Les pioneres del periodisme català: de l'oblit a la reivindicació

Des de finals dels anys 20 i fins al final de la Guerra Civil, una generació de dones periodistes van aconseguir obrir-se camí. Després d'estar oblidats durant dècades, noms com els d'Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià, Anna Maria Martínez Sagi i Llucieta Canyà protagonitzen antologies, estudis i biografies. Jordi Nopca en parla al diari Ara, arran de la publicació a Saldonar d'Anna Murià, viure, escriure, de Quirze Grifell. Podeu llegir l'article aquí.


"És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós". Així descrivia Irene Polo com era un periodista al diari L'Opinió l'any 1933. Gràcies a ella i a altres companyes de professió, l'ofici d'explicar "els fets brillants i els espantosos" va ser, durant gairebé una dècada –entre finals dels anys 20 i el desenllaç de la Guerra Civil– també cosa de dones. 

"Ara que part de la feina d'aquestes periodistes es troba recollida en llibres, se'ns fa estrany que les hàgim esborrat durant tant de temps, oi?", demana M. Àngels Cabré abans de mencionar "els estudis pioners imprescindibles" de Neus Real (Dona i literatura a la Catalunya de preguerra; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006) i Elvira Altés (Les periodistes en el temps de la República; Col·legi de Periodistes, 2007). Cabré acaba de publicar l'antologia d'articles d'Anna Murià A la recerca de la dona moderna (Comanegra, 2022), i l'aparició del volum coincideix amb diverses novetats relacionades amb el periodisme que practicaven Rosa Maria Arquimbau, Llucieta Canyà i Anna Maria Martínez Sagi. Rere cadascun dels casos hi ha l'entusiasme d'algú que ha estudiat les autores i l'aposta d'una editorial per divulgar un llegat que fa un parell de dècades era pràcticament desconegut.

Una recerca reveladora. La primera periodista rescatada va ser Irene Polo a La fascinació del periodisme

"A principis dels anys 90, en una assignatura de la carrera de periodisme ens van donar a triar entre diversos noms per fer un treball i ens va cridar l'atenció un que no havíem sentit mai: Irene Polo, nascuda a Barcelona el 1909", explica Glòria Santa-Maria, que juntament amb Pilar Tur van començar a buscar informació d'una barcelonina de qui llavors només se sabia que s'havia dedicat al periodisme i que el gener del 1936 havia marxat a Amèrica per fer d'assistent general de la companyia de l'actriu Margarida Xirgu.

"Vam investigar en diverses direccions –recorda Santa-Maria molts anys després–. A través d'una feina d'hemeroteca molt intensa vam anar trobant els llocs on havia escrit, entre els quals hi havia revistes com ara Imatges i Mirador i diaris com ara La RamblaL'Opinió i L'Instant. Vam localitzar uns 260 articles. Després vam buscar en les memòries de companys periodistes i vam parlar amb tots els que encara eren vius: Tísner, Víctor Alba, Sempronio, Anna Murià, Emili Granier Barrera... Tots conservaven un record extraordinari d'ella". 

La recerca del tàndem d'investigadores va tenir com a primer fruit l'antologia La fascinació del periodisme, que Quaderns Crema va publicar a principis del 2003. "En un mitjà absolutament masculí com havia estat, fins feia poc, el periodisme, Irene Polo es va convertir en reportera estrella de la Segona República –afirma Glòria Santa-Maria–. El seu periodisme era directe, en primera línia. Deia que el seu compromís era amb el lector". Tan aviat escrivia sobre la introducció del pantaló femení com feia reportatges de denúncia social –alertant sobre les condicions de vida de treballadors i immigrants–, viatjava a Andorra per seguir-hi les primeres eleccions o entrevistava l'actor Buster Keaton. "Va arribar al periodisme a través del cinema, perquè havia treballat com a publicista per a la productora i distribuïdora Gaumont –recorda Glòria Santa-Maria–. Els seus primers articles signats són del 1927, per a la revista El cine, quan ella té encara 17 anys. Estaria molt bé poder incloure part de la seva producció en castellà en una nova edició de La fascinació del periodisme. Estem en converses amb Quaderns Crema".

