Jordi Nopca publica una entrevista a Amanda Hess al diari Ara, per la publicació a Saldonar del llibre Segona vida. Podeu llegir l’article aquí.

La periodista del New York Times Amanda Hess es va quedar embarassada quan s'acostava als 35 anys. Potser perquè s'ha especialitzat professionalment en estudiar les noves tecnologies –sobretot derivades d'internet–, el primer que va fer Hess va ser explicar que estava embarassada a l'aplicació telefònica que supervisava els seus cicles menstruals. Aquest va ser l'inici d'una relació molt estreta entre el mòbil de la periodista i la gestació de la criatura, que a partir del setè mes es va complicar inesperadament. Cinc anys després de donar a llum, Amanda Hess va publicar Segona vida (ara en català a Saldonar, traduït per Elena Ordeig), on combina el seu testimoni personal amb l'anàlisi d'aplicacions de fertilitat, proves genètiques prenatals, vídeos de revelació de gènere, influencers de part lliure i grups de Facebook i fòrums sobre malalties rares. L'autora es connecta amb l'ARA per videotrucada des del pis de Nova York on viu amb el seu marit i els seus dos fills. Respon amb precisió i sense estalviar detalls tot i abordar temes delicats.

El títol del seu llibre ens remet a un simulador i un món virtual que es van posar de moda fa una mica més de dues dècades. ¿Va ser Second life una de les seves portes d'entrada a la seva atracció per realitats paral·leles a la nostra?

— Hi vaig tenir un contacte limitat, amb Second life, però a l'hora de buscar títol per al meu llibre vaig pensar que era una bona idea relacionar els mesos d'embaràs amb l'entrada a una realitat paral·lela, sobretot a partir de com em vaig relacionar amb internet, però també perquè és una temporada en què la teva vida es converteix en un acte d'imaginació. Et dediques a fabular sobre de quines maneres es transformarà el teu dia a dia, i també projectes com serà la teva criatura i quina mena de mare seràs. Cal dir que bona part d'aquestes projeccions són equivocades.

Segur que la seva relació amb internet ha canviat molt des que va començar a fer-la servir.

— Sí. Les primeres vegades que em vaig connectar encara era estudiant de primària. Recordo el llarg procés de connectar el mòdem abans de poder navegar per pàgines web i de connectar-me a xats. Era una noia molt tímida, i internet em permetia explorar tant els llocs que m'interessaven com els que em feien por. Durant l'adolescència, internet em va ajudar a forjar la meva identitat personal.

Tot això passava a finals dels 90 del segle passat.

— Eren anys en què internet encara no s'havia monetitzat fins a l'extrem que hem arribat ara, en què poques empreses ho controlen tot. Quan em vaig quedar embarassada el 2019, vaig passar per una segona adolescència. El cos em tornava a canviar i estava entrant en un territori que desconeixia completament. Com que m'havia anat especialitzant en escriure articles sobre la cultura d'internet, creia que podia controlar qualsevol missatge que rebés.

El llibre explica que no va anar així.

— Va ser com si durant l'embaràs el meu esperit crític em fallés. Potser hi va tenir a veure que la pandèmia de covid-19 va esclatar pocs mesos després de quedar prenyada. A Nova York, que és una ciutat amb una densitat de població altíssima, hi va haver moltes morts des del primer moment. Durant l'embaràs la majoria de dones se senten aïllades i soles. Amb la pandèmia, aquesta sensació es va magnificar, i vaig passar a dependre potser massa del que em deia el meu telèfon.

Estava donada d'alta a Flo, una aplicació telefònica que supervisava els seus cicles menstruals. Va ser a l'aplicació a qui li va explicar abans que a ningú altre que esperava una criatura.

— Quan vaig saber que estava embarassada, el meu marit era de viatge per temes de feina, i com que li volia donar la notícia en persona em vaig comunicar primer amb el telèfon. Sense adonar-me'n realment del que estava fent, li vaig facilitar informació molt íntima. De fet, estava donant dades sobre el meu futur fill abans i tot que fos visible en una ecografia.

