Fotografia

Albert Sáez

Literatura d'observació

Josep Lluís Micó, a 'Titulars i reserves', té una mirada penetrant, de manera que treu petroli de tot el que passa per davant dels seus ulls

En el context digital, el periodisme, com tantes altres coses, ha de retrobar-se amb la seva essència, amb els seus components bàsics. El periodisme, per adaptar-se a la realitat digital, ha d’admetre que la seva essència no està en el suport que utilitza per explicar les seves històries ni en la periodicitat de les seves publicacions.

Podria ser que acabéssim tenint un periodisme sense diaris o sense emissores de ràdio. I, fins i tot, un periodisme sense períodes. Les xarxes ofereixen informació contínua, sense la segmentació de la setmana, del dia o de l’hora.

Per això no són exactament periodisme, perquè no són un relat sinó una mera suma d’instants. I les instantànies són necessàries però no suficients per entendre i explicar la realitat. La capacitat de narrar, de generar un relat més enllà dels impactes, és una dimensió que ens fa humans, com diria l’admirat Josep Maria Esquirol.

Som persones perquè la narració que fem amb la suma dels instants viscuts i retinguts en la memòria ens proporcionen una identitat. I això que passa individualment també passa socialment.

Un diari, va dir Arthur Miller, és una nació en conversa amb ella mateixa. Fixem-nos que no va dir que fos una rotativa ni un exemplar. Va dir una conversa, un relat.

Titulars i reserves és periodisme en essència. És literatura d’observació. Josep Lluís Micó té una mirada penetrant, de manera que treu petroli de tot el que passa per davant dels seus ulls.

Mira i remira fins a entendre la complexitat del que es proposa explicar. Ho podria resumir en un tuit. I quan vol, ho fa. Però com a periodista excel·lent el que vol és explicar una història. Mirar-la des de tots els punts de vista, sabent que tot i així no la captarà en la seva integritat.

Una mica a la manera de Michel Foucault, Josep Lluís Micó sap que en els marges és on la realitat agafa més força, amb la qual cosa permet ser vista amb més nitidesa. Les millors joies del periodisme han nascut de la narració dels anomenats successos, de la mala vida com es diu a les redaccions.

És en el límit on es defineix millor l’essència, la frontera delimita el territori. De manera que aquest llibre ho té tot: mirada penetrant, relat ambiciós, històries en la frontera... Perquè, finalment, el que té Josep Lluís Micó és estil, una veu pròpia que torna un llibre rere l’altre per sacsejar-nos, per interpel·lar-nos, que dirien alguns.

Gaudim-lo perquè és periodisme en estat pur. O sigui, literatura en estat pur. O sigui, la vida en estat pur.

Titulars i reserves

Titulars i reserves

Josep Lluís Micó

No-ficció