La creació artística sempre ha d’estar de part dels vulnerables. Precisament perquè en som, la necessitem com a analítica radical dels conflictes íntims. Com a sublimació de les nostres ànsies.

El fet de significar-nos en l’entrellat dels sentits i del sentit no tindria cap interès si no en fóssim, de vulnerables. Els prepotents, els poderosos, els ensuperbits, fins que no s’ensorren desanimats de la seva pròpia ànima, s’esforcen a pensar que no els cal burxar en si mateixos; d’aquí la seva hipertròfia de creure’s invencibles. De creure’s superiors als altres, aquests altres vistos com a dèbils, com a omissibles. O, en el millor dels casos, com a subjectes dignes de llàstima.

La seva altiva seguretat rau en el seu poder econòmic. És tot. Per això, de dalt estant del cim de la supèrbia, no són capaços d’entendre que el sentit que té l’esforç d’indagar-nos a través de la creació, tant si ho fem com a autors com si ho fem com a receptors, és justament la vulnerabilitat humana, la nostra autèntica essència. (Pel poderós l’art és possessió, signe de distinció, i no pas just alliberament.)

Una indagació, deia, que, perquè sigui de veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos. Ens hem de tenir una despietada pietat i alhora sentir un egoisme solidari que ens ensenyin a viure en l’esquinçament de la consciència, però que alhora ens serveixin per evitar que l’escletxa s’engrandeixi, per evitar l’escissió que ens separi de nosaltres i dels altres, i sempre tenint present, amb orgull, que no hi ha res més difícil que viure i que la vida en si és el nostre veritable èxit.

La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols placebo. Remei tòpic. Liniment i prou contra el dolor de la musculatura de la ment. Som humans perquè som fondament "malferibles", perquè som irresolubles.