Després del primer llarg confinament que va arribar amb la pandèmia, tornar al poble es va convertir en una opció que es va plantejar molta gent, sobretot arran de la possibilitat del teletreball. Els periodistes Laia Beltran i Borja Duñó van triar aquesta opció uns quants anys abans però sense abandonar mai del tot Barcelona, la ciutat que els va unir. Ara, a Un paradís com el nostre  relaten aquest viatge cap a les Terres de l’Ebre, on hi han trobat el seu paradís particular, que els ha permès mantenir les seves ocupacions laborals a la capital catalana i combinar el millor de cada lloc sense renunciar a res. Judit Monclús els entrevista a Surtdecasa. Podeu llegir l'article aquí 

- Què us motiva escriure ara aquest llibre narrant “les aventures de dos urbanites a la Califòrnia catalana” tenint en compte que no és una situació nova per a vosaltres sinó que, com expliqueu, ja fa més de deu anys que la vau posar en pràctica?
Laia Beltran: Al gener del 2021, el diari ARA va fer un especial sobre l’èxode urbà ja que, arran del primer confinament de la pandèmia, s’havia detectat que molta gent havia decidit marxar de la ciutat i buscar uns llocs més amables on viure. A mi em van demanar un article explicant la meva experiència, no com una cosa sobrevinguda amb la pandèmia sinó perquè ja ho havia fet abans. Per a mi va ser estrany perquè jo normalment parlo de l’altra gent. Vaig compartir l’article per les xarxes socials i molta gent s’hi va sentir identificada per diferents aspectes. Al cap d’uns mesos, a través de Borja, ens van contactar de l’editorial Saldonar perquè volien ampliar la història. Aquí va ser quan va entrar en joc Borja perquè l’editor va saber que ell i jo érem parella, que ell era de Barcelona i jo d’Ulldecona, i el projecte va anar prenent forma.

- Sobre el vostre modus vivendi, segurament menys habitual de forma generalitzada i que no preveieu que variï, almenys a curt termini, expliqueu que l’heu hagut de justificar o explicar molts cops...
L.B: Quan fas una cosa que surt de la norma, la gent la qüestiona. Sempre ens han dit que havíem d’estudiar, treballar en una feina per a tota la vida, etc. Si surts d’aquest esquema, tothom es qüestiona coses, tot i que cada vegada passa menys. Jo no sé si seguiré amb aquest estil de vida perquè no sé què faré d’aquí a mig any. Ara és el que ens va bé i ens hi adaptem. No sabem on ens portarà la vida.

Borja Duñó: La veritat és que nosaltres no li donàvem gaire importància. Quan ens van proposar fer aquest llibre, crèiem que la nostra història no era res de l’altre món però vam veure que l’article de la Laia havia tingut repercussió i molta gent s’hi havia sentit identificada. No és que nosaltres fem res diferent ja que molta gent fa el mateix, no som els únics, però potser som els que ho hem explicat d’aquesta manera. El fet que un article d’aquests suscités interès i que després l’editor de Saldonar veiés que podia convertir-se en un llibre, ens va fer adonar que potser sí que era alguna cosa interessant. De vegades, penses que les històries han de ser molt espectaculars però ens hem adonat que les històries petites també poden arribar molt perquè expliquen coses molt quotidianes però compartides amb molta gent.

- La situació sorgida arran del confinament, com dèieu, va fer que molta gent es plantegés anar a viure als pobles i marxar de la ciutat. En el vostre cas, però, el que vau fer va ser tornar al poble però sense deixar la feina i, d’alguna manera, sense abandonar del tot la vida habitual que teníeu abans. És a dir, no sou dels que, per exemple, s’han instal·lat en un mas i han canviat també de feina pel fet d’haver deixat la ciutat...
L.B: Ha estat la fórmula perquè això funcionés. És a dir, no ens considerem uns neorurals, sense dir-ho de forma despectiva ni molt menys. No és la història d’una parella en què ell era informàtic i ella enginyera i ho van deixar i ara fan formatges”. De fet, qui sap si algun dia nosaltres no ho acabarem fent també però el que ens ha funcionat ha estat la nostra fórmula: durant un dia i mig a la setmana, jo tenia la meva vida de sempre que era la que m’agradava: quedar amb els amics, anar a un concert, anar a veure una exposició, etc. Són coses que jo valoro i que un poble et dona en menys quantitat, tot i que cal dir que els teixits culturals de les zones perifèriques han canviat per a bé durant els darrers anys.