Cap a l'empoderament. La dona moderna, segons Anna Murià

Entre les companyes de generació d'Irene Polo hi va haver Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002). "Va aterrar en el periodisme el 1925, a través de la revista La dona catalana, que dirigia el seu pare, Magí Murià –explica M. Àngels Cabré–. Els articles inclosos a A la recerca de la dona moderna provenen també de publicacions com La NauLa Rambla i L'Opinió. Evoluciona des d'un feminisme tebi cap a l'empoderament de la dona durant la Segona República". Murià es troba en ple procés de reivindicació, amb l'edició a principis d'any dels seus contes , Sota la pluja (Comanegra), i la publicació recent del volum de converses amb Quirze Grifell, Anna Murià, viure, escriure (Saldonar, 2022).

Cabré té un assaig inèdit, Lletraferides republicanes, on reivindica "tota una generació de periodistes i escriptores, d'orientacions polítiques diverses i d'interessos també variats", entre les quals destaca Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974), María Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980) –que va arribar a dirigirLa Vanguardia entre el 1936 i el 1937, després d'una dècada dedicada al periodisme cultural– i Llucieta Canyà (la Bisbal d'Empordà, 1901 - Barcelona, 1980). D'aquesta última, l'associació Indilletres acaba de reunir, a L'etern oblit, un centenar dels articles que havia publicat a la secció Món femení, a La Veu de Catalunya, entre el 1929 i el 1930.

Una periodista amb mil cares. Anna Maria Martínez Sagi va ser la primera dona directiva del FC Barcelona

"Hem de deixar de separar aquestes autores per la llengua en què escrivien, perquè moltes d'elles ho van fer tant en català com en castellà, segons la capçalera", diu Cabré. Un d'aquests casos va ser el d'Anna Maria Martínez Sagi (Barcelona, 1907 - Santpedor, 2000). Quan ja era nonagenària, l'escriptor Juan Manuel de Prada la va voler conèixer. "A finals dels 90 jo vivia obsessionat per la recuperació d'autors oblidats i maleïts a qui la Guerra Civil havia fet la vida a miques –explica De Prada–. Vaig arribar a Martínez Sagi a través d'un llibre de César González-Ruano. Quan vaig saber que encara era viva la vaig anar a trobar".

Així va néixer una història de fascinació i amistat, transformada primer en novel·la (Las esquinas del aire; Planeta, 2000) i, després de dues dècades de feina, convertida ara en una biografia en dos volums i més de 1.700 pàgines d'extensió. El derecho a soñar (Espasa, 2022) reconstrueix una figura polièdrica: Martínez Sagi no només va escriure articles per a La Rambla, Las noticias i el setmanari madrileny Crónica, sinó que va tenir un paper molt destacat en relació a l'esport. "A més de ser campiona de javelina, va fundar el Club Femení i d'Esports, associació cultural i esportiva per a dones treballadores, i el 1934 es va convertir en la primera directiva dona del Futbol Club Barcelona –recorda l'escriptor–. Era una figura contradictòria, perquè al mateix temps que ocupava aquest càrrec... era detractora del futbol femení! El considerava «un esport violent no apte per a dones»".

Al testament, Martínez Sagi va demanar a Juan Manuel de Prada que no reedités ni publiqués la seva obra fins 20 anys després de morir. Ho està fent des de la Fundació Banco Santander. "Va tenir una vida dura –afirma–. Va trencar amb la família, que era de l'alta burgesia, per revolucionària i sindicalista, va viure un llarg exili i quan va tornar a Catalunya a finals dels 60 va veure com la Gauche Divinei un antifranquisme una mica esnob la deixaven de banda com si fos un trasto vell".

Després de visitar una vuitantena d'arxius, l'escriptor va descobrir que Martínez Sagi li havia amagat alguns "moments foscos", com ara "el paper en l'assassinat d'uns frares de l'orde hospitalari a Barcelona durant la guerra" i el "possible vincle amb una xarxa de falsificacions artístiques des de l'exili francès". També va fer de reportera gràfica al front d'Aragó. "Va ser l'única dona espanyola que va fer fotos en el camp de batalla durant la guerra –admet–. Així i tot, ella només repetia com havia travessat la frontera amb Machado, un detall probablement fals".