De seguida li va començar a arribar publicitat sobre roba per a embarassades i per a bebès, intercomunicadors, mobles, joguines... No li feia por?

— No em feia por perquè, en aquells moments, el que de debò m'espantava era estar embarassada.

Aquestes aplicacions venen les nostres dades a empreses que ens ofereixen els seus productes. Segona vida és una advertència en aquest sentit?

— D'alguna manera ens controlen. Si tenen les nostres dades, ens poden recomanar què hem de consumir i com ens hem de comportar. A vegades t'acaben convertint en qui volen que siguis. Quan compres qualsevol mena d'article per al teu futur bebè estàs prenent decisions molt íntimes, i aquestes empreses et poden fer prendre decisions que després tenen una gran importància. Jo vaig comprar un aparell que el meu fill portava lligat al cos 15 hores al dia. Això influïa en el que acabava pensant sobre els seus cicles de son i, de retruc, també en els meus.

En el seu embaràs hi va haver un abans i un després de l'ecografia del setè mes, en què el metge va veure "una cosa" que no li havia "agradat".

— Durant els primers mesos havia estat prenent notes de com es tracta les dones online quan estan prenyades. Tota aquesta feminització extrema i infantilització estimulava el meu sentit de l'humor. A vegades feia captures de pantalla del que anava trobant per si mai, en un futur proper, n'escrivia un article. Quan aquella ecografia va anar malament, vaig canviar d'opinió. No podia fer-ne res, amb tot aquell material, entre altres coses perquè la meva vida acabava de fer un gir incert. Vaig començar a creure, de forma supersticiosa, que haver-me permès fer broma amb un tema tan important com el meu fill m'havia condemnat.

La tecnologia acaba sent un element més del control que s'exerceix sobre els cossos de les mares, oi?

— Sí. Quan l'ecografia del setè mes va sortir malament em vaig començar a sentir culpable. El telèfon mòbil s'havia convertit en una espècie de guia religiós sobre la meva maternitat. Si feia tot el que em demanava estava convençuda que tindria un bebè normal i sa. Durant el procés de determinar què li passava exactament al meu fetus, que va durar quatre setmanes, vaig explicar als metges qualsevol petitesa que pogués tenir a veure amb el que pogués tenir, des d'una copa de vi que vaig beure'm un dia fins a una pastilla contra l'ansietat que vaig prendre. Encara que la síndrome que li van diagnosticar no tingués a veure amb res del que jo fes, continuava sentint-me culpable. A les dones se'ns supervisa i controla constantment. A tots nivells. Com que no havia viscut tota la vida pensant que algun dia em quedaria embarassada, era cosa meva que el fetus tingués un problema.

Històricament, si un fill naixia amb problemes s'atribuïa a la mare.

— S'arribava a dir que si el fill naixia amb algun defecte físic era culpa dels mals pensaments que havia tingut la mare durant l'embaràs.

Amb el seu marit no van poder evitar mirar per internet tots els problemes que comportava la síndrome de Beckwith-Wiedemann. Hi havia, entre d'altres, un creixement molt ràpid, una llengua massa grossa –que podia requerir passar pel quiròfan–, problemes per menjar, parlar i respirar i la propensió a desenvolupar càncer infantil.

— Bona part de les imatges que vèiem eren de situacions extremes que podia comportar la síndrome. Les trobàvem tant en publicacions mèdiques com en diaris sensacionalistes: els encanta publicar articles sobre malalties genètiques rares com si formessin part d'un xou modern de freaks. El meu fill ha tingut problemes mèdics, però el 99% del seu temps porta una vida normal. Molts nens tenen les seves particularitats. La diferència és el més normal del món.

Encara que el seu fill requerís una atenció especial des que va néixer, la seva angoixa va ser menor que durant l'últim trimestre d'embaràs?

— Sí. Vaig passar de sentir-me desgraciada i culpable a sentir-me afortunada i feliç. L'ansietat que sentia durant l'embaràs va desaparèixer des que el meu fill va néixer. Amb això no estic dient que la nostra vida no fos difícil i estressant, però vam afrontar aquesta nova etapa amb un gran alleujament. Vaig tenir la depressió postpart abans de donar a llum.