Viure de renda no vol ser una descripció quantitativa del rendisme i la gentrificació, tot i que farà servir dades quantitatives per explicar i il·lustrar els fenòmens que s’hi descriuen. Altres autors i autores ja ho han fet, i probablement més bé del que podria fer-se aquí. Tampoc no és una etnografia dels barris gentrificats. Malgrat que en parlarem, no vull centrar-me ni en les persones desplaçades ni en les desplaçadores. Tampoc no vull centrar-me en el cafè d’especialitat i els estudis de ioga. També hi ha molts altres autors que ho han fet molt bé i crec que tothom, excepte els més privilegiats, és conscient que els barris de les nostres ciutats estan canviant, que els comerços no són els mateixos i que els veïns de tota la vida ja no hi són. El patiment dels veïns i les veïnes que han de deixar casa seva és real i és, en gran part, el motiu pel qual m’he decidit a escriure aquestes pàgines, però no és on em vull centrar. Aquest estudi vol mirar per què les ciutats dels Països Catalans (en particular, Barcelona) estan esdevenint un espai de generació i captura de rendes, que ha portat a la gentrificació i els canvis profunds en el teixit comercial i econòmic, i què hi podem fer des de la ciutadania activa, els moviments socials i les institucions.

Moltes vegades es presenta el rendisme i la gentrificació com un temporal que no es pot parar, que cal anar trampejant tan bé com es pugui o que només desapareixerà el dia que s’aboleixi el capitalisme d’una vegada per totes. El que vull demostrar és que aquests fenòmens depenen d’un entramat institucional molt concret que els manté i els fa possibles. Com veurem, és cert que el rendisme s’explica, essencialment, en un context econòmic i social molt concret: el capitalisme del darrer terç del segle XX, que ha concentrat l’activitat econòmica a les grans ciutats i hi ha atret grans quantitats de capital disposat a fer negoci amb el sòl i el valor que hi dona la gent i els negocis. 

Aquest capitalisme (com tots els altres), però, és fruit d’una sèrie de dinàmiques institucionals i polítiques: la globalització i la desregulació dels mercats financers, la destrucció de les xarxes d’habitatge públic i els esforços quasi obsessius dels governs per captar inversió pública. Lluny de ser un fenomen natural, com voldrien defensar molts elements de la dreta (i, a vegades, es creu part de l’esquerra), el rendisme i les seves conseqüències en forma de gentrificació i destrucció del comerç local existeix perquè hi ha unes institucions i unes normes públiques que el permeten i, tot sovint, el fomenten. 

És per aquest motiu que aquest llibre té, en definitiva, un punt d’esperança: aquestes institucions, com totes, no són eternes ni naturals ni necessàries. Tal com es van crear, es poden abolir o transformar. Per aquest motiu, ens cal conèixer quines són, d’on venen i a qui serveixen. Només d’aquesta manera podem plantejar com transformar-ho tot per fer efectiu el dret de tothom a la ciutat.

Així doncs, Viure de renda s’estructura de la manera següent. En primer lloc, s’explica què és el rendisme i com s’aplica al mercat del sòl. Sabrem que el rendisme captura el valor que crea la comunitat, la natura i les institucions polítiques per a l’enriquiment dels propietaris del sòl, però que també té un rol clau en la transformació dels espais urbans a la recerca de més rendes i més extracció. A continuació, es descriuen les característiques del capitalisme del darrer terç del segle XX i d’inicis del XXI, que ha provocat canvis radicals en les ciutats, acompanyats d’un augment molt significatiu de capital destinat a extreure rendes del sòl i de l’activitat social i econòmica. Tot això porta a parlar de la gentrificació, és a dir, de la substitució de població d’un barri per persones i famílies de renda més alta. Així doncs, s’explica la història del concepte i s’analitza la idea de la bretxa de renda, clau per entendre per què un barri pateix processos de gentrificació. Aquesta bretxa, però, depèn de l’existència d’unes institucions que la sostinguin. Per tant, es raona de quina manera les institucions polítiques a diferents escales permeten (o fomenten) l’existència de rendisme immobiliari i, de retruc, la gentrificació. Tot seguit, s’analitza quins canvis i fenòmens institucionals tant a nivell global com a casa nostra han tingut lloc que permeten els processos de rendisme (i la subseqüent gentrificació i canvis en el teixit comercial i econòmic a nivell de barri i de ciutat) que ara mateix estem vivint, tot lligant-ho a casos concrets de Barcelona i d’altres ciutats dels Països Catalans. Finalment, es proposa com hauria de canviar el nostre marc institucional per lluitar contra el rendisme immobiliari i garantir el dret de tothom de viure, gaudir i decidir sobre els seus barris i les seves ciutats.