Yasmine Mohammed a VilaWeb: “Ajudem la gent que abandona l’islam”

Andreu Barnils entrevista a Vilaweb Yasmine Mohammed, exmusulmana autora del llibre La dona sense vel, "un llibre intens, vital, que en alguns moments posa els pèls de punta", i fundadora de l'ONG Free Hearts Free Minds. Podeu llegir l'entrevista aquí


Yasmine Mohammed és una ex-musulmana del Canadà, activista de Free Hearts Free Minds, que ha explicat la seva infantesa colpidora i la sortida de la religió musulmana en un llibre intens, vital, que en alguns moments posa els pèls de punta. És La dona sense vel (Saldonar), en què explica el fanatisme religiós viscut a casa i els abusos rebuts del seu padrastre, primer, i del seu primer marit, militant d’Al-Qaida, després. Tot plegat, amb l’aquiescència cruel de la mare. Mohammed també fa una crítica ferotge a l’islamisme i a alguns progressistes d’Occident, que acusa de callar i justificar accions dels islamistes radicals. El títol del llibre en anglès és, de fet, Unveiled: How Western Liberals Empower Radical Islam. (‘Desvelat: com els progressistes occidentals apoderen l’islam radical’).

—No deu haver estat fàcil d’escriure, aquest llibre.

Gens fàcil. Una de les coses més difícils que he fet a la vida. I ja és dir. Per mi el natural era foragitar la memòria i les experiències. No pensar-hi i tirar endavant, endavant, endavant. Quan vaig aturar-me i decidir de pensar-hi, vaig haver de demanar la baixa. Tenia pensaments suïcides, agorafòbia, no volia sortir de casa i tenia atacs de pànic. Per a mi va ser molt estremidor tornar enrere, al món que havia deixat enrere.

—Repassem aquest món que descriviu al llibre: Mounir.

L’home amb qui la meva mare es va casar. Era la segona esposa, i vam traslladar-nos a casa seva. La dona número u vivia dalt amb els fills. I la dona número dos, la meva mare, i nosaltres, vivíem al soterrani. Fins fa poc no em vaig adonar fins a quin punt m’ha afectat aquesta jerarquia. Creixent, sempre creia que jo no valia prou. Era la filla de la segona esposa.

—El color carabassa.

Aquest és el color del bastó de plàstic amb què aquest home em fuetejava la planta dels peus. Ho feia quan no memoritzava prou bé l’Alcorà, o passava per alt una pregària. Va fer servir aquest bastó carabassa regularment des que jo tenia cinc anys o sis, quan la meva mare el va fer entrar a les nostres vides.

—I també va ser un abusador sexual.

Sí. Cosa que la meva mare sempre va negar. Va ser molt dolorós que no em cregués.

—Al llibre es veu que la nena de cinc anys o sis no accepta la crueltat de la mare.

És cert del tot. Fins i tot quan la gent m’ho feia veure, no ho podia veure. I això també té relació amb el fet que no tenia pare, que s’havien divorciat. Per això es va casar després amb aquell home. Jo em resistia a acceptar la crueltat de la meva mare perquè aleshores, què tenia? Res. Era una nena. Havia de creure que ella no era cruel.

—La mare permet que abusin físicament de vós, i hi participa. Nega l’abús sexual. Us força a casar-vos amb un home. Per això és tan xocant la infantesa de la vostra mare, tan liberal, tan oberta.

La trajectòria de la meva mare per a esdevenir cada vegada més musulmana era la mateixa, històricament, que la d’Egipte, d’on era. O l’Irac, Iran, Líbia. La meva mare va tenir una infantesa meravellosament secular, lliure, com alguns d’aquests països van ser als anys setanta i seixanta. A ella no la van obligar mai a portar hijab. Anava a l’escola francesa, amb amics cristians i veïns seculars. Però va ser escombrada per l’huracà que va venir després, iniciat pels Germans Musulmans a Egipte. I de gran va convertir-se en una musulmana “tornada a néixer” (born again), i aquests sempre són més fanàtics que els qui ho viuen de petits.

—Un dels moments del llibre en què el lector es commou és quan teniu tretze anys. I amb tota la valentia denuncieu els abusos que rebeu a casa. El jutge canadenc fa una cosa terrible.

