Jordi Panyella

12 reclusos, 42 quilòmetres i 195 metres

Com més corrien més s’acostaven a la seva llibertat, però la llibertat té un preu, i sabien que no són ells sinó la vida qui posa els límits

"L'obligació de qualsevol pres és escapar-se". Ho diu el Manuel, un reclús del mòdul de delictes violents de la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès, mentre corre per l'exterior del centre penitenciari.

Sí, corre mentre pronuncia aquesta frase i no ho fa en direcció al bosc que envolta el presidi, per amagar-se i esperar que algú vingui a buscar-lo per emportar-se'l lluny, allà on la policia no pugui trobar-lo.

No, corre en direcció a l'entrada de la presó per tornar a entrar voluntàriament al recinte, al mòdul i a la cel·la on cada nit el tanquen amb pany i forrellat en compliment de la seva condemna.

Sí, algú podria pensar que els presos ja no són el que havien estat, i que les aventures del cèlebre Lute –el pres que va deixar en ridícul la Guàrdia Civil i les presons del franquisme– ja han passat a la història. Però el Manuel no forma part de cap sainet amb transfons presidiari. El Manuel és un dels dotze protagonistes d'una experiència sense precedents en el món penitenciari català.

Es tracta de dotze presos que durant sis mesos van entrenar-se per córrer la Marató de Barcelona del 12 de març del 2017. Dotze homes que van passar del pati del presidi, aquell espai mort on les passes no condueixen enlloc, a córrer a camp obert, "respirant aire fresc", dues vegades a la setmana per posar-se a punt per a la cursa.

I com més corrien més s’acostaven a la seva llibertat, però la llibertat té un preu.

El dia que el Manuel i la resta de presos van acceptar formar part del grup de la marató no sabien on es ficaven. La marató et domestica o et rebenta, perquè 42 quilòmetres i 195 metres es diuen molt ràpid, però per corre'ls cal passar per un procés d’aprenentatge molt llarg, duríssim, extenuant, que posa a prova la resistència física, però sobretot la psíquica.

Els delinqüents ho són en tant que un dia decideixen que per a ells no hi ha límits i traspassen la barrera de la llei. Dins de la presó, la duresa de la reclusió els converteix en els més forts, els més atrevits i els més ràpids. Però el mirall de la vida real acaba posant cada un al seu lloc.

A través de l’experiència de la Marató aquests dotze homes han après que no són ells sinó la vida, en forma de 42.195 interminables metres, la que posa les normes.

Per què corren els presos?

Per què corren els presos?

Jordi Panyella

#Periodisme