B.D: De fet, ara es fan tantes coses a Ulldecona que no donem a l’abast [riu]. De fet, la nostra idea no era deixar-ho tot, només que en lloc de tenir el camp base a Barcelona, el podem tenir al poble.

- Un canvi sobre allò que fins ara era quotidià...
L.B: De fet, va ser Borja qui va estirar per tornar al poble. Jo m’ho qüestionava però va sorgir així i ha anat bé. A més, ho teníem molt clar: si no funciona o no ens agrada, tornem a Barcelona. Canviar mai és cap fracàs. Has de provar-ho i deixar-te sorprendre. No pots anar amb prejudicis pels llocs ni tenir-ne sobre les persones. Segurament, amb una mentalitat més oberta tot flueix millor. Si et tanques en uns esquemes, no dones opció a noves dinàmiques.

- Al llibre també comenteu que el fet de tornar al poble no té perquè ser un fracàs, tot i que molts cops potser es vegi així...
L.B: Sí, però, a més, és curiós que és la mateixa gent que viu al poble la que considera que tornar és un fracàs. És una mica paradoxal.

B.D: Ara no ho percebo tant així. Quan nosaltres vam tornar, sí que tenia una mica aquesta sensació. Com és que aquests venen ara aquí? No deuen tenir feina... Però ara, sobretot després de la pandèmia, no tinc aquesta sensació. Crec que la gent s’ha conscienciat molt que es poden fer moltes coses a distància i que es valora molt més l’aire lliure, la proximitat i la qualitat de vida d’una poble.

L.B: De fet, hi han confluït dos factors: la tecnologia ho ha facilitat i la gent ha pres consciència de la natura, que potser no tenia tan present. És un fenomen que crec que, a la llarga, hagués arribat però d’una forma més lenta. La pandèmia ha estat un accelerador d’estils de vida i ha fet replantejar moltes coses.

- En termes generals, al llibre, Laia, podríem dir que tu hi fas un exercici més de revisió i tu, Borja, de descoberta. Com us vau plantejar què hi relataríeu?
B.D: No hi havia cap pla premeditat. Vam fer el que ens va semblar i el que ens vam trobar va ser que era molt difícil d’encaixar. Per això, vam trobar la solució de fer un llibre reversible que poguessis començar pel que ha escrit la Laia o pel que he escrit jo. A més, hi havia dos punts de vista diferents. Ella tornava al seu poble i jo per primera vegada anava a viure a un poble que coneixia de feia anys perquè feia bastant de temps que hi anava. De fet, la casa feia anys que la teníem. Crec que hem fet el que ens ha vingut de gust. En el meu cas, no tenia ganes de fer un assaig o un article periodístic sobre l’èxode urbà, ni fer una tesi per dir a la gent què ha de fer. A mi em venia de gust explicar una història i fer una mica de literatura, que el llibre fos agradable de llegir independentment del tema.

L.B: El que va passar és que Borja i jo vam escriure en temps descompassats: ell havia acabat d’escriure la seva part i jo no havia començat la meva. Un clàssic! [riu] Jo em vaig trobar que no volia explicar la mateixa història des del meu punt de vista. Llavors, al final vaig optar per agafar les històries que havien aparegut a l’article i contextualitzar-les una mica. Vaig fer capítols en què barrejo periodisme, paisatge, èxode urbà, nostàlgia... És molt diferent quan tu vius a Barcelona i vens un cap de setmana al mes al poble a veure-hi la família i la gent molt propera, que quan vius aquí, que et passen coses que et recorden altres històries. Són coses quotidianes a les quals no dones valor però que, al final, s’acaben convertint en molt valuoses.

B.D: La idea del llibre és que sembli que estiguis allà i que veus el que veus nosaltres. Per veure-ho, pots descriure els paisatges, les persones i les històries que hi hem trobat, descobert o redescobert. La meva pretensió és que el llibre que sigui gustós de llegir més enllà del que vulguis fer amb la teva vida.

- Dieu que no us havíeu repartit què explicaria cadascú però tots dos acabeu d’alguna manera al mateix paisatge: a la platja. Al final, confluïu...
B.D: Casualitats...

