La tesi d’Argos al laberint sosté que la institució social i política capaç de dotar la societat d’una guia permanent per circular i no perdre’s en el laberint global del món contemporani és el periodisme independent i de qualitat. Una institució que té avui en les xarxes mundials del periodisme d’investigació el front més innovador i valuós d’una ètica global de la veritat i la llibertat. El periodisme està cridat i disposat a entrar en el monumental laberint del caos mundial i revelar els camins secrets, els monstres presents, les trampes organitzades, les insídies dels «dos textos» de les tecnològiques o de les centrals de desinformació, i també les vies de sortida que els poders fàctics intenten amagar, tapiar o controlar.

Els principis i les directrius establerts per les institucions i constitucions democràtiques vinculen absolutament la salut de les democràcies liberals amb les llibertats d’expressió i d’informació i amb les garanties de la institució del periodisme de qualitat. Ho recordava, per exemple, el Consell d’Europa en relació amb la missió del periodisme en l’era digital.

Però la història política ens il·lustra de com les llibertats i l’exercici del periodisme resulten limitats o negats en els grans conflictes, especialment durant els temps de guerra, però també sovint en el temps de pau. Per limitar l’exemplificació a grans conflictes bèl·lics recents, podem recordar les polítiques d’extrema censura adoptades per Putin arran de la invasió d’Ucraïna o les estrictes mesures de control dels dos mil periodistes imposades pel govern de Netanyahu durant la guerra d’Israel amb Hamàs a Gaza. En temps de guerra, ja sabem que la primera víctima és la veritat, no sols perquè la veritat que importa al periodisme independent no sol quadrar amb l’estratègia militar de cada bàndol, sinó perquè la lògica de la guerra requereix coherència absoluta entre l’acció al camp de batalla i la propaganda contra l’enemic. I la guerra de propaganda inclou avui altes dosis de desinformació, de fake news o d’ocultació de dades, i de control estricte de la informació sobre els fets d’interès públic considerats més rellevants.

Si durant el període de guerra els requeriments militars imposen greus restriccions a l’exercici de les llibertats democràtiques, durant els períodes de pau els estats democràtics, sense deixar de «classificar» grans estocs de documents, encomanen al periodisme una missió fonamental: proporcionar informació veraç sobre fets d’interès públic. La qüestió és si avui, en les condicions de transformació i crisi de les democràcies liberals sota la pressió conjunta de la globalització de l’economia, de la tecnologia i de la mobilitat, del capitalisme salvatge, de la crisi global de seguretat i del neoliberalisme com a racionalitat política dominant, a més de l’augment dels règims autoritaris, el periodisme pot exercir amb garanties la seva funció informativa sobre els més rellevants fets i camins del laberint. Quan multinacionals tecnològiques com Amazon, Google, Meta, Apple o Microsoft actuen al món com a empreses-estat, quan les màfies d’arreu trafiquen amb tota mena de productes i recursos sense miraments, quan els paradisos fiscals amassen i oculten milers de milions, quan abunden els hermètics clubs Bilderberg, és obligat de preguntar-se quines pretensions de veritat pot esgrimir encara el periodisme. Com que els règims del coneixement i de la veritat no són independents de les relacions de poder, em pregunto fins a quin punt encara podem comprendre la missió del periodisme sota els paràmetres liberals del «quart poder» en ple domini de la raó neoliberal en el nou món globalitzat.

La pregunta que desencadena aquesta recerca es pot formular així: per què s’envien sicaris a assassinar periodistes? En les últimes dècades, centenars de periodistes de llocs i situacions molt diferents han estat assassinats per encàrrec. Sicaris a sou de personatges o de grups innominats s’encarreguen de fer callar la veu i la ploma de determinats periodistes incòmodes o interessats a investigar i revelar afers tèrbols o criminals que es voldrien mantenir en secret o sota control. En realitat, l’homicidi de periodistes en mans de sicaris resulta ser el cas extrem d’unes pràctiques persecutòries molt habituals —amenaces, assetjament, presó, exili— que adopten determinats poders per silenciar la veu del o de la periodista. Per què en temps de pau la professió periodística ha esdevingut una de les més perilloses entre les professions civils de finals del segle XX i principis del XXI?

La pressuposició subjacent aquí és que la resposta a aquestes preguntes ajuda a comprendre, a valorar i a repensar el nou paper que el periodisme independent de qualitat està cridat a exercir en les noves condicions socials, econòmiques, tecnològiques i comunicatives del segle XXI, almenys en les societats obertes i democràtiques. Els casos límits contra l’exercici del periodisme independent —l’assassinat de periodistes en tant que professionals de la veritat oculta— il·luminen la missió definitòria d’un periodisme compromès amb una ètica de la veritat. A mesura que avançava la globalització del capitalisme i dels fenòmens derivats —l’auge de les economies extractives i dels neocolonialismes, la multiplicació de les màfies internacionals i del crim organitzat, la degradació de les democràcies, l’emergència dels supermilionaris i l’augment de les desigualtats, les pràctiques de l’opacitat fiscal i financera, etc.—, el periodisme i els mitjans informatius s’han vist obligats a posicionar-se: o bé al costat dels defensors del nou ordre social i econòmic mundial o bé al costat dels grans perdedors d’aquest nou ordre neocolonial. En aquesta nova era de la dominació, la complexitat creixent de les societats i sobretot l’opacitat interessada dels governs i dels actors més poderosos per mantenir secretes les seves decisions i relacions de poder, la investigació periodística s’afirma com una lluita cívica i política contra el silenci dels poderosos i les mentides oficials