“Non scrivi ciò che sai ma cominci a saperlo scrivendo”, llegim en el petit assaig “Cosa è la poesia?”, imprescindible poètica que tanca el volum que recull tots els poemes de Milo De Angelis escrits fins al 2015. I, segurament, Tema de l’adéu, dedicat a la mort de la seva jove dona, Giovanna Sicari, és on millor s’adverteix que, per a l’escriptor milanès, la poesia és una forma de coneixement lligada a la revelació. No és fàcil escriure un llibre al redós de la mort, especialment per qui té aversió per la llàgrima fàcil i l’excés de patetisme. Però Milo De Angelis es troba a gust amb la seva biografia, sap com acarar-la.

Les sis seqüències que conformen el poemari ofereixen diverses perspectives sobre el “tema” triat: el comiat. Veurem diumenge és una múltiple convocatòria d’ombres, que va des de l’anunci per part de Giovanna de l’embaràs del primer fill fins a la memòria d’adolescent, tot passant per la relació amb el femení (heroïna, atleta, guerrera) al llarg de la vida. Les altres seccions es refereixen més explícitament a episodis concrets de la malaltia mortal: Escena muda ens parla quasi obsessivament del “pit” o la “carn ferida” en un xafogós estiu milanès, amb una no menys obsessiva presència de l’asfalt, ciment i una parada d’autobús; Trobar una vena evoca amb detall l’estada a l’hospital durant l’operació quirúrgica, quan no encertar amb el vas sanguini esdevé un informe mèdic negatiu i una invocació d’allò més corprenedora: “No te’n vagis, abisme, del meu costat”. Aquell lluny de nosaltres es concentra a explicar-nos com, en la fase terminal de la malaltia, la memòria i el present coexisteixen, entre la nostàlgia i una apel·lació a un futur “desconegut” que també som cadascú de nosaltres; Hotel Artaud posa en escena una intensa partida entre la malalta que demana “només / de ser indultada”, i el jo que protagonitza “la nostra / última representació”; i, a la fi, a Visites nocturnes es dibuixen xerrades pòstumes entre l’“arquera nena” que demana “una mica de mort”.

Llibre compacte, profund i tendre alhora, conscient de la “nit de cada rostre / que hem estimat”, però sense un excés de desesperança ni malenconia, que diu només amb simple exactitud i potser amb certa reticència. Tema de l’adéu no és altra cosa que una recerca sobre els límits precisos d’allò que s’ha perdut i alhora una gran reflexió sobre la malaltia, el comiat i la mort.