A l’institut, el meu professor de teatre, el senyor Fabbro (que, per cert, fa el pròleg al llibre i encara som amics), em demana si em trobo bé. Nota que el meu comportament ha canviat molt. Anava a classe deprimida, perquè la mare m’havia amenaçat de fer-me fora de l’escola pública. No li agradava que tingués amics normals. Vaig confiar en el senyor Fabbro. Li ho vaig explicar tot. I ell va contactar amb els serveis socials i la policia, que van portar-ho a un jutge. I el jutge em va dir: “No t’ajudaré. Ets una musulmana nascuda en una família d’àrabs. Aquesta és la teva cultura.” Si hagués tingut ulls blaus i pares suecs no ho hauria dit. Ell potser pensava que m’ajudava, però de fet era racista: algú que tracta la gent d’una manera diferent basant-se en el color de la pell, l’etnicitat o la religió.

—Essam. Qui és?

Essam és un membre d’Al-Qaida. L’home amb qui em vaig casar. Quan em van forçar a casar-m’hi, ell feia deu anys que hi militava. Involucrat en atemptats amb bomba a les ambaixades americanes a l’Àfrica durant els noranta. En va ser un dels instructors. Crec que era al Canadà per a formar part de les cel·les que organitzaven l’atemptat de les Torres Bessones. Ara és a la presó, a Egipte, per activitats terroristes a Malàisia i a Egipte.

—També va ser un maltractador.

D’ençà de la primera setmana de matrimoni. Però em van dir que havia d’acceptar els seus cops de puny. L’Islam diu als homes això: “Si tems que la teva dona pugui ser arrogant, o desobedient, pega-li.” Si em pegava, ho havia d’acceptar. Ho diu la llei.

—Al llibre intenteu explicar que no és tan sols un cas d’abús, i personal, allò que viviu. Denuncieu el marc que ho permet.

Necessitem secularisme. Separar estat de religió. No podem tenir lleis que segueixin aquesta religió, ni cap altra. I us posaré l’exemple d’ell pegant-me. Al Canadà si un home pega a la dona va a la presó. No pots fer-ho. En un país islàmic no és il·legal. Si Al·là ho ha permès, cap llei humana no pot imposar-se a les lleis d’Al·là. Evidentment, no tots els homes peguen a les dones. Però els que decideixin fer-ho, tenen el suport de la seva religió, del govern i de la policia. Ho continuaran fent. Deixem de seguir un llibre de fa mil quatre-cents anys i permetem que ens arribi el progrés humà.

—El títol en anglès és: “Com els progressistes occidentals han apoderat el radicalisme islàmic”. Expliqueu la idea, si us plau.

Cada dia tenim més exemples que hi ha progressistes d’occident que apoderen el radicalisme islàmic. Un exemple seria Charlie Hebdo. Quan Charli Hebdo imprimeix dibuixos de Mahoma, la resposta del món occidental que respecti la llibertat d’expressió havia d’haver estat de suport. Tenim aquest dret i hi donem suport. I en lloc d’això, vam tenir tants comentaristes, i tants polítics, i tanta gent dient: “Potser els dibuixants de Charlie Hebdo s’ho haurien pogut estalviar.” En lloc de donar suport a la llibertat d’expressió, donen suport a la xaria i les lleis sobre blasfèmia! Hi ha gent assassinada al Paquistan, a l’Aràbia Saudita, a Bangladeix per aquestes mateixes lleis de blasfèmia. És xocant! Un altre exemple: l’hijab. El mocador que una nena té l’obligació de dur de ben petita. El propòsit de l’hijab és la modèstia. I és ben arrelada en idees contra les dones, en la misogínia, en el fet de culpabilitzar la víctima, en la cultura de la violació. Aquí a Occident els progressistes estem més per alliberar els mugrons o que les dones portin el que vulguin. La culpa no és de la dona, és del violador. Però, ai quan és el torn de l’islam… De sobte, el cervell s’atura. Alguns progressistes, no tots evidentment, ja no s’ho miren igual. Ja no s’ho miren com si parlessin d’ells mateixos. No donen suport a la llibertat d’expressió en casos com el de Charlie Hebdo, ni feminisme, quan és el torn de l’hijab. Donen suport el bàndol de la xaria en lloc dels valors occidentals.

—Quants anys el vau portar, l’hijab?

L’hijab, que em cobria tota menys la cara i les mans, dels nou anys als dinou. I a dinou anys vaig començar a portar el nicab, que em cobria també la cara i les mans, fins que vaig tenir-ne vint-i-sis i vaig tornar a l’hijab. M’ho vaig treure del tot, i per sempre (perquè tenia anades i vingudes, fent una doble vida durant un temps) a vint-i-vuit anys o vint-i-nou.

—I quan la gent diu: bé, l’hijab és una peça cultural i una opció personal, que hem de respectar, què dieu?

Cultura? De quina cultura parlem? Les dones de Somàlia, Egipte, Indonèsia, Rússia, França… no comparteix pas cultura. Comparteixen religió! Res a veure amb la cultura. I, de fet, la religió de l’islam esborra cultures. La cultura de l’Afganistan va ser esborrada, i l’única cosa que hi veus ara és dones cobertes amb burques. No les veus amb els seus vestits, no. A Somàlia, Egipte, Indonèsia, igual. L’islam domina uns cinquanta països, ara mateix, i les cultures d’aquests països han estat esborrades. Per tant, que no em diguin que aquesta cosa que ha esborrat la cultura de la gent ara és la seva cultura!

—Qui era el lector que teníeu al cap? No crec que fos jo.

També per tu. Parcialment escrivia per als progressistes al món occidental. Necessito que entenguin l’error que n’hi ha que cometen. Perquè al final, són la meva gent. Em considero una progressista d’occident. Però també he escrit el llibre per a les altres dones, com jo, que se senten soles perquè no abracen la manera com les tracta l’islam. Gràcies a les xarxes socials, tinc converses i contacte amb dones de l’Iran, d’Egipte, de l’Aràbia Saudita, del Llevant, del nord d’Àfrica, constantment. Ens guareix. Ahir vaig rebre una carta d’una dona a Dinamarca explicant-me el seu cas, tan semblant al meu

—A banda des ser escriptora, dirigiu Free Heart Free Minds. Què fa aquesta ONG?

Ajudem la gent que abandona l’islam. I els ajudem a superar el seu trauma religiós. Oferim suport psicosocial de gent que viu en països de majoria musulmana, perquè als països occidentals ja podem tenir ajudes del govern o de l’escola. Free Hearts dóna suport a tothom de la comunitat LGTB al món musulmà. Gais i lesbianes poden ser assassinats si públicament diuen que ho són. I Free Minds són els lliurepensadors, que no volen que els seus governs els diguin quina creença han de seguir

—Quina mena de suport? Diners, llocs on amagar-se, teràpia?

Són vuit sessions en grup. Els ajudem a treballar la nova identitat, a creure en ells mateixos o cercar comunitats d’ex-musulmans a prop. Però també tenim aliances amb més organitzacions (Atheits Aliance International, Secular Underground Network Rainbow Railroad), que els ajuden gent a escapar-se a llocs segurs, normalment Europa o el Canadà.

—Venen homes i dones?

Sí.

—Quin contacte hi teniu, amb la família?

L’única persona de la meva família que encara em parla és el meu oncle, germà de la meva mare. Va anar a Nova York quan tenia divuit anys o vint. És de ment oberta. Per a ser honesta amb la meva mare, vaig ser jo que va decidir de no tenir-hi més relació, amb ella, perquè em va amenaçar de mort, i no volia donar-li l’oportunitat. D’ençà del 2004. El meu germà em va cercar una vegada, però no va anar gaire bé. En parlo una mica, del meu germà, al llibre, tot i que em centro sobretot en dones, però el mal fet als homes és igualment despietat. Ell no va ser mai un macho man, ni li agradaven els esports, ni la lluita. Li agradaven els programes de natura i animals de la televisió. I en una religió tan tòxica, masculina i macho era constantment ridiculitzat i humiliat. Va caure en les drogues. Jo vaig tenir una filla, i vaig dedicar-me a l’educació, i ell va agafar un camí molt més negatiu.

—El llibre és lluminós quan teniu la filla i us adoneu que o us desvetlleu o la filla arribarà a sis anys i començarà a recordar coses. I us dediqueu a trobar la sortida del pou abans no arribi a aquesta edat. I deixeu el marit, cerqueu ajudes socials i feu una carrera. I us en sortiu. Us en sortiu!

Gràcies! Em sembla increïble, però sí. Me’n surto. Era el meu objectiu. I em vaig casar amb un home que, aquesta vegada, vaig triar jo. I que estimo. I fa quinze anys que estem junts, i hem tingut una filla junts, i per tant són dues les filles. La petita no té memòria d’aquest món, òbviament, perquè no el va conèixer, i la gran, tampoc no gaires. Algunes coses de la meva mare, diu que recorda. No recorda el seu pare. Un dia plovia i jo duia la caputxa posada. Vaig anar a casa seva i quan em va veure va començar a cridar: “Treu-t’ho, treu-t’ho!” Semblava un hijab, que li recordava a la infantesa, quan la duia. Ho recordava. Petites coses, sí que les recorda. Però totes dues filles són lliures, felices, i estic orgullosa i agraïda d’haver aturat el cicle, i que puguin tenir vides lliures. I els seus fills, també.

La dona sense vel

La dona sense vel

Yasmine Mohammed

No-ficció