Quan un comença a aplicar-se en la feina d'explicar als altres la professió que fa dècades que exerceix, es troba davant d'un mirall que probablement mai havia pensat que trobaria davant. Un espill ple de formes còncaves i convexes que deformen sobre manera una ocipació que havia justificat cadascun dels nostres moviments, que havia donat un cert sentit vital, una explicació de nosaltres mateixos.

Aquesta és la sensació que vaig tenir el dia que em van proposar a la Universitat de Barcelona iniciar una carrera docent basada en l'ofici que m'havia ocupat l'últim quart de segle: el periodisme. Com explicar als alumnes la feina que havia fet?

Els automatismes de tants dies no són fàcils de relatar quan el temps els ha convertit en moviments pràcticament mecànics, allunyats de la refelxió necessària i amb prou feines de certa introspecció. És aquesta la principal motivació que em va posar davant d'un paper en blanc, amb l'objectiu d'elaborar una agenda per ordenar la feina que havia fet i que ara havia d'explicar.

No és fàcil posar-se davant d'un mirall que d'entrada sembla opac, i quan es va esvaint la boira, entre els records, els aprenentatges i la teoria mal digerida apareix un reflex ple de deformitats. Massa volums per aquí, àrees borrosses per allà i aprimaments injustificats més enllà.

Havia arribat l'hora de l'autocrítica, no només meva, sinó de tota una manera de funcionar en els mitjans de comunicació que expliquen els relats que han narrat la història d'aquest país les últimes dècades.

Algú va definir el periodisme com l'esborrany de la història, aquelles petites parts d'un relat que es fixarà com la crònica d'un moment, en un espai i amb un color determinat. Part de la documentació necessària que farà servir el científic social per explicar el context d'un periode concret del nostre devenir com a civilització.

Així que tot el que hem fet els que ens hem dedicat a elaborar l'agenda pública diària conformarà part del saber col·lectiu, i de vegades no hem estat prou conscients d'aquesta transcendència ni prou curosos per dissenyar uns relats que fessin justícia a la immensa tasca que tenim encarregada. Interessos creats, precarietat en les formes de treball, cobdícies allunyades de l'objectiu i causes alienes al relat han omplert les planes dels diaris, les ones hertzianes i les pantalles dels televisors amb certa impudícia.

Bona nota de tot plegat en dona La causa del periodisme, un llibre que no només explica el fet en si, sinó les seves causes, i en què més enllà de diagnosticar la patologia intenta obrir interrogants que en la cerca de la seva resposta puguin formar part de la teràpia per tornar el periodisme al seu lloc.

El descrèdit de la professió i dels seus professionals ens hauria de preocupar a tots aquells que vam abraçar la idea romàntica de col·laborar en la societat democràtica que ens vam trobar als anys setanta. Una idea forjada a partir del principi que la llibertat d'expressió és la millor medicina per combatre les derives autoritàries dels poders, de tots els poders, el polític, el judicial i l'econòmic.

El llibre és una crida a tots els que estimem la noble causa de donar coneixement als ciutadans sobre els fets que els han de permetre prendre les decisions adequades a l'hora de controlar, fiscalitzar i participar en les formes de administració d'allò que és de tots. I és una reflexió sobre fins a quin punt els mitjans de comunicació han contribuït més a refermar els postulats dels poders que no pas a exigir-los que complissin amb les seves promeses i els principis elementals d'un sistema democràtic.

Dit d'altra manera, el llibre dubta que els mitjans hagin actuat com a catalitzadors de l'opinió pública, amb el seu grau indispensable d'esperit crític, i planteja si massa sovint no han estat més aviat constructors del relat per refermar les tesis dels poders constituïts.

En definitiva, La causa del periodisme vol marcar l'inici d'un nou moment per a un ofici al qual li ha arribat l'hora de l'autocrítica i que busca com restablir el seu bon nom després de dècades instal·lat en la zona de confort del poder.

És un assaig sobre el funcionament dels mitjans de comunicació de massa que mostra quins són els fonaments que els han fet allunyar-se de l'ideal sobre la funció dels periodistes i que alhora els han situat en el punt de mira del descrèdit que ha acompanyat les institucions polítiques i econòmiques en les darreres dècades.

La irrupció d'internet i la multiplicació dels estímuls comunicatius, així com les insurgències cíviques contra l'statu quo, són analitzades en un llibre que pretén ajudar a entendre com es construeix un relat i com es dissenya una realitat compartida.

No ha estat fàcil trobar tots els elements que donaven substància a un text complex, però el repàs de mestres del pensament i la comunicació ha servit per donar cos a un projecte que finalment, malgrat el gust amarg de la dissecció feta, deixa l'orgull d'haver trobat la manera d'explicar als altres quina és la feina que hem fet i quina la que no, el perquè, i obrir portes a canviar en un món que demana aquesta capacitat, la d'adaptar-se als canvis.