Josep-Lluís Micó ha recollit dotze peces de periodisme literari a El mal involuntari, un llibre que explora vides marcades per decisions desafortunades. El ressenya Max Montes a Núvol. Podeu llegir l’article aquí

El mal involuntari (Saldonar) de Josep Lluís Micó, bé podria adequar-se a la definició de recull de cròniques, si volguéssim resumir-ho així. Perquè el lector genèric pugui fer-se una idea de què veu al topar amb aquest llibre gruixut, quan es creui amb la seva portada, tot passejant per la Setmana del Llibre en Català o tafanejant a la seva llibreria de confiança, la qüestió temàtica o de fons podria explicar-se així: dotze trossets de vida de dotze persones que, accidentalment, a causa de petits errors o males decisions converteixen les seves històries en relats tràgics, tèrbols i de canvis insospitats.

Aquest podria ser un bon resum. No obstant això, però, quan el lector X deixa de ser-ho i es converteix en tu mateix; quan deixes de ser un individu lector genèric i esdevens una subjectivitat particular, llegint aquest article i potser disposat/da a fullejar el llibre amb què t’has topat, llavors l’obra exigeix una explicació més complexa. L’afer que ens ocupa, ara de manera més privada, no és només el periodisme literari o la narrativa de no-ficció: consisteix, més aviat, en una alegre combinació de subgèneres que explora com ambdós poden canalitzar-se a través d’un discurs literari, sovint aliè al periodisme, en tant que formes i estratègies textuals que juguen, assagen i fan giravoltar la temàtica que contenen.

Josep Lluís Micó reuneix, de la mà de l’editorial Saldonar, una sèrie d’escrits i entrevistes que són convocades en aquest llibre en tant que configuren un experiment literari gens convencional. L’autor va aprofitar una baixa de llarga duració per revisar i corregir alguns textos inèdits i d’altres anteriorment publicats per a relocalitzar-los sota la premissa temàtica de l’error de càlcul. El mal involuntari per tant, esdevé això mateix: decisions erràtiques que han determinat profundament el decurs de la vida de les persones entrevistades. Persones corrents que… -hauríem de preguntar-nos- han deixat de ser-ho?

L’exploració íntima dels pensaments d’una mare que, afectada per cert cinisme després de la mort del fill en un accident de trànsit, comença a prendre la cocaïna que li troba a l’habitació; la necessitat d’una jove d’esdevenir treballadora sexual per a sufragar-se un màster donada la negativa de la seva família a ajudar-la o l’arriscada decisió d’un DJ, que deixa en absolut silenci la seva música enmig d’una rave com a transgressió final abans de desaparèixer completament de l’escena de l’electrònica valenciana dels anys noranta. Aquestes són només algunes de les històries que, segons l’avís inicial de l’autor, conformen la temàtica del “mal involuntari que provoquen les persones autodestructives”. Ara bé, segons el parer de l’editor de Saldonar, Francesc Gil-Lluch, bé pot ser la mateixa tasca del periodista, que explora i recrea les anècdotes íntimes fins al punt que una de les protagonistes s’hi sent ‘massa’ representada, el mal que suposa reunir sota diferents premisses formals un fulgurant contingut de realitat.

Així com les històries, en principi dissemblants entre si, s’havien succeït a través de grans o petites dosis d’atzar de tal manera que, lluny del fet excepcional, podien ser susceptibles d’explicar vergonyes i tragèdies resultants d’errors o decisions individuals, així mateix fou l’aleatorietat d’una sobtada pausa vital que va portar a en Josep Lluís Micó a plantejar-se escriure aquest volum sota coordenades que deixaven de prendre aquelles vides com a històries aïllades. L’atropellada entrevista, sense acotaments i acabada abruptament, a un home de poble que al llarg de la seva vida s’ha vist envoltat de diverses morts sospitosament accidentals, o el passotisme obtús d’un catedràtic especialitzat en la prevenció del suïcidi respecte de la seva filla adolescent, empesa a un límit psicològic crític per situacions traumàtiques que ell ha ignorat, poden rellegir-se amb nous paràmetres, posades ara de costat. L’exploració del fet tràgic i de les circumstàncies que porten a la maldat, a una vida en pena o a una cadena de males decisions que ens fan assenyalar a algú per condemnar-lo, fent del drogoaddicte, el criminal o el marginat una excepció defectuosa no representativa de la resta de la societat, es dona precisament en un context en què aquell qui decideix reescriure-les, i presentar-nos-les sota un prisma diferent es troba en una situació d’incertesa davant el seu futur i es permet mirar enrere. D’aquesta manera, el detall íntim de la de baixa no és en cap cas un accident editorial ni simple cortesia, molt menys una revelació personal amb ganxo que empenyi el lector dins l’obra que comença: és la porta d’entrada a la textura dels relats que hi trobarem, ni més ni menys que la idea que embolcalla el llibre condensada en una futilesa íntima, per damunt de la qual el lector genèric passarà els ulls insensible i ràpidament, per tal d’arribar al cos dels relats, potser amb certa sensació de morbositat.

Si abans havíem deixat enrere el lector genèric era perquè per sobre d’aquest llibre no es poden passar aquells ulls: un s’hi ha de conjurar. Només llavors serà quan el component morbós, l’efecte vouyeur serà superat, per tu mateix, en favor d’una capritxosa identificació. Ha de pactar-se amb un mateix per a llegir vides com la de la Judith, que ha hagut de despenjar de la corda a la seva filla amb l’últim alè de vida, o la de personatges anònims que expliquen en vers petits retalls de la seva vida dedicats al patiment, la pobresa o la delinqüència . S’ha de ser conscient, tal i com ho és Josep Lluís Micó, que la dosi hiperreal de les seves històries, contades per llegir-se a través del monòleg interior, la mètrica del hip-hop o el western, entre d’altres, permeten desfigurar l’exemplaritat amb què fem d’aquelles persones arquetips -la puta, el boig o el camell-´per anar filant a poc a poc les vides d’una gent normal i corrent que s’espolsa les penes davant nostre. Tot plegat, el contingut excèntric, tossut i sovint delirant de moltes d’aquestes dotze històries, bé podria passar per inversemblant en una novel·la en què se’ns hagi de convèncer a través de la ficció plausible. La tasca del periodisme literari i d’aquest periodista literari, precisament, rau en fer cruixir la realitat davant del lector, a través de les formes narratives més insospitades, per assegurar-nos que, al cap i a la fi, és d’aquesta matèria surrealista que es construeix el tel de quotidianitat que ens assimila els uns als altres, tot i les diferents situacions que ens determinen. L’única crítica possible, doncs, a aquest artefacte literari, és la que sigui capaç de lloar correctament l’experimentació narrativa que posa a lloc al lector i el situa dins la comunitat que l’envolta.