Fotografia

Ferran Casas

Equilibri per atacar el drama de l'accés a l'habitatge

El drama és cada dia al carrer. A Ciutat Meridiana, però també en barris de classe mitjana o en persones grans que havien estat benestants

La ciutat sense veïns d'Andreu Merino és una seqüela. Una seqüela i una panoràmica necessària per entendre el què i el perquè d’un fenomen que s’ha convertit en un maldecap per a centenars de milers de catalans. Un fenomen que té molt a veure amb les desigualtats de la nostra societat i que també les explica. El «gent sense casa i cases sense gent» que es crida als carrers té cares, dades, lleis, responsabilitats i també irresponsabilitats que serveixen per explicar-lo.

Quan llegim els diaris o consultem les xarxes veiem sovint, amb menys profunditat de la que seria desitjable, notícies de desnonaments, de plans de les administracions per fomentar l’habitatge públic, de moviments dels fons voltor, de canvis legislatius... Però cal més context, més periodisme i més mètode per endreçar-ho tot plegat. Per posar les coses a lloc i buscar l’arrel del conflicte amb una mirada compromesa i, alhora, fonamentada. És impossible afrontar bé el problema sense un retrat acurat.

Abans de la pandèmia, el preu mitjà del lloguer a Barcelona havia superat ja els 1.000 euros. L’habitatge digne és un dret que la sacralitzada Constitució espanyola reconeix de forma explícita i que afronta la contradicció d’estar sotmès a les lleis del mercat i a una especulació que els darrers anys ha estat salvatge. Les escasses mesures que s’han pres per posar-hi solució han estat massa prudents o purament cosmètiques. Els decrets de la Generalitat i les mesures dels grans ajuntaments, sovint voluntaristes i directament relacionades amb la pressió del moviment per l’habitatge, han topat amb la legislació estatal i amb una Justícia que ens ha acostumat a dubtar poc quan s’ha de triar entre qui pateix i qui fa patir. Que no guanyin els segons és l’excepció. Les llacunes legals, quan hi són, es resolen normalment a favor dels grans propietaris i en contra de qui pitjor s’ho passa.

El preu del lloguer, i també el de l’habitatge en propietat, està directament vinculat a l’evolució de l’economia global, a la salut del sistema capitalista. Segons dades de la Generalitat, el 2008, en el zenit de la bombolla immobiliària, a la capital catalana la mitjana del lloguer era de 813 euros. La crisi va marcar un descens fins als 682 l’any 2013. El 2018 ja érem als 930 i pujant. És un «fenomen» molt barceloní, però no només: la més barata d’entre les grans ciutats era Manresa, amb 432 euros de mitjana.

D’acord que som davant un problema global i que no és nou. Fa cent cinquanta anys a la Comuna de París van comen-çar a posar-hi fil a l’agulla pel preu poc assequible de l’habitatge, però els catalans hi hem posat tant com hem pogut per accentuar-lo encara més els darrers anys: una orgia hipotecària que va sobreendeutar les famílies primer, convertir després els bancs i les caixes en grans tenidors, i finalment donar entrada a fons voltor; un parc públic d’habitatge que representa un testimonial 2% de l’oferta; l’increment de les desigualtats com a comú denominador de la crisi financera de 2008 i de la pandèmica actual; un marc legal que ha liberalitzat el sòl i l’accés a l’habitatge, i un model productiu que ha prioritzat el turisme, una indústria depredadora que ha gentrificat les nostres ciutats. El que abans era comú —pagar-se un pis amb una pensió o amb una feina de vuit hores— ara sovint no ho és.

El drama és cada dia al carrer. A Ciutat Meridiana, coneguda com a Vila Desnonament, sí, però també en barris de classe mitjana o en persones grans que havien estat benestants. No és només una qüestió de famílies «desestructurades», amb problemes o poc formals, tal com ens volen fer creure algunes campanyes polítiques i mediàtiques.

És evident que les institucions han d’abordar el problema per fer valdre el dret a un habitatge digne. I que d’aquesta situació el periodisme n’ha d’ensenyar les conseqüències en forma de cares. Però sobretot les seves causes. D’això va La ciutat sense veïns quan, a partir de casos concrets, fa la feina d’obrir el focus. En això ha consistit també la trajectòria periodística d’Andreu Merino els darrers anys, que he tingut la sort de compartir en el dia a dia.

La ciutat sense veïns

La ciutat sense veïns

Andreu Merino

No-ficció