Èxode, vida i retorn a la Califòrnia catalana

Els periodistes Laia Beltran i Borja Duñó expliquen la seva experiència d'èxode urbà i teletreball una dècada abans que es posés de moda. Jordi Garrigós parla amb ells per al diari Ara. Podeu llegir l'article aquí


Deixar la ciutat per marxar a viure al poble és tendència. I no és només una sensació, també ho diuen els números: el 2020 les ciutats catalanes van perdre prop de 42.000 habitants, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants en van sumar 18.900 més. Trobar una explicació general a aquest èxode no és fàcil, ja que cada cas és un món, però sembla evident que la pandèmia ha acabat d'empènyer a fer el pas els indecisos: la claustrofòbia, sentir-se tancat dins d'un pis durant el confinament, ha posat encara més al descobert els avantatges de viure al camp. Feia dècades que llegíem notícies sobre el despoblament de les zones rurals, però aquest viatge està començant a canviar de direcció.

Ho hem vist en pel·lícules i llegit en llibres, així i tot qui són i quin perfil tenen els escapistes urbans? Laia Beltran, natural d'Ulldecona, i Borja Duñó, nascut a Barcelona, en són dos. Aquesta parella de periodistes, acompanyats del seu fill, fa una dècada van decidir deixar la capital catalana moguts per un impuls que ha durat més temps del que tot el seu cercle en aquell moment creia. Aquesta experiència, valuosíssima per a algú que es trobi amb el dubte sobre si fer, o no, el canvi, l'expliquen a Un paradís com el nostre (Saldonar), un llibre que parla d'un trasllat de la ciutat al camp, però que principalment és una història d'amor, la que protagonitzen una noia de poble i un noi de ciutat. Dels llocs on les històries comencen i els espais en què continuen. I de les vides que es viuen, que es descobreixen i que s'estimen.

La gènesi d'aquesta novetat és un article que Beltran va publicar el gener del 2021 a l'Ara sobre la tornada al poble. El reportatge, inclòs en un especial sobre la Catalunya buida, va arribar a mans de Francesc Gil-Lluch, editor de Saldonar, que va proposar-li expandir-lo i fer-ne en un llibre vivencial de la seva experiència. És en aquest punt quan entra el seu company, Duñó, i la idea d'escriure'l a quatre mans però mantenint no només la independència de cada autor sinó també la seva versió dels fets. Per a ella era el retorn, per a ell la novetat. Calia trobar una forma física de diferenciar els dos relats i el resultat ha estat que cada un tingui la seva portada, capgirades en el llibre, un sistema de portades invertides que és una solució recurrent a la revista Time Out, en la qual treballa Duñó com a cap de redacció.

Un canvi de paisatge

Les dues narracions viatgen en paral·lel, però mostren punts de vista contraposats: la del noi que sempre ha viscut a Barcelona i que decideix canviar una urbs d'un milió i mig de persones per un poble de 6.000 habitants de les Terres de l'Ebre, Ulldecona, i la de la noia que torna a la seva vila natal després de molts anys a la ciutat, al més pur estil Sean Thorton, el personatge de John Wayne a L'home tranquil, de John Ford. Un canvi de 200 quilòmetres cap al sud que implica molt més que un parell d'hores de cotxe.

"El nostre paisatge no és només un escenari, forma part de la nostra vida", explica Beltran, que fa una dècada es va trobar en una mena d'atzucac vital, tot just després de tenir el seu primer fill. "Vivíem tots tres en un loft de Gràcia en un moment molt complicat per buscar un pis nou a Barcelona. A més, pagàvem la hipoteca d'Ulldecona, així que marxar va ser una decisió molt ràpida". Aquesta hipoteca va ser la clau que va obrir tots els panys: Beltran i Duñó feia anys que dedicaven part del sou a la compra d'una antiga casa de la família materna de Beltran del 1700 -"vella i gran, de pedra, de parets gruixudes", descriuen-. Aquella compra va passar de ser un mal de cap a una solució: deixarien la vida que tenien a Barcelona per anar a viure al poble.

Si avui dia encara hi ha gent que pensa que canviar la ciutat per anar a viure a l'àmbit rural és una decisió exòtica, fa deu anys era, pràcticament, l'evidència d'un fracàs: "Potser es percebia com una mena de renúncia", recorda Duñó, que celebra el canvi de mentalitat que s'ha donat especialment els últims dos anys, però lamenta una idea molt estesa que les coses importants "només poden passar en una gran ciutat". Gran error: el periodista reconeix haver vist coses "increïbles" a les Terres de l'Ebre, per exemple al festival Eufònic.

A Un paradís com el nostre s'hi detallen els inicis i xocs culturals amb els quals es va trobant Duñó, que encara avui no acaba de controlar el lèxic dels falduts, que és com són coneguts els habitants d'Ulldecona. També el retorn a les arrels i costums de Beltran, que revisa els seus orígens sent ara mare de família. "La meva feina va ser recuperar tradicions, i no totes em feien una il·lusió especial. Però llavors t'adones que creen comunitat, seguir-les ens ha fet conèixer molt millor els nostres veïns", reconeix la periodista i col·laboradora de l'Ara.

Precursors del teletreball

Un dels primers reptes amb els quals es van trobar tots dos va ser el d'intentar compaginar les feines respectives, fins llavors molt centrades a la capital, amb la vida al Montsià. Els inicis del teletreball no van ser senzills, però el temps els ha donat la raó: "No a tot arreu es va entendre; jo vaig perdre una feina per voler intentar-ho, no obstant això encara que hagi sigut a partir d'una desgràcia com una pandèmia el teletreball ara ja és una realitat", recorda Duñó, que actualment treballa a Ulldecona però passa dos dies i dues nits cada setmana a Barcelona. Les dades de l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, publicat aquest dijous, confirmen la tendència que aquesta parella va començar fa deu anys, ja que el 30% dels menors de 65 anys asseguren que anirien a viure a un municipi més petit si poguessin teletreballar.

Aquesta manera de fer feina també implica una rutina d'anar pujant i baixant. Una acció que els ha acompanyat tots aquests anys, i continua fent-ho: moltes hores sumades de quilòmetres de carretera i tren, i repetides mans i mànigues en l'organització quan cal viatjar, especialment complicat tenint un fill. "Hem hagut de fer contorsions amunt i avall perquè el nostre fill no ho noti, i ho hem aconseguit gràcies als equilibris i a la molta gent que ens ha donat suport, molts amics i família", reconeix Beltran.

Un paradís com el nostre és un llibre que funciona com una història d'èxit. Superar pors i prejudicis i que tot acabi bé. "I, a vegades, ens en sortim", que cantaven els Manel. Els protagonistes d'aquesta història celebren amb aquest llibre que se n'han sortit. Deu anys després, viuen feliços i tranquils la seva pròpia realitat. "Vols que et doni un titular? -pregunta Duñó-. "Doncs al llibre, de les Terres de l'Ebre en diem la Califòrnia catalana. Però és un error, són molt millor que Califòrnia. Creu-me, he estat als dos llocs". El seu convenciment és motiu més que suficient per fer-li cas.

 

Un paradís com el nostre

Un paradís com el nostre

Laia Beltran
Borja Duñó

No-ficció