Pere Guixà publica al número de gener de 2024 una ressenya del primer volum de la col·lecció “Contrastos”, La profunditat de les butxaques de Josep Lluís Micó

«Els fets i la pols», de Josep Lluís Micó (la Font de la Figuera, la Costera, 1974), és un conte que em va agradar molt. Hi apareix una dona benestant de Barcelona que acaba de perdre un fill de vint anys que ha abusat de les drogues. La mare farà un recorregut per diversos escenaris nocturns per entendre la vida del fill, i l'entendrà bé quan ella faci el que feia el fill.

Aquest conte llarg pertany al volum Química organica (Saldonar, 2019) i després Micó ha publicat al mateix segell Titulars i reserves, tres nouvelles centrades en la vida adulta, també un descens a diversos submons.

Micó, que fa literatura, parteix del periodisme. Tot el que ens narra prové de gent que ha conegut i que se li ha obert personalment. Vet aquí un altre nou periodisme que vol cristal·litzar en alguna veritat literària. No ens fa res un gènere o un altre; preval el gaudi estètic.

La profunditat de les butxaques s'ocupa de la vellesa, però Micó sempre recula cap a la joventut. «Et deixo» ens mostra un professor universitari que s'ha jubilat. Confessarà al narrador una època de la seva vida que contrasta amb un historial acadèmic i personal irreprotxable. Serà una incursió en els baixos fons de la mà d'un jove que va exercir de mestre de vida, com se'n diu ara. El vincle va acabar amb una transgressió de la llei que el professor sempre ha hagut de carregar. El conte no
en desmereix alguns de Henry James, perversament ambigus —o anglesos—, sobre relacions mestre i deixeble.

Bona part de la qualitat narrativa prové de les digressions, calibrades perquè no afectin el ritme intern i perquè tinguin un Iligam, frontal o tangencial, amb el fons de la historia. El dibuix del personatge s'anteposa a la trama, la qual no cerca la imaginació, perquè el que li cal a un escriptor és sobretot bona memoria, i després —i aquests contes ho revelen— ja ve la tècnica, l'ofici, el talent i ajuntar coses que sembla que no tinguin res a veure.

«Historia contemporània» ens parla de la Ruta del Bakalao, l'espai recreatiu valencià dels anys 1990. El conte tracta un tema habitual de les revistes de pop-rock des dels anys vuitanta, del NME al Rockdelux. A la residència, quina musica escoltarem? A l'Imserso només hi haurà pasdobles? Però això tan sols és el motiu literari; el tema és com sublimar la xacra occidental —només occidental?— de negligir la vellesa.

La Ximpum i la Cambreta, cadascuna nascuda a una banda del Xúquer, van trobar-se casualment dues nits: a finals dels vuitanta i vint-i-tres anys després, i en tots dos casos la Cambreta, que no ha tingut sort a la vida i la grandesa de la qual rau en les invencions que circulen sobre ella pel barri, va salvar la Ximpum portant-la a urgències i allunyant-la d'una baralla. Somiaran a crear una mena d'hotel-residència on aniran aquells que van freqüentar el Bacarà, PACTV, I'Spook, el Chocolate…
L'ull empresarial de la Ximpum, que també es considera bona-per-a-res, s'aliarà amb la imaginació de la Cambreta. On farem aquesta residència per a nascuts als anys 1970? A València? Sí, és clar, a València, perqué «Barcelona ens ignora i Madrid ens devora».

Al final ens adonem que, més que no pas ponderar la vellesa, el conte —irònic o no— ens diu que la vellesa seria millor si tingués allò més glandular de la joventut, un corrent altern que encara mereixeria una altra exploració. Micó té bona orella per al diàleg i per resoldre els nostres sempiterns problemes d'argot sense incórrer en castellanismes. Les explicacions sobre neurologia, geopolítica valenciana, hàbits festius dels joves, l'exili dels dies... tot això apostrofa el carisma de les valencianes, dones del fracàs escolar dels vuitanta, desarrelades de l'amor, haters del fenomen «Yo fui a EGB», supervivents del corró neoliberal per laminar cos i ment, i obertes a una sana versatilitat en els dies a venir.

Aquestes dues narracions completen una trilogia amb set peces que sens dubte serà reeditada en un únic volum d'aquí a uns anys. Les nouvelles de Micó, entre el Barroc valencià i el Gòtic america, arriben a una fita literària.