la il·lusió de pensar que pot ser posseïda del tot.

Un dels aspectes més innovadors del llibre és l’obertura a la realitat quotidiana. A les seves pàgines hi apareixen carrers, estacions, telèfons, fàbriques, barris perifèrics i converses aparentment insignificants. La poesia s’impregna de la «prosa del món» i incorpora les veus dels altres —també els altres que ja no hi són— en una trama de diàlegs, records i encontres que trenquen l’aïllament tradicional del jo líric. Aquesta atenció a allò concret conviu amb una extraordinària densitat reflexiva i converteix l’obra en una de les expressions més originals de la poesia europea de postguerra.

Hi ha en la poesia de Vittorio Sereni una paradoxa que n’explica bona part de l’encant: la seva escriptura sembla senzilla, fluida, gairebé transparent, però sota aquesta superfície límpida s’hi mou una matèria d’una densitat extraordinària. Potser per això la poesia de Sereni se’ns presenta alhora accessible i esquiva, permeable i opaca, acollidora i misteriosa. Per aquesta mateixa raó traduir-la al català ha estat un repte considerable, ja que calia preservar l’equilibri delicat entre la limpidesa del discurs i la seva complexitat subterrània, entre el to conversacional i la densitat simbòlica, incorporar-hi una veu que, des de la perplexitat i la lucidesa, continua parlant-nos del nostre temps. Perquè la grandesa de Sereni consisteix precisament a convertir l’experiència viscuda en coneixement poètic, i la memòria individual en una forma de consciència compartida. Ens hi adonem quan llegim els famosos versos del poema Des d’Holanda: «no es tracta/ de represàlia o de rancor./ Sinó d’inflexible memòria». Escriure poesia com una manera d’habitar la història sense deixar de buscar, enmig de les seves ombres, una veritat humana construïda amb l’instrument més precari i alhora més poderós: la paraula. Aquesta és la gran lliçó de Vittorio Sereni, d’una modernitat profunda, gens pretensiosa i perdurable.