Entre la sàtira i la desesperació. Els articles de Rosa Maria Arquimbau i unes cartes inèdites d'Irene Polo

Els anys de la Segona República, Anna Maria Martínez Sagi va estar molt enamorada d'una altra periodista i escriptora, Elisabeth Mulder (Barcelona, 1904-1987), en procés de recuperació per part de l'editorial Renacimiento. Entre les autores amb qui va mantenir una relació d'amistat hi havia Maria Teresa Vernet i Mercè Rodoreda. "Amb Anna Murià van renyir perquè tenien desavinences sobre el feminisme –recorda Juan Manuel de Prada–. Amb Rosa Maria Arquimbau , una autora satírica i força verinosa, van tenir problemes de seguida". 

Arquimbau ha estat un dels cavalls de batalla recents de l'escriptor i crític literari Julià Guillamon. Li va dedicar un assaig, L'enigma Arquimbau (Comanegra, 2016), i n'ha anat recuperant part de l'obra literària. L'últim episodi de la reivindicació d'aquesta novel·lista i periodista –nascuda a Barcelona el 1909 i morta a la capital catalana el 1992– és l'antologia d'articles Film & Soda (Comanegra, 2022). Apareguts als anys 30 en publicacions com L'Opinió i La Rambla, són una mostra, en paraules de Guillamon, "del periodisme moderníssim lligat al clima polític i cultural que es va crear arran de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i de la proclamació de la República". Entre els temes que aborda Arquimbau al volum hi ha la defensa a ultrança del vot femení –va arribar a presidir el Front Únic Femení Esquerrista–, l'atac a la monarquia i el conservadorisme de la Lliga Catalana i l'observació encuriosida d'una pràctica llavors a l'alça, el nudisme.

El desenllaç de la Guerra Civil, passés o no per l'exili, va acabar amb la generació de periodistes catalanes que havien despuntat durant els anys 30. Si Irene Polo havia estat la que, de totes elles, havia debutat de manera més prematura, també es va avançar a les altres a l'hora de deixar l'ofici. El gener del 1936 va marxar a Amèrica com a assistent de Margarida Xirgu. Glòria Santa-Maria i Pilar Tur van seguir el rastre familiar de l'autora, que havia mort a Buenos Aires el 3 d'abril del 1942, amb només 31 anys. "A la partida de defunció que vaig consultar es mencionava el seu germà polític, Joan Merli –continua Santa-Maria, que juntament amb Pilar Tur signen un nou i interessantíssim volum sobre la periodista, Els anys americans d'Irene Polo (Cal Carré, 2022)–. A través del director de llavors del Casal Català de Buenos Aires vaig arribar a la neboda de Polo, Mònica Merli, que em va donar més pistes del passat de la seva tieta". Entre aquests documents hi havia les cartes de Polo a un amic seu, l'artista Miquel Villà, que ara han vist la llum. 

"Irene Polo es va suïcidar a conseqüència d'una depressió agreujada per una ruptura amorosa i l'evolució, llavors preocupant, de la Segona Guerra Mundial –diu Glòria Santa-Maria–. Durant anys, la hipòtesi era que aquesta ruptura havia estat amb Margarida Xirgu, però ara podem afirmar, gràcies a memòries diplomàtiques mexicanes que hem pogut consultar, que la parella de Polo era una altra, Judith Martínez Ortega, i que es van separar quan aquesta última va ser destinada a Nova York". Desesperada, Polo va optar per una decisió dràstica. Així desapareixia una veu que ha passat de l'oblit a la reinvidació, com la de les seves companyes, que encara poden ser descrites com feia l'autora –tot i que en femení–: continuen sent fantàstiques, enlluernadores i misterioses.

Anna Murià, viure, escriure

Anna Murià, viure, escriure

Quirze Grifell

No-ficció