El futur que imaginen molts profetes tecnològics a partir de les innovacions del present és terriblement apocalíptic: transhumans i posthumans que comparteixen més característiques amb les màquines que amb les persones, sistemes d'intel·ligència artificial mancats de valors, subjectes que es lliuren com autòmats a la gran secta digital... Nombrosos ciutadans troben a faltar en aquest context una guia moderna que serveixi de model o, com a mínim, d’inspiració. D'aquí la publicació de Maquinètica, una modesta interpretació en clau axiològica de l’entorn virtual.

La primera revolució industrial va tenir lloc a finals del segle XVIII. La va propiciar la màquina de vapor i va portar la mecanització de les fàbriques. La segona es va desenvolupar cent anys més tard; l'electricitat va afavorir la divisió de les tasques i la producció massiva. Un segle després, amb la tercera revolució i les tecnologies de la informació, es va completar l'automatització d'aquestes accions. La quarta —això és, la indústria 4.0— ha popularitzat els drons, els vehicles sense conductor, les cases i les ciutats intel·ligents i tota mena de robots.

No cal arribar a l'extrem de manejar els sofisticats dispositius dels llibres, les pel·lícules i les sèries de ciència-ficció per constatar que aquest univers genera tantes oportunitats com reptes i amenaces. De fet, avui ja portem a la butxaca l'instrument de comunicació més complet mai creat, el mòbil. I ens relacionem amb els assistents virtuals, els wearables o els objectes connectats de la internet de les coses: cotxes, edificis, electrodomèstics, etcètera.

Els canvis històrics dels últims cinquanta anys —les revoltes del Maig del 68, la caiguda del Mur de Berlín, la pandèmia de la sida, la irrupció dels fonamentalismes religiosos, les successives guerres a l'Orient Mitjà, els atemptats del terrorisme islàmic, la crisi econòmica, l'explosió migratòria, el ressorgiment d'un moviment feminista potent...— evidencien la vinculació íntima que mantenen els problemes macropolítics i els micropolítics. En realitat, difícilment es poden comprendre els primers sense entendre els segons, i viceversa.

Aquestes transformacions són fets socials que han marcat la transició del segle XX al XXI. Han estat anys plens d'esdeveniments vitals per captar i assimilar tant les modificacions geopolítiques com les personals i afectives. La vida no estableix línies divisòries ni marca fronteres entre àmbits. Això ho fan les assignatures de les escoles i les universitats, els mitjans de comunicació i els centres comercials, les conselleries i els ministeris... Però la vida no ho fa mai, i la tecnologia, que ha planejat sobre els canvis que acabem d’enumerar, tampoc. Per aquesta raó, el mateix estri que serveix en l’actualitat per fer una declaració d'amor val per declarar una guerra.

El desplegament de l’aprenentatge automàtic, la robòtica, la impressió en 3D, la computació al núvol, el big data, la blockchain, el 5G... han portat empreses, administracions i particulars a plantejar-se de quina manera s’han de comportar quan interactuïn amb aquests actors i sobre aquestes plataformes. La xarxa, que va ser vista com un nou continent, ha crescut i s'ha bifurcat en tantes direccions que ho impregna tot. Se suposa que la seva complicació operativa hauria de facilitar-nos l’existència. Però la transfiguració no és tan senzilla d'explicar i les connexions socials, econòmiques, polítiques i culturals tampoc són fàcils de manejar. En això estem.