Fins que no s'intervingui el parc privat no es podrà garantir que tothom tingui un habitatge digne

El periodista Andreu Merino plasma anys de cobertura del dret per l'habitatge al llibre La ciutat sense veïns (Saldonar), on explora la situació del mercat immobiliari a Barcelona, el paper de l'Administració i del poder judicial i la lluita feta des del carrer per evitar desnonaments i pal·liar l'emergència habitacional. Ho explica a Emma Pons a Públic. Podeu llegir l'entrevista aquí


El periodista Andreu Merino (Barcelona, 1989) fa anys que es dedica a cobrir el dret a l'habitatge i els moviments socials que lluiten per garantir-lo. Actualment des del diari Naciódigital. Aquesta experiència, fonts i coneixements els ha volcat recentment en el llibre La ciutat sense veïns (Saldonar), on explora la situació del mercat immobiliari a la capital catalana, el paper de l'Administració i del poder judicial i la lluita feta des del carrer per evitar desnonaments i pal·liar l'emergència habitacional que s'hi viu. En una trucada amb Públic, parla sobre la concentració de la propietat en mans dels fons voltor, la justificació de jutges davant les sentències de desnonament i les victòries de la PAH i el Sindicat de Llogateres, en forma d'una organització i influència creixents i capacitat per tirar endavant solucions propositives: "Ara es qüestiona que una família pugui ser desnonada; això està a l’agenda política. Haver guanyat aquesta legitimitat és fruit d’anys de lluita".

—Dibuixes una Barcelona cada cop més assetjada pel mobbing immobiliari, la gentrificació i la mercantilització de l’habitatge. Si bé aquest no és un fenomen nou a la ciutat, quan va començar a accelerar-se fins arribar al punt actual?

Jo crec que el punt de partida per entendre el que estem vivint ara va ser la gestió de la crisi del 2008, quan es busca una sortida a la crisi bancària. Els bancs, o les caixes, s’havien agafat els dits amb els actius tòxics, i aleshores és quan als països més rics del món es dissenya l’entrada de fons inversors com actors que se’n puguin fer càrrec i salvar així la banca. A partir d'aquí veiem més protagonisme d’aquests fons, i de manera particular, a l’Estat espanyol tenen catifa vermella les Socimis, que són les societats que els operen. Això fa que la propietat s’hagi anat concentrant cada cop en menys mans. 

—Fins a quin punt concentren el mercat? Quins són els fons voltor més importants?

No tinc la dada exacta, però Blackstone té 50.000 pisos a l’Estat espanyol. En percentatge potser no sembla tan alt, però 50.000 pisos són 50.000 famílies. Són pisos que tenen un destí molt clar. La majoria de fons voltor, tot i que han començat a veure el lloguer com a negoci, tenen la idea de comprar aquests pisos, amb veïns o sense (a qui moltes vegades opten per no renovar i expulsar-los) i fer reformes per vendre’ls més cars. Blackstone s’ha convertit en un símbol perquè va ser dels primers, es va fer molta difusió, però també n’hi ha d'altres com Cerberus, que ha estat un dels objectius que ha assenyalat el Sindicat de Llogateres.

—De quina manera el poder polític ha protegit o desprotegit els veïns d’aquest fenomen durant la darrera dècada?

A l’hora de la veritat, quan parlem de dret a l’habitatge, ens trobem amb una cruïlla on hem de decidir un camí o l’altre: un és el que considera que la solució és incrementar l’oferta i construir mes habitatge públic; l’altre diu que també cal intervenir el parc existent. El principal problema del primer és que és lent i en una ciutat com Barcelona no sobra molt d’espai per construir habitatge nou. Podem parlar d'emergència, i tot apunta que quan els jutjats tornin a activitat normal a tardor, hi haurà una onada de desnonaments. Pel que fa a la intervenció del parc públic, hi ha prou arguments per tirar-ho endavant. Ha faltat més voluntat i valentia política per fer una legislació que consideri el dret a l’habitatge com un dret i no com un bé de mercat. Falten polítiques públiques per fer una intervenció del mercat d'habitatge ja existent. Un exemple ha estat la llei de regulació dels lloguers.

—Sovint es parla de les lleis, dels parlaments i de la policia, però no tant dels jutges, a qui també assenyales. Quin poder juga el poder judicial en el dia a dia dels desnonaments?

El poder judicial el que fa és posar en una balança el dret a l’habitatge i el dret a fer complir una sentència judicial. Els jutges quan et donen explicacions de perquè s'executa un desnonament malgrat sigui una família vulnerable, és perquè defensen el dret a fer complir la sentència judicial. És un dret fonamental, el que passa és que acostuma a pesar més això que no el dret a un habitatge digne. Però hi ha normatives europees i pronunciaments de l’ONU que insisteixen que no es pot desnonar una família sense alternativa habitacional. Però els jutges no en fan cas. S’han anat buscant maneres d’anar fent complir [les sentències] per esquivar la resistència del moviment per l’habitatge. Per exemple, els desnonaments amb data oberta. Molts jutges, com el delegat de dret civil de Barcelona, diuen que ordenar desnonaments oberts és la millor manera d’esquivar la resistència del moviment per l’habitatge, tot i que la llei els prohibeix. 

