El periodista Manel Riu acaba de publicar a Saldonar Els herois de Vandellòs I, una investigació amb testimonis i detalls inèdits sobre la nit del 19 d’octubre de 1989. Ot Bou en fa la crònica a VilaWeb. Podeu llegir l’article aquí

El 19 d’octubre de 1989 a la nit, un accident a la central nuclear de Vandellòs I “hauria pogut canviar la història del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre.” El periodista del diari Crític Manel Riu (Barcelona, 1995) acaba de publicar el llibre Els herois de Vandellòs I (Saldonar), una investigació que reconstrueix, amb testimonis i detalls inèdits, les hores fatídiques en què tot va trontollar. Les coses es van complicar molt de pressa, i encara s’haurien pogut complicat més. “D’entrada és un incendi en una turbina, com qualsevol altre incendi industrial en una fàbrica de pneumàtics, per exemple. El problema és que hi ha una cadena de conseqüències que acaben fent perillar la refrigeració del reactor, que si s’hagués escalfat massa hauria pogut causar l’emissió de gasos radioactius a l’exterior”, explica a VilaWeb.

La central de Vandellòs I, que després de l’incident es va haver de desmantellar, va ser la primera nuclear que es va construir a Catalunya. El llibre fa també immersions interessants al passat de la central, com la discussió franquista sobre si s’hi havia de desenvolupar la bomba atòmica espanyola, la disputa territorial amb l’Empordà –perquè originalment l’havien projectada a Pals–, o el debat geopolític, molt important per a entendre l’accident. El sistema s’inspirava en el model francès, que va esdevenir obsolet de seguida –la resta ja es van inspirar en el nord-americà–, de manera que Vandellòs 1, tot i que tenia fama de segura, era una central estranya, molt autònoma, “que passava desapercebuda perquè anava sola i no tenia germans”. En bona mesura se’n va ressentir. A més, com que les nuclears eren una font nova d’energia, el coneixement que se’n tenia era prou rudimentari comparat amb l’actual. En aquell moment, l’ordinador de la central funcionava amb menys d’una centèsima part de la memòria que ja tenien els ordinadors de sobretaula que llavors ja comercialitzaven Apple o Microsoft.

Però no tot era fruit de l’època. S’hi van cometre errors greus, tot i que la justícia va esbandir totes les mans: la turbina havia mostrat senyals de corrosió i no se n’havia fet cas. La seva central de referència, a l’estat francès, havia tingut dificultats notables que tanmateix no van implicar cap revisió a fons a Vandellòs. No hi havia programa de garantia de qualitat ni programa de protecció física. Aquella nit, a més a més, el pla d’emergència no es va activar com pertocava. El llibre conté transcripcions de les converses amb el Consell de Seguretat Nuclear espanyol, que en teoria havia de supervisar-ho tot, i que palesen una gran desorientació. “Veiem clarament com anaven de perdudes les administracions, el governador, la premsa, els veïns, i com va costar en aquell moment de tenir informació acurada sobre què havia passat, cosa que en complicava la resolució”, explica Riu. La nuclear és una de les indústries més segures de tot el món, precisament perquè quan hi falla alguna cosa les conseqüències són molt greus, però aquell 19 d’octubre la concatenació de coses que van fallar va ser d’un gran abast. 

Explicar bé la història és oportú perquè, segons Riu, conté moltes lliçons sobre la gestió de les emergències que encara són útils avui. Una de les més bàsiques és la inconveniència de l’opacitat. Durant molt de temps, la boirina de silenci ha recobert la memòria dels fets. “Un dels problemes que hi ha hagut durant trenta-cinc anys ha estat la batalla pel relat: si reconeixies que això havia estat greu era perquè eres antinuclear i si deies que no era perquè defensaves el futur de les centrals”, constata Riu. Per això hi ha tan poca informació disponible sobre què va passar i, de fet, els testimonis dels treballadors han estat escassos malgrat que molts ho van viure de manera molt traumàtica. De fet, diu, entre els que recull el llibre n’hi ha per primera vegada que es pronuncien desacomplexadament sobre la gravetat d’allò que va passar. Fins ara, els havia costat: “Hi havia qui sentia que si explicava què havia passat traïa la comunitat, en certa manera, perquè facilitava que la societat arribés a la conclusió que les nuclears eren insegures i que, per tant, la comunitat perdés el seu futur.”

