Quan l’escriptora i escultora Núria G. Caldés va conèixer l’art Jōmon, el primer que va pensar va ser: «Jo també soc de fang». I després: «Jo també vull ser un dogū», unes figures característiques que protegeixen l’existència perquè flueixi sempre, que recorden que la mort no existeix i que tot és vida. Que preguen per la salut dels infants, per les collites abundants, per una bona caça o una pesca generosa, per l’absència de malalties.

I va decidir emprendre un viatge que la va dur a Niimi, al Japó, per conèixer els secrets del Jōmon, l’estil escultòric tradicional nipó entre l’any 14500 i el segle IV aC.

El mestre Ifurai, continuador de l’art ancestral, li va evidenciar que tots els objectes, animals i persones són igual d’importants. En aquell racó de món, de natura exuberant, es va dedicar a aprendre com treballar el nendo, el fang, amb unes mans que, mentre s’omplien d’humilitat, deixaven de ser només les seves.

Jo també soc de fang és una immersió en un univers prodigiós, una crònica literària i vital que amplia l’espai del que coneixem.