L.B: No ha sigut gens cartesià, fer aquest llibre. No hi ha hagut ni un ordre ni una planificació. A més, ha sorgit segons les nostres personalitats. Borja és molt ordenat i planificat, jo soc més caòtica i improvisadora. Al llibre també s’hi veu, això. Al final, també hi ha coses que no hem explicat perquè al poble tothom es coneix i podien portar a malentesos...

- A Un paradís com el nostre, hi relateu, com vosaltres mateixos dieu “una història d’amor”, però el teló de fons principal són les Terres de l’Ebre. A més, les expliqueu d’una manera molt divertida a mode de conversa de WhatsApp. Amb tots els viatges que heu fet arreu de la vostra vida i dels que ens en feu cinc cèntims al llibre, creieu que aquest paradís també l’haguéssiu pogut establir en qualsevol altre punt del món o només hi ha un lloc concret on es pot trobar?
B.D: Cadascú troba el seu. El nostre ha sigut aquest per les circumstàncies. També el fet que la Laia tingui arrels allà és important: hi ha els seus pares, el seu germà també treballa a Barcelona però s’ha establert al poble, hi ha els amics de tota la vida i els nous que hem fet ara. Tot això fa que hi tinguis un vincle més fort. Hi ha un vincle que no tindríem amb la Califòrnia americana tot i que allà hi hem estat i també està molt bé. Tot és un joc de paraules també, eh? Tampoc intentem demostrar res. De fet, penso que les Terres de l’Ebre són millors que Califòrnia, sobretot a escala humana. Nosaltres hem fet un relat de la nostra petita anècdota però la idea era aquella de “com més local, més universal”. A banda, quan estimes un lloc, el vols conèixer. I com més el coneixes, més l’estimes.

L.B: Al final, el paradís és on ets tu, on hi estàs bé. Més que un lloc físic, el paradís és un concepte més mental del que pensem. Aquí hi estem bé però potser estaríem bé al piset de Barcelona perquè fins que no vam ser pares allò també era un paradís per a nosaltres. I quan vam viure a Boston en una casa que també queia per tots costats, també era un paradís. Al final, els paradisos no te’ls trobes tant com te’ls fas.

- De fet, Laia, afirmes que “només amb el pas del temps, som capaços de reconeixen’ns-hi”, fent referència al paisatge. En quina mesura ara us hi reconeixeu tots dos que, si us obrissin, d’acord amb la cita que afegiu de la cineasta Agnès Varda, us hi trobarien el paisatge de les Terres de l’Ebre?
B.D: El paisatge del poble ja és part de mi. Ara ja podria anar a qualsevol lloc del món o viure en una altra banda que aquest paisatge seguiria formant part de mi. Crec que tinc una connexió molt bèstia amb certs llocs del poble.

L.B: Hi ha coses que revaloritzes amb l’edat, quan et fas gran. El confinament també ens ha portat coses bones, com ara que hem tingut més temps i molta gent l’ha invertit en redescobrir el territori. De vegades, donem per descomptat el paisatge i això potser fa que no el cuidem o l’estimem prou. Això lligaria amb tot el moviment antitransvasament, que potser ningú va reparar mai amb el riu i des del moment en què algú de fora se’l volia emportar, a tothom li va sortir la necessitat de defensar-lo. El paisatge determina molt la nostra manera de viure i de pensar i, de vegades, no en som prou conscients. Només que aquest llibre faci que algú miri el paisatge amb uns altres ulls haurà valgut la pena.

- El paisatge també determina la manera de ser. Borja, en un capítol fas especial esment a aspectes lligats al vocabulari propi de les Terres de l’Ebre i al caràcter de la seva gent, que et xocaven al principi. De fet, expliques que quan vas conèixer la Laia “semblava que et vacil·lés, i t’hi havies d’esforçar; potser era un tret atàvic d’una herència rural en què la vida era més aspra.” Malgrat la decisió que vau prendre d’anar a viure al poble, hi va haver algun moment en què no ho vas veure clar o tenies molt clar el pas que anaves a fer?
B.D: Va ser tot molt natural tot i que al principi tot era molt exòtic. De vegades em preguntava si jo que he nascut i passat la major part de la meva vida a Barcelona havia d’explicar aquesta història. Sempre recordaré que a la facultat va venir a fer-hi una xerrada un corresponsal a qui van enviar a Berlín just abans de la caiguda del mur. Explicava que tots els corresponsals que portaven vint anys vivint a Alemanya estaven cansats de sentir rumors que deien que cauria el mur. Llavors, quan va arribar el nou i va sentir aquests rumors, els el transmetia als altres, que li responien que feia tants anys que ho sentien dir que ja passaven del tema. I quan va caure, l’únic que hi va anar va ser ell, perquè era el nou. Això ho dic perquè quan ets nou en un lloc és quan ets sorprens més de les coses. Aquesta mirada de sorpresa és interessant perquè si tu has vist sempre uns tarongers no els dones la importància que potser els dono jo, que no els he tingut tota la vida. Potser si la Laia no s’hagués mogut del poble també es plantejaria quin interès té explicar el que hi veu cada dia.