Aleshores, tothom tenia molt gravat al cervell l’accident nuclear de Txornòbil, que havia estat tres anys abans. Riu aclareix que els detalls tècnics d’allò que va passar a Vandellòs 1 són massa diferents, però en el fons la comparació no ajudava llavors ni ajuda ara. “El problema és que mirem de mesurar la gravetat d’un incident comparant-lo amb el més greu de la història. Hi ha moltes diferències. Ara, això vol dir que no va ser preocupant? No. L’incident va estar a punt de treure radioactivitat a l’exterior. Hi va haver treballadors que van córrer davant d’una bola de foc, que es van haver de desplaçar amb una inundació d’aigua que els arribava al melic, entre màquines que els haurien pogut electrocutar en qualsevol moment. La seqüència de fets va ser tan complicada que no sabem si ara hi hauria una zona d’exclusió de pesca o si directament no es podria viure a l’Ametlla de Mar, però va anar de molt poc que l’escenari no fos molt pitjor”, diu.  

La peça que ho va evitar van ser, sens dubte, els treballadors, que Riu titlla d’herois sense dubtar-ne malgrat que ells, per modèstia, o per prudència, o per mirar de llevar importància a l’incident, no sempre se senten còmodes amb l’etiqueta. En tot cas, la narració del llibre deixa molt clar que la seva intervenció va ser determinant. Un exemple: “El fet que molts es coneguessin la central amb els ulls tancats va fer possible, literalment, que entre el fum poguessin guiar els bombers.” Tots recorden molta tensió, i uns quants, no tots, recorden a més a més confusió. N’hi hagués o no, hi ha casos que ho fan pensar, com el d’Antonio Vigo, un treballador expert en prevenció de fuites radioactives que se’n va assabentar per casualitat, i va decidir d’anar a la central a veure què passava, per compromís.

Una de les raons del sacrifici dels treballadors va ser que el lligam que tenien amb la central anava més enllà de la feina. “Sempre havíem viscut com si la central fos propietat nostra”, explica una treballadora. Molts altres testimonis fan servir expressions semblants. Vivien tots a l’anomenat poblat Hifrensa –el nom de l’empresa–, a l’Hospitalet de l’Infant, a tocar de la central, dissenyat pels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Josep Puig i Torné. Era una comunitat que Riu descriu com gairebé idíl·lica, amb equipaments extraordinaris i una escola d’elit. Una comunitat obrera, però segregada i amb millors condicions que no la resta. “Molts hi havien arribat sense res, dels Països Catalans i d’Espanya, i s’hi havien trobat una vida millor que no s’haurien imaginat mai. Amb l’incident tot perillava, i per això quan hi va haver protestes del moviment ecologista o de veïns d’unes altres zones, molts ho van viure una mica com una amenaça”, explica. La mostra més clara són les disputes amb els veïns de l’Ametlla de Mar, que vivien pocs quilòmetres més enllà i, espantats per les conseqüències de la tragèdia potencial, demanaven explicacions.

Lluny de ser un detall, en aquest punt hi ha una de les claus, segons Riu. A parer seu, és la gran lliçó d’aquesta història. “Era una comunitat molt cohesionada que, per culpa del xoc amb el perill, amb el risc, veu com tot es pot acabar de sobte; com un accident pot ser el final del seu somni, el final del seu projecte de vida. La manera com reacciona aquesta comunitat ens ha de fer reflexionar sobre com, en el futur, reaccionaran unes altres comunitats que es dediquen, per exemple, a la fabricació d’automòbils de gasolina o a la ramaderia intensiva”, sosté. És essencial, doncs, tenir alternatives preparades. “Si no hi ha solucions de desenvolupament diferent, si no hi ha garanties que els recursos es redistribueixen de manera que els treballadors dels sectors que cal canviar podran tenir, igualment, un projecte de vida d’èxit, no aconseguirem canviar el rumb, per més grosses que siguin les emergències climàtiques.”