—El moviment pel dret a l’habitatge ha aconseguit fer de mur de contenció d’aquesta emergència?

Primer va estar gestionant l'emergència. A dia d’avui, a Barcelona si molts desnonaments s’aturen és per la seva actuació, més enllà d’altres eines com el Servei d’Intervenció en situacions de Pèrdua de l’Habitatge i Ocupacions (SIPHO) de l’Ajuntament. El moviment per l'habitatge ha fet una feina indispensable de resistència, de gestió de l’emergència, però també ha passat a l’ofensiva. Han apostat per la part propositiva: al 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya, el 2019, va sentar les bases de treball futur. Va ser la primera vegada que col·lectius de diferents naturaleses feien una estratègia comuna, com la campanya Guerra a Cerberus, van preparar la formació a diferents municipis per crear sindicats… Hi ha hagut una doble vessant: una gestió de l'emergència però també una part propositiva, també amb la llei de regulació dels lloguers. I amb l’impuls de la Llei 24/2015.

—Des que es va fundar la PAH, pels desnonaments per impagament d'hipoteca, fins a la formació del Sindicat de Llogateres, amb els abusos en el preu dels lloguers, què ha canviat i què segueix igual?

Ha canviat la casuística d'emergència habitacional. En el seu moment, el 2008, se centrava en la gestió de la crisi, i llavors la major part eren casos d’hipoteques. La gent es trobava que de cop i volta no podia pagar. [En aquests anys] hi ha hagut un creixement exponencial del moviment per l’habitatge.

Per mi hi ha hagut dues variables [de canvi]: primer un augment dels casos de lloguer, d'ocupació i de relloguer. Casos que no passen pel fet de ser propietaris, sinó per l’alternativa d’ocupar o haver d’anar per la via informal. L’altra conseqüència ha estat el fet del canvi de cares pel que fa a la propietat. Al llibre explico el cas de la María Jesús. Ella vivia en un pis amb una hipoteca de Caixa Penedès, que va fer fallida i llavors va passar al BBVA, i el BBVA s’ho va vendre a un fons d'inversió. En 10 o 12 anys al pis hi viu una família, la de la María Jesús, però el propietari ha canviat tres vegades. Això fa que el moviment per l’habitatge s’hagi d’anar acostumant a cares noves, i no és el mateix negociar amb un particular, amb un banc o amb un fons d’inversió. 

D'altra banda, el gran canvi que hi ha hagut a Barcelona des de la PAH ha estat la descentralització als barris. Hi ha grups d’habitatge a tots els districtes. Per mi aquest és el canvi principal. També el naixement del Sindicat de Llogateresper fer front als abusos dels lloguers. I totes les estructures populars que s’han generat al voltant d’això, per exemple les xarxes d’aliments i de suport, que en molts casos han nascut vinculades als grups d’habitatge. 

—Quines diries que han estat les seves victòries més importants?

Una de les principals, el fet de guanyar legitimitat política i centralitat del discurs. Ara es qüestiona que una família pugui ser desnonada, això està a l’agenda política i parlamentària. És important haver guanyat aquesta legitimitat, és fruit d’anys de lluita. També la ILP 24/2015, impulsada per la PAH i la resta d’entitats. El decret antidesnonaments del 2019 de la Generalitat que el Tribunal Constitucional va tombar també va ser una victòria. També la regulació dels lloguers. I en general, haver teixit aquesta xarxa de lluita a peu de carrer que no només gestiona l’emergència sinó que fa passos endavant per passar a l’ofensiva i fa propostes de solució.

—Aquesta tardor es preveuen desenes de milers de desnonaments a Catalunya. En una situació d'emergència social i crisi econòmica, quin impacte poden tenir?

Pot ser que ens trobem en escenari mai vist, segons el moviment per l’habitatge. Les previsions són que es podria superar el pic del 2013, quan en vam viure més a Catalunya. Això pot suposar una crisi en forma de gent que no tingui allotjament digne on viure. A Barcelona, la mesa d'emergència continua col·lapsada, hi ha dos anys de llista d’espera, estan oferint allotjaments temporals que s’eternitzen. Si ja passa ara, l’augment de casos pot fer que faltin noves respostes de l’Administració.

—Què caldria per impedir-ho?

Es pot allargar la moratòria dels desnonaments, que no deixa de ser un pedaç però serveix per guanyar temps. Fins que no s'intervingui el parc privat d’habitatge ja construït i amb famílies ja vivint-hi, no es podrà garantir que tothom tingui un habitatge digne i no hagi de marxar; serà impossible.

D'altra banda, tots hem pecat una mica de centrar el discurs en famílies vulnerables, com si el dret a l’habitatge fos només per elles, però ha de ser un dret universal. Hem vist estudis, com el recentment publicat per La Hidra Cooperativa amb l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Agència de Salut Pública de la ciutat, que conclouen que viure de lloguer ja et fa precari. I sobre els fons d'inversió, jo crec que un dels grans melons és el debat sobre què és o no un gran propietari, que ara es xifra al voltant de tenir entre 10 i 15 habitatges. Hi ha un conflicte polític i ideològic que s’ha de resoldre i la llei estatal d’habitatge marcarà el rumb en els propers anys.

 

La ciutat sense veïns

La ciutat sense veïns

Andreu Merino

No-ficció