Al recull de contes antiespecistes publicat per Saldonar, El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter, els animals no humans no són decorat de fons, anècdota ni complement irrellevant de l’experiència humana. En parla Mariona Sanfeliu a Núvol. Podeu llegir la ressenya aquí.

Que surti una antologia de contes pels volts de Sant Jordi no és cap novetat. Que surti una antologia de contes antiespecistes sí que ho és. I si el títol és El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter i altres contes antiespecistes encara és més sorprenent. De títol llarg i provocador, intuïm a quin “geni” es refereix, però el que pot cridar més l’atenció al lector és l’adjectiu: “antiespecistes”. No és aquest un terme habitual en la conversa cultural catalana, la prova és només el fet que si el poses al cercador de Núvol hi trobarem només cinc referències, i del seu antònim, l’especisme, tampoc gaire més: una desena. I què són l’especisme i l’antiespecisme? 

L’especisme és la discriminació basada en l’espècie, on es considera l’espècie humana superior a la resta d’espècies animals, i això justificaria la seva explotació. L’antiespecisme serà a l’especisme, doncs, el mateix que l’antiracisme al racisme —discriminació que jerarquitza els humans segons grups ètnics o color de pell que justificaria la desigualtat entre persones humanes—. Per a molta gent l’antiespecisme és equivalent al veganisme, encara que hi ha qui considera que l’antiespecisme seria la teoria i el veganisme la pràctica d’aquest principi ètic que rebutja la idea de la superioritat de les humanes sobre les altres espècies d’animals, i, en conseqüència, s’oposa a l’explotació animal de qualsevol tipus. 

Aquest recull de contes que ha editat Borja Duñó a Saldonar vol ser, com diu en l’epíleg, una aposta literària per a mirar “d’entendre que o ens en sortim tots (humans, no-humans, natura), o el futur és tràgic per a tothom”. Per trobar una nova mirada que contempli l’entorn i els éssers amb qui compartim el planeta, que expliqui l’experiència humana com a ineludiblement interrelacionada amb allò que no és humà. Deixar enrere, en definitiva, l’antropocentrisme que caracteritza la literatura, que no és més que un reflex del món.

Li caldrà coratge al lector per llegir els nou relats dels que es composa el recull. Coratge perquè les nou autores, escriptors i escriptores, periodistes, comunicadores, una músic i una doctora en filosofia, han creat relats on no hi trobareu animals no humans com a decorat de fons, com a anècdota o com a complement irrellevant de l’experiència humana. 

Incòmodes de llegir alguns, pertorbadors alguns altres, uns juguen amb el sarcasme o l’humor negre com el del tour virtual per una empresa càrnia del futur (“Déu és un venedor” de Xantal Rodríguez), d’altres fan poesia d’una esquerda en una paret on hi troba refugi un falciot, i a través d’observar-lo parla de reconèixer-se en la vida d’un ocell (“Topografia d’una esquerda” de Noelia Karanezi) en un exercici deliciós en què ara seguim un infant, ara un ocell, ara una formiga, permentent experimentar la idea que “tota vida conté una història que no es veu a primer cop d’ull”. 

A destacar també que l’únic conte on es menciona la paraula veganisme és a “Ulls buits”, d’Alba Serrano, on s’explica amb una narració valenta, detallista, crua, que un dolor humà i un dolor no humà poden assemblar-se, compartir característiques, com comparteixen la mirada buida dels seus botxins, un exemple de com les violències poden estar relacionades; també el conte de Lluís Freixes “La roda dels éssers”, un festí d’adjectius i referències literàries, inspirat o homenatge a “La metamorfosi” de Kafka, un text de ritme trepidant, que avança en espiral presentant onze personatges originalíssims, i de final apoteòsic. També la ficció creada per Marta Tafalla a “Jugar-s’ho tot”, basat en el cas real de CarlotaSaorsa, pseudònim d’una activista que va treballar infiltrada en un laboratori d’experimentació animal l’any 2021 i que està a punt d’arribar a judici gairebé 5 anys després. En aquest conte hi trobem frases que no són habituals en literatura, com aquesta que diu que els animals “són subjectes amb intel·ligència i emocions que volen viure les seves vides”. El conte de Borja Duñó tanca el recull amb un exercici preciós d’una hipotètica justícia poètica ambientada en la història de Noè amb tints apocalíptics.

Per acabar, no puc deixar de comentar que m’ha resultat una mica paradoxal que el recull contingui contes escrits tant per persones veganes que viuen el posicionament antiespecista en el seu dia a dia, com per persones no veganes. La proposta que va fer Duñó a autors de “diverses sensibilitats” era el repte d’escriure sota una mirada antiespecista, però no deixa de ser sorprenent aquesta proposta, i que autors no antiespecistes s’hi avenissin, ho van fer… com a exercici intel·lectual? Veuríem acceptable que un autor racista (en la nostra comparativa aquí, un autor especista) participés d’una antologia de contes antiracistes? A mi m’ha sobtat.

Esperem, tanmateix, que aquest recull de contes tingui una bona recepció entre els lectors, que incomodi a la majoria, especista, de la societat, que li faci plantejar-se la seva pròpia dissonància cognitiva i la coherència o no dels seus valors (“Jo soc un amant dels animals!”) amb les seves accions quotidianes (“…però pago a d’altres perquè els explotin i matin per a la meva conveniència”) i que ajudi a mobilitzar la societat cap al canvi ètic de fer el pas al veganisme i contribuir a la lluita menys atesa, de la injustícia més flagrant i amb major número de víctimes a la història del món: l’explotació dels animals pel nostre (el dels animals no humans) benefici egoïsta.