La principal diferència entre un escriptor de ficció i un periodista és que la matèria primera amb què treballa el primer és ell mateix, mentre que, per al segon, és allò que passa al món. 

Es discuteix sovint sobre la rellevància de la forma en la literatura i sobre la preocupació pel fons en el periodisme. Però el cert és que el futur de l’anomenat «periodisme literari» depèn només de la forma. 

No podem ignorar l’interès de les històries. Seria possible desenvolupar el periodisme —genuí— si no fos així? En parlarem més endavant. 

Ara, tornem a la forma. Sense aspiracions de reivindicar-me com a exemplar, exposaré seguidament els exemples que integren aquest volum. No tinc la intenció de menystenir els meus relats —no fotem!—, amb tot, he/m d’admetre que ens poden remetre a altres peces difoses per la premsa, la ràdio, la televisió o internet. Quina originalitat manifesten llavors aquests artefactes? La forma. 

Qui ha de cobrir el dia a dia no es pot permetre portar el periodisme al camp del hip-hop. O del western. O del monòleg interior. O de l’humor… Jo sí que ho he pogut fer, i m’hi sento un privilegiat. En un entorn tan saturat i en un temps tan complex, l’experimentació avui és més que convenient o aconsellable. És obligatòria. 

Mai havíem tingut tantes eines i una formació tan àmplia per exercir el periodisme amb les màximes garanties. I alhora mai havíem debatut tant sobre la seva hipotètica crisi. Les empreses tradicionals pateixen per sostenir-se i, a les joves, habitualment no se’ls concedeix les oportunitats que es mereixen. La mitjana dels sous tendeix a baixar, en un moviment inversament proporcional a les pressions dels poders econòmics i polítics sobre els professionals i els mitjans, que van a l’alça. A més, la tecnologia arrossega informadors i editors cap a estris i aplicacions que no sempre els presten el servei esperat: telèfons mòbils, xarxes socials, intel·ligència artificial, big data… 

Sigui com sigui, es manté la necessitat d’explicar amb precisió històries complexes perquè l’opinió pública disposi de més elements de judici per entendre el món en què vivim. 

Tenint en compte que la dinàmica del mercat imposa a la majoria dels periodistes que emprin els mateixos mecanismes i estratègies —amb una dura competència que els força a ser els primers a donar la notícia—, ha estat un luxe tenir anys per preparar relats sense presses ni urgències. D’aquesta manera, la documentació prèvia a la investigació esdevé un plaer que desemboca en una llarga sèrie d’entrevistes, visites i recorreguts sobre el terreny, que es poden plantejar sense que el rellotge mani sobre el diàleg. 

Aquest periodisme, l’assajat a El mal involuntari, no és superior ni inferior a la resta de modalitats. La feina convencional, l’havia dut a terme durant dues dècades i mitja als diaris, els canals audiovisuals, les xarxes… I, malgrat que no és gens fàcil, suposo que hi reincidiré. 

Ja estava familiaritzat amb els assumptes que s’aborden en aquest llibre: la nit i les drogues il·legals que la fan més llarga, la mentida i les formes sonores que adopta per passar inadvertida, la mort i els efectes sobre aquells que l’observen i, en definitiva, el mal involuntari que provoquen les persones autodestructives. En qualsevol cas, tenia poc bagatge a l’hora d’estendre els límits d’uns gèneres tan intimidatoris com el reportatge i la contra/crònica. Per afrontar el repte, vaig buscar l’essència i vaig cedir espai als actors. 

L’edat acumulada —per la gent que m’ha envoltat en l’ofici— i la reflexió constant a què m’ha convidat la recerca universitària han permès que hagi explorat aquí una àrea complicada, suggeridora i gratificant. 

Si un periodista no està subjugat a una ideologia, un partit polític, un club esportiu o qualsevol altre lobi o hobby, tracta de ser just, amb tothom. Únicament així serà just amb si mateix. Per tant, aquesta justícia té una pretensió universal. No equival al principi jurídic pensat per evitar la impunitat dels crims comesos contra la humanitat. Aquesta justícia universal nostra és un mandat que recau sobre els professionals dels mitjans que lluiten per mantenir la confiança d’una audiència que minva dia a dia. Podem culpar-ne, d’aquest descens, l’esclat digital o l’estultícia púber de l’audiència adulta, però la responsabilitat és nostra. 

Per molt dolorós que resulti verbalitzar la paradoxa, els periodistes fem un mal involuntari perquè volem fer el bé. Aspirem a reflectir la veritat sense saber què és, i ens quedem curts, per definició. 

L’objectiu dels afortunats instal·lats en la cotitzada parcel·la del periodisme literari és construir retrats hiperrealistes, però en canvi, en el millor dels casos, pintem quadres com els d’Arcimboldo, el popular artista italià del segle XVI. 

El llombard Giuseppe Arcimboldo, apreciat a la cort vienesa dels Habsburg, una clara influència per al barroc que va caure en l’oblit a continuació, fins que els surrealistes en van recuperar la figura, va adquirir una gran fama pels seus «caps compostos». 

Els aliments, plantes, animals i objectes que combinava Arcimboldo en les seves obres més conegudes ens proporcionen la impressió general d’un bust; amb una revisió més acurada, s’aprecia l’encaix perfecte dels components, minuciosament reproduïts. Els elements dels olis sobre taules i llenços d’aquest artista, que també era poeta, s’entrellacen i se sobreposen amb la missió determinada en l’al·legoria o la caricatura del quadre. 

Els periodistes pintem peces com aquestes quan reunim la documentació més adient i transcrivim amb rigor les entrevistes. Aquí comença el problema: amb aquest procediment, no obtenim un nas i dos ulls per al nostre retrat, sinó un pebrot i dues cebes. Amb sort, l’execució serà exacta, potser impecable, però no serà la veritat. Arcimboldo jugava amb l’engany; nosaltres ens enganyem sense jocs, perquè, a sobre, acostumem a prendre’ns seriosament. 

El mètode compositiu s’havia utilitzat a distintes àrees i períodes: de l’Índia al Japó, de l’art antic a les miniatures perses. Fins i tot, a la Bíblia, se substitueixen trets dels rostres de personatges amb objectes. 

Els periodistes ens hem habituat a acceptar i validar allò que, abans, era un artifici, un caprici o una broma. Els nostres interlocutors no generen mai idèntiques realitats, encara que hagin coincidit en les mateixes situacions. La nostra feina, aleshores, perd noblesa. Si fem un gran esforç, pot consistir a reduir el caos i polir el detritus, mentre ens mentalitzem per confessar que sempre errarem per defecte. I que, malgrat que sigui involuntàriament, farem mal a algú.