- La Laia, abans de començar a explicar la seva història, cita Jeanette Winterson: “Llegir coses  que es corresponen amb els fets de la teva vida té un valor limitat. Els fets, al cap i a la fi, no són més que fets, i no hi trobaràs la teva part apassionada i delerosa. Per això és tan alliberador llegir-nos nosaltres mateixos com a ficció a més a més de com a realitat”. Llegint-vos, llegint el llibre, com a ficció, us hi reconeixerien la Laia i el Borja de fa vint anys, per exemple?
L.B: Segurament, no. Ara penso en una frase de John Berger que explica que quan veiem una cosa, no només veiem aquella cosa, sinó que també la veiem en relació a nosaltres mateixos. Jo no soc la mateixa Laia de fa vint anys. Per tant, tant com canvia el paisatge, canviem nosaltres. Jo no faria mai una foto fixa, la vida és més com un llargmetratge. Penso sempre que les coses passaran i s’arreglaran.

B.D: Crec que la Laia de fa vint anys no es creuria que viu al poble. Fa vint anys, no haguéssim pensat això com una possibilitat. No existia als nostres caps. Va arribar en un moment donat però fa vint anys m’hauria vist més vivint a Boston que al poble. Va ser una cosa orgànica i molt natural. No hi vam anar de cop, va ser gradual. De fet, quan vam comprar la casa no havíem pensat tampoc que seria per anar-hi a viure al cap d’uns anys.

- I tirant enrere, tots dos parleu molt de les vostres iaies. Era necessari per destacar les vostres arrels, l’inici del viatge que us ha portat al vostre paradís particular?
B.D: En el meu cas, ha sortit sol. La meva iaia paterna va morir aquest últim any. Jo només tenia vives les àvies quan vam començar a escriure el llibre i una era de poble i l’altra, de ciutat. Hi van aparèixer de forma natural.

L.B: Les meves dos iaies van viure fins passats els noranta anys. De fet, on vivien els meus pares, era casa seva, que la van reformar. Les iaies formen part del paisatge de la meva infància, de la meva adolescència i de part de la meva vida adulta.

- En tot cas, el vostre fill és una peça clau en aquesta decisió que vau prendre. Creieu que l’haguéssiu pres si ell no hagués nascut?
B.D: Una cosa va portar l’altra. Hi ha tantes poques coses planificades a la nostra vida! De fet, molts viatges que hem fet han estat així, d’agafar el primer avió que sortia sense saber fins a l’últim moment cap on anava i sense reservar res. Hem viscut sempre així. Crec que l’Aleu va néixer perquè en aquell moment estàvem vivint en aquella masia reformada de Gràcia. Allò també era un paradís. El que passa és que després ens va quedar petita i la vida era molt cara. Un dels aspectes que ens va fer replantejar les coses va ser que el nostre fill tingués més qualitat de vida. Ara sembla que la decisió fos un trencament però realment va anar tot de forma més gradual.

L.B: Quan diuen que un fill et canvia la vida és cert. Encara que pensis que no et passarà, et passa. Canvien algunes dinàmiques però també n’entren de noves. Aquesta pregunta que ens fas, no me l’havia plantejat mai. No sé si haguéssim acabat a Ulldecona... De fet, si algun cop li hem dit que potser haurem de tornar a viure a Barcelona per la nostra feina, ens respon que d’acord, que hi anem, que ell es queda al poble amb els iaios. A la vegada, però, la ciutat tampoc se li fa estranya. És un nen molt habituat a viure en dos entorns diferents.