Del periodisme narratiu a la intel·ligència artificial, sis llibres de Josep Lluís Micó per aprendre a llegir un present cada vegada més complex

No sabem si teniu també aquesta intuïció: de vegades, quan tanquem un llibre ens sembla que l’autor no només ens ha explicat unes històries, sinó que ens ha ensenyat una altra manera de mirar. Si el llibre té 660 pàgines i es diu El mal involuntari, la sensació d’haver habitat mons desconeguts però reals és aclaparadora.

És el que ens passa amb tots els llibres de Josep Lluís Micó. Ho diem després d’anys de llegir-los: n’hem publicat sis!

Rellegint-los, descobrim que, de manera neta, tots dialoguen entre ells. I no perquè repeteixin idees i estratègies narratives, per descomptat que no, sinó perquè tenen en comú una inquietud: la realitat canvia de pressa i ens hem d’esforçar per atrapar-la. Entendre-la del tot és impossible. Però ordenar-la i explicar-la és la manera més honesta d’intentar-ho.

Les tecnologies que ens envolten ens prometen el paradís de la simplificació, i en paral·lel el món és cada vegada més difícil d’agafar-lo amb les mans. Les certeses fan figa i el soroll ens ennuvola l’enteniment.

És per tot això que la bona no-ficció és indispensable i, en temps com els nostres, gairebé inevitable. I no perquè ens doni respostes, sinó perquè ens aporta les eines perquè ens les donem nosaltres mateixos.

Ens fa l’efecte que aquestes idees són el motor de l’obra de Josep Lluís Micó. Els seus llibres de periodisme narratiu no en tenen prou d’explicar-nos històries que la ficció difícilment s’atreviria a imaginar. Cada relat, cada veu que hi apareix, demana la seva pròpia estructura i el seu propi llenguatge.

Els seus assajos sobre tecnologia —Maquinètica i Artificialitis— parteixen d’una estratègia semblant. Per a Micó, la IA no és només una innovació tecnològica, sinó una transformació que modifica la nostra presa de decisions, els nostres records, les converses i la manera com imaginem el futur. Per entendre’ns, caldria que l’entenguéssim.

Llegits en conjunt, els llibres de Josep Lluís Micó ens conviden a desconfiar de les explicacions fàcils, a resistir la dictadura del titular i a recuperar una forma d’atenció que avui és gairebé un acte de resistència. Llegir a poc a poc. Mirar dues vegades. Acceptar que el món és més complex del que voldríem. En temps de presses, això també és un regal.

Quatre llibres per reinventar el periodisme narratiu

Química orgànica (2019)

Una declaració d’intencions sobre què pot ser el periodisme literari al segle XXI. L’objectiu no és novel·lar la realitat, sinó trobar la forma més honesta de representar-la.

Titulars i reserves (2021)

Cada relat adopta una arquitectura diferent. Hi conviuen estructures pròpies del cinema, de la música o de la narrativa oral.

La profunditat de les butxaques (2023)

Els dos grans relats que formen el llibre utilitzen tècniques narratives molt sofisticades sense perdre mai el rigor periodístic.

El mal involuntari (2026)

És, fins ara, la culminació del recorregut editorial de Josep Lluís Micó. Recull cròniques i reportatges escrits al llarg dels anys sota una idea comuna: els errors de càlcul, les conseqüències inesperades i les formes de mal que ningú no havia previst.

Dos assajos per pensar la tecnologia abans que sigui massa tard

Maquinètica (2021)

Publicat abans de l’explosió de la IA generativa, planteja una qüestió que després esdevindria central: com compartirem el món amb sistemes intel·ligents?

Artificialitis (2024)

Més que explicar com funciona la intel·ligència artificial, analitza el fenomen social que l’envolta: l’entusiasme, les pors, les exageracions i els interessos econòmics.