'Per què corren els presos?', o com sortir del fons del pou. Ho explica 'Núvol'

El periodista Jordi Panyella explica la història de dotze homes empresonats a Quatre Camins que van traspassar els murs del centre penitenciari per preparar-se per disputar la Marató de Barcelona de l’any passat. És la història de Per què corren els presos? Ho explica Sandra Balagué a Núvol


 

Hi ha vegades a la vida en què vas a petar a llocs foscos. Presons físiques o mentals, o totes dues coses alhora. Aquest llibre, en el fons, parla d’això. És un llibre llarg, com una marató. A vegades, reiteratiu i tot. Però és per damunt de tot un impuls definitiu per tots aquells que es troben a presó. O en presons –reals o imaginàries. És un text honest, que no fa concessions ni ofereix dreceres: la força de voluntat, el coratge i la tenacitat com a única divisa.

Amb això vull dir que no cal estar entre reixes perquè aquest llibre serveixi: és una obra que impulsa, que dóna esperança. Una obra que demostra amb fets velles consignes, frases gastades com que voler és poder o que hi ha llum al final del túnel. Aquest llibre, doncs, parla de tu i de mi i de tothom.

Ho fa, però, explicant-nos el cas d’unes persones concretes: un grup d’interns del Mòdul 7 de Quatre Camins. Presos que ho estan per haver comès delictes amb extrema violència. Persones, doncs, que han caigut al fons de tot del pou. Males decisions. Males companyies. Mala vida. Un encadenat de circumstàncies que els porten a complir una pena dura, extrema, desgastant. Perquè la presó, i això queda clar des del principi, és molt tot això: és molt dura, és molt extrema i és molt desgastant.

Són, però, els protagonistes, malgrat tot, persones afortunades: tots ells han estat triats per participar en un programa pioner dins el sistema penitenciari català: l’entrenament que culmina en la consecució de la Marató de Barcelona de l’any passat. El periodista Jordi Panyella fa periodisme del de veritat i, com un pres més del grup, pren part d’aquests entrenaments i ens explica les històries d’aquests homes. Homes, alguns, que abandonen durant el camí, perquè no estan preparats o perquè, simplement, córrer una Marató no és la seva forma de sortir del pou. Però homes, també, d’altres, que sí que ho estan, i que utilitzen aquesta oportunitat per avançar en el seu procés de reinserció i de creixement personal. És emocionant acompanyar-los, seguir les seves històries, veure’ls arribar a la meta. Una meta que és una metàfora perfecta del creixement que experimenten els participants al llarg de tot aquest procés.

"No m’interessa tant com s’entra a la presó, sinó com se’n surt", diu Panyella en un moment del llibre. I es dedica a explicar-nos-ho al llarg del gairebé mig miler de pàgines d’aquesta obra, on el paral·lelisme entre córrer una marató i afrontar el procés de reclusió hi és constantment present. "Després de setmanes de convivència amb els presos, ja no tinc cap dubte que l’entrenament de la marató és molt més que una posada a punt per afrontar una cursa d’alta exigència", explica l’autor. I afegeix: "No tinc cap dubte que els presos que corren, com més corren més s’apropen al final del túnel on estan ficats". I és que, com diu Panyella, aconseguir córrer la Marató, trepitjar la línia de meta, significa "deixar enrere la vergonya al seu rostre", "enterrar el sentiment de fracàs per mostrar amb orgull el triomf de la perseverança".

Vergonya, sentiment de fracàs… Al llarg del llibre una no pot deixar de pensar en els presos polítics i en com és de diferent el seu cas. I que estrany i rocambolesc esdevé tot. I és que ells, a diferència dels que compleixen condemna per haver fet alguna cosa, no necessiten vèncer vergonyes ni sentiments de fracàs. No han de sortir del fons de cap pou. I tanmateix, el llibre també val per ells: no només perquè parla dels seus companys de cel·la, sinó perquè ensenya que sempre, sempre, hi ha llum al final del túnel.

Per què corren els presos?

Per què corren els presos?

Jordi Panyella

#Periodisme