Amb el pas del temps la memòria es torna selectiva. Però hi ha records que quan tornen, quan els busques al disc dur del cervell, els recuperes associats a les sensacions viscudes. I més si van ser colpidores.

El record és el d’un vespre, el del 19 d’octubre de 1989. A punt de plegar de Catalunya Ràdio Tarragona, vaig fer una última com- provació de l’escàner amb què escoltàvem les freqüències de la policia i la Guàrdia Civil.

Una vibració estranya va recórrer els fonaments de la central nuclear de Vandellòs I. En pocs segons, una explosió va sacsejar la sala de turbines i va encendre un foc que, durant hores, va posar en escac un dels complexos industrials més enigmàtics i controvertits del país.

I cada cop que ho recordo tinc la mateixa esgarrifança. Sobre- tot perquè la confusió de les comunicacions policials no era gens tranquil·litzadora. Què havia passat exactament? Estava la nuclear en perfectes condicions tècniques i de seguretat? Començava un malson que va durar uns quants dies.

L’explosió no només va encendre una turbina, va encendre una cadena de silencis. La veritable emergència no va ser només tècnica. També va ser informativa.

Mentre a la central es combatia un incendi amb mànegues massa febles, a la plaça de la Imperial Tàrraco, el màxim repre- sentant del govern espanyol a Tarragona marcava en bucle un telèfon que no contestava. La línia d’emergència, instal·lada per coordinar situacions com aquesta, no sonava. Els bombers ja hi eren, els mitjans de comunicació començaven a informar, però la central —aquella central— no deia res.

Vaig viure l’accident a distància, havent d’informar-ne cons- tantment en uns dies que van ser els més llargs i tensos que re- cordo i amb els companys de Catalunya Ràdio, en Manel Fran i en Miquel Marimon, a la porta de la central. La desinformació era enciclopèdica, feia patir, i algunes declaracions polítiques eren una autèntica vergonya.

Aquest llibre reconstrueix, amb veu coral i mirada precisa, tot allò que va passar —i tot allò que gairebé va passar— aquella nit i durant els anys que la van precedir. Perquè Vandellòs I no és només la història d’un accident. És la crònica d’una aposta geo- política, d’un projecte nascut entre despatxos de Madrid i París, d’una generació d’enginyers fascinada per l’energia atòmica i d’uns treballadors que, sovint en silenci, van sostenir el sistema quan tot trontollava.

Durant dècades, la història de Vandellòs I ha quedat esmicola- da entre arxius oficials, rumors de poble i silencis institucionals. Ara, gràcies al testimoni directe de prop de cinquanta persones —i a documentació fins ara inèdita— podem, per fi, reconstruir-la amb rigor i detall.

Aquest relat no deixa de ser també un homenatge a totes les persones que, sense valorar riscos personals, i des d’una èpica obrera, van estar a l’altura d’un accident terrible quan encara te- níem tots a la ment l’accident nuclear més gran de la història, a Txernòbil, tot just tres anys abans.

Tots els testimonis junts fan del llibre un extraordinari tre- ball d’investigació periodística que es llegeix a ritme de thriller. Una crònica de por, poder i desinformació que fàcilment podria tractar-se d’un guió de pel·lícula d’aquelles de ciència-ficció o de catàstrofes. Personalment, la lectura se m’ha fet trepidant. I, alhora, angoixant.

Hi ha llocs que formen part de la nostra memòria col·lectiva perquè algú en va fer relat. Aquest llibre n’és el relat. Perquè allò que no s’explica, s’oblida. I allò que s’oblida, es pot repetir.

Avui, més de tres dècades després, aquell reactor tancat conti- nua sent tot un símbol. No només d’un moment crític en la història industrial i energètica del país, sinó també d’allò que passa quan el poder tecnològic i la responsabilitat democràtica no van a l’una. Llegir aquest llibre és escoltar les veus que van viure aquell foc de prop, però també és entendre com es construeix —i com es nega— la memòria d’un país. Perquè només sabent què va passar a Van- dellòs I podrem evitar que torni a passar a qualsevol altra banda.

En un moment en què el debat sobre la transició energètica, la crisi climàtica i la sobirania energètica torna a ser al centre de l’agenda política i social, revisitar Vandellòs I és més que un exer- cici de memòria: és una eina per pensar el futur.