De Moby Dick se n’han fet mil lectures, però la més òbvia, l’antiespecista, és potser la que passem per alt més sovint. També solem donar poca importància al fet que Mary Shelley creés un monstre de Frankenstein vegetarià, o que Jonathan Swift fes arribar Gulliver al país d’uns cavalls (els houyhnhnms), que amb el seu perfecte ús de la raó ridiculitzaven el pensament i les accions de l’ésser humà de la il·lustració.

La literatura és alhora reflex i crítica del que som, i el mal que fem als animals sempre hi ha estat present, d’una manera o altra. De vegades despreocupadament, com els holocausts que apareixen a la Ilíada, tractats per Homer amb la fredor del més absolut antropocentrisme; de vegades amb càrrega crítica, com va fer Felix Salten amb Bambi. Tot i que ell mateix era caçador, és obvi que comprenia —potser millor que ningú— el patiment dels animals que caçava.

Les lectures que fem de les històries també són un reflex de qui som. De la mateixa manera que no volem pensar gaire en els animals que ens mengem, o que usem per vestir-nos, per experimentar, per entretenir-nos o per fabricar productes de cosmètica, intentem no fer massa nostra la reflexió que denuncia el mal que els fem. Que els altres animals siguin subjectes i no els objectes en què els convertim, i que siguin capaços de sentir dolor, angoixa i tristesa, són coses que preferim apartar de la nostra mirada.

Quan aquesta qüestió apareix als llibres o a les pel·lícules, ens commovem momentàniament, però tot seguit els oblidem, com si aquest dolor, aquesta pena i aquest patiment formessin exclusivament part de la ficció. Com si en tancar el llibre s’haguessin acabat. Com si no es trobessin en cada mossegada de carn, en cada glop de llet. D’altra manera, seria impossible conviure amb la nostra contradicció. La dissonància cognitiva afloraria massa fàcilment.

Al número sis de la revista Solstici, Dani Colom Yurrita signa un article titulat «La subjectivitat de l’animal maltractat en la literatura catalana», que es fixa en obres de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Sebastià Juan Arbó i Irene Solà. Com reconeixia Català a Mosaic, a Colom l’amor pels animals també li ve «de menut», i el que sentia per ells era «amor germà». «El fet de criar-me en un entorn on els vells despietats llançaven al riu les cries de gat i les velles estaven avesades a matar els pollastres i els conills del corralet em va fer perdre la innocència de cop. I va ser llavors que vaig prendre partit: no volia que els animals patissin, no volia que els fessin res. Com si fos una obsessió», escriu a l’article.

Això mostra com l’especisme —és a dir, el supremacisme per raó d’espècie— no és innat, sinó que s’aprèn. Colom ho nota també a «Gallines de Guinea» de Mercè Rodoreda. Inclòs a Vint-i-dos contes, el relat mostra com «el xiquet protagonista perd la innocència en adonar-se que la crueltat del món —executada pels adults— forma part de la vida». Tot seguit, Rodoreda detalla el sadisme amb què la mestressa de la carnisseria mata les gallines «de mala manera, penjades pel coll».

Colom també troba la descripció un gat esclafat per un lladre en una porta en un relat de Víctor Català. En una narració de Sebastià Juan Arbó troba el linxament d’un gos rabiós i, com que havia mossegat la gossa Canela, com s’obliga l’amo a sacrificar-la contra la seva voluntat. L’home es veu forçat prémer el gallet contra Canela, que, mentre agonitza, sembla interrogar-lo: «Per què m’ho has fet?». Aquest pas a la mirada subjectiva de l’altre animal cap a l’humà el trobem també a Irene Solà, i Colom posa com a exemples la tragèdia de la vaca Samantha a Els dics i el capítol «El primer cabirol», de Canto jo i la muntanya balla, en què els animals es fan càrrec de la narració adoptant la primera persona.

Hi ha una part de la literatura que avança per aquest camí. Ja no es tracta només d’explicar l’experiència humana com si estigués absolutament deslligada d’allò que no és humà, sinó d’entendre-la d’una forma ineludiblement interrelacionada. Ja sabem on ens ha dut l’antropocentrisme i les noves mirades han de contemplar per força l’entorn i els éssers amb qui compartim el planeta. Ja no es tracta del binomi en lluita humà-natura que podia plantejar Melville a Moby Dick, sinó d’entendre que o ens en sortim tots (humans, no-humans, natura), o el futur és tràgic per a tothom.

És en aquest context que cal situar aquest recull de contes antiespecistes. La feliç coincidència en el temps publicació de Sedició a la granja, de Lluís Freixes, i Ànimes entre les dents, d’un servidor, ens va animar a impulsar aquest tipus de narratives en la nostra llengua. D’aquí va sorgir el Manifest per una literatura antiespecista en català, signat per més de 140 persones i entitats d’àmbits tan diversos com el literari i el científic.

Recentment han aparegut més iniciatives, com —entre d’altres— el llibre per a primers lectors de l’Escoleta Vegana, els thrillers de la Trilogia càrnia de David Serramitjana, la traducció de Ricard Soler i Roger del best-seller de Melanie Joy Per què ens estimem els gossos, ens mengem els porcs i ens vestim amb les vaques, i l’assaig No siguis cruel!, també d’un servidor, aquests dos últims publicats per Saldonar, que s’ha convertit en aliat i actor principal en l’esforç d’impulsar l’antiespecisme en català.

Si la literatura és «una arma carregada de futur», si volem que la cultura sigui també transformadora, no podem obviar una de les lluites més desateses en la nostra conversa cultural. Malgrat l’omnipresència de l’especisme —ideologia invisible que justifica la violència que exercim contra els animals— i, per tant, d’un patiment constant i massiu producte directe de les nostres les accions i decisions de cada dia, aquesta crítica encara no ocupa el lloc que hauria d’ocupar en el combat cultural, com sí que han aconseguit fer-ho altres causes justes com el feminisme i l’antiracisme.

El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter i altres contes antiespecistes pretén ser un pas més en aquesta direcció. Amb la idea d’abordar la crítica a l’especisme incrustat en la nostra societat i que ens condueix a un abisme ètic però també ecològic i de salut pública —el debat ens porta ja a una mera qüestió de supervivència—, hem volgut proposar a autores i autors de diverses sensibilitats el repte d’escriure sota aquesta mirada antiespecista.

El resultat d’ajuntar veus tan diferents ha estat fascinant. Des del tour virtual a una empresa càrnia a la història d’una desconeguda filla de Noè, passem per històries que aborden la naturalesa mateixa de la violència (exercida d’una manera semblant contra les dones), l’horror de l’experimentació animal i la banalització del maltractament convertit en espectacle. Hi ha narracions sorprenents, commovedores, fantàstiques i amb girs inesperats d’autors com Andreu Gomila, Jordi Nopca, Lluís Freixes, Alba Serrano Giménez, Noelia Karanezi, Laia Beltran, Marta Tafalla, Xantal Rodríguez —cantant de Remei de Ca la Fresca, que debuta com a escriptora— i jo mateix.

La diversitat de temes i d’aproximacions que hi ha en aquest recull demostra que hi ha un camp immens per recórrer que, en gran part resta inexplorat. Veig aquí una doble oportunitat: d’una banda, amplia la mirada de la nostra escriptura, sovint obsessionada en el jo humà però que oblida massa sovint que la nostra espècie no és una illa al món que habitem; de l’altra, contribuïm a fer palesa la injustícia més gran i més invisibilitzada de la nostra era, una injustícia que, cada cop més, se’ns gira en contra.

Avancem, també, d’aquesta manera cap a un corpus literari antiespecista en català que no hagi de mirar-se amb enveja, per exemple, el que ja existeix en anglès des de fa molts i molts anys. Tant de bo algun dia siguem capaços de produir obres tan importants en la nostra llengua com La jungla d’Upton Sinclair, del 1905, o Dr. Rat de William Kotzwinkle, de 1976. Sense cap mena de dubte, El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter i altres contes antiespecistes és un pas significatiu en el camí de fer una literatura en català que no només ens commogui sinó que sacsegi les nostres certeses més profundes sobre qui som com a espècie i a qui fem mal en aquest món.