Condemnat a Quatre Camins, el Mario va sentir l'oferta a la cel·la: "Faries la marató?"

Sergio Heredia entrevista Jordi Panyella i el Mario a La Vanguardia, per entendre el factor humà de l'aventura dels 12 reclusos de Quatre Camins relatada a Per què corren els presos?


 

El Mario em parla de la vida a la presó i em cau el món a sobre.

Diu:

"Imagini's que són les set de la tarda i que estàs parlant amb la dona. Només pots comunicar-te amb ella cinc vegades a la setmana, durant vuit minuts. La dona t'explica que el nen acaba de caure i que s'ha donat un cop al cap i ha de portar-lo a urgències. En aquell moment el timbre del telèfon xiula i et diu que s'acaba el temps. Crides: 'Un moment, un moment!', però la comunicació es talla. És estiu i encara és de dia, i et fan tornar a la cel·la i entra el sol per una finestreta, una única finestreta, ben amunt. No pots dormir i no es pon el sol, i corre la reixa i ja estàs tancat. Ets en una cel·la de tres per dos metres. Fins demà no parlaràs amb ningú".

El Mario viu així des de fa cinc anys, d'ençà que el van condemnar per dos robatoris amb violència.

Últimament està més alleujat. Té el tercer grau: només va a Quatre Camins a dormir-hi. Però encara li queden dos anys, de manera que això serà llarg.

Un bon dia, fa un parell d'anys, el Mario vivia un d'aquells instants d'atabalament, davant el túnel fosc.

–Feia quatre anys que no veia el carrer. A la presó jugava a futbol. Un dia m'estava posant les vambes quan se'm va acostar Jordi Bartrés, el monitor esportiu. Em va dir: "Vols sortir dos caps de setmana al mes i preparar-te per córrer la marató de Barcelona del 2017?". Vaig sentir la paraula sortir i no m'ho vaig pensar. "On m'apunto?", vaig contestar un segon després. Amb prou feines m'havia adonat que per allà també hi havia la paraula marató. Era una cosa inèdita. Podia sortir!

El Mario es limita a explicar-me qui és el Mario. Prefereix sortir d'esquena a la foto. Ara està muntant un negoci i no vol complicar-se la vida amb els clients. L'estigma penitenciari. Parlem en una cafeteria de l'Eixample. Ens acompanya Jordi Panyella, periodista, expert en successos i tribunals que escriu a El Punt Avui. A part de córrer maratons, Panyella ha publicat un llibre magnífic: Per què corren els presos? (Saldonar).

El Mario ha explicat la seva història a Panyella, i el periodista l'ha explicat al seu llibre, però això no compta. El Mario l'ha de regalar als lectors de La Vanguardia, per això som nosaltres allà, asseguts.

Li pregunto al Mario:

–Li obren les portes de la presó i el porten a la muntanya. Li diuen: "Té una hora i mitja per trotar. D'aquí a una hora i mitja el vull aquí altre cop". Què li va passar pel cap?

–Tenia molt clar per què sortia… Cregui'm, jo em moc per lleialtat. El Jordi, el monitor, m'havia donat una oportunitat que no podia trair. Si jo fugia, no hi havia guanys per a mi. Passaria el problema a la meva família. M'estaria anys sense veure'ls. A més, entre tots els presos que sortíem a córrer s'havia creat un vincle.

–De quina mena?

–Ens havíem reunit i havíem arribat a un acord. Ens vam dir: "Ningú no pot fallar-li al Jordi, el monitor. És el nostre ídol, ens ha tornat la vida. Si a mi em fot un, tindrà un problema…". Tots van assentir, de manera que les coses sempre han funcionat molt bé.

Jordi Panyella va saber que Quatre Camins preparava aquell projecte. És un periodista de raça, de manera que es va posar les piles. Va parlar amb Institucions Penitenciàries. Els va fer la proposta: si podia fer el projecte durant sis mesos, en sortiria una bona història.

M'ho explica:

–Una altra cosa és que els presos hi estiguessin d'acord. Que acceptessin un estrany. Els demanava que expliquessin i escrivissin les seves sensacions, que ho fessin en forma de carta. Que em descrivissin com se senten els neòfits. Volia notícies en moviment. Jo també sortiria a córrer amb ells. Parlaríem de la duresa de la marató i de la vida penitenciària. Al final, vam recórrer plegats centenars de quilòmetres. Vam fer la mitja de Granollers, la Maratest i la marató… Cada dimecres i cada diumenge sortíem a les muntanyes del Congost, a prop de la Garriga i Vilanova del Vallès.

Trotaven i la feien petar, i de vegades competien. A veure qui podia més. El Mario va córrer la marató del 2017. Va fer 4 h 27 min. La marca no té importància, però jo sempre l'apunto: és un defecte professional.

I ara continua corrent.

Diu que ho fa per higiene física i mental.

–Cada dia?

–Sí. I la meva dona també s'hi ha enganxat.

–I què li dona córrer?

–Et dona una recompensa immediata. I m'ha fet trobar-me a mi mateix, identificar els meus límits.

–En quin sentit?

–Corrent m'he dit: "Per una vegada a la vida una cosa m'ha sortit bé". Molts dels que som a la presó no coneixem l'esforç. Ens diem: "Jo vull una cosa i la tindré, com sigui". El procés de la marató em va demostrar que és maco aconseguir el que et costa de tenir. Ningú no m'ho havia ensenyat. No havia tingut una infantesa dura a Xile, amb la dictadura i tot plegat. La marató va canviar les coses. Quina sensació tan bonica quan vaig arribar! Valia tots els diners.

Per què corren els presos?

Per què corren els presos?

Jordi Panyella

